laietà
| laietana

f
m
Història

Individu d’un poble preromà, ibèric, establert a les comarques del Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès, documentat a les fonts grecoromanes des del segle III aC.

A la costa, el límit meridional del massís de Garraf sembla segur; el del nord podria haver estat més enllà de la Tordera, si, com vol Ptolemeu, Blandae (Blanes) pertangué als laietans, però alguns autors suposen que la frontera amb els ausetans de la Selva podia haver estat entorn d’Arenys. És probable que els límits interiors coincidissin amb els del Vallès, però no és segur que Egara (Terrassa) fos dels laietans. El poblament de tot el territori fou molt intens, un dels més densos de la Catalunya preromana, amb molts poblats situats dalt de turons, i també amb poblament dispers. Alguns dels jaciments laietans, com la necròpoli de Cabrera de Mar o el poblat de Puig Castellar, a Santa Coloma de Gramenet, foren dels primers llocs ibèrics excavats. La romanització fou ràpida i intensa, i en territori laietà existí una colònia, Barcino, i els municipis d'Iluro (ibèric Ilduro), que corresponia a Mataró, Baetulo (ibèric Baitolo), a Badalona, i probablement Blandae (Blanes), Egara (Terrassa) i Aquae Calidae (Caldes de Montbui).