El liberalisme parteix del reconeixement de la llibertat com a dret per a tots els homes. Però el sentit precís del terme canvia segons el terreny específic al qual es refereix (polític, econòmic, religiós, etc.) i s’ha modificat considerablement al llarg del temps. En les darreres etapes de l’Antic Règim hom pot considerar com a liberals —bé que el mot concret no aparegué fins al començament del segle XIX, entorn de les corts de Cadis— els corrents ideològics de la Il·lustració i l’actuació d’aquells grups polítics que lluitaren contra la monarquia absoluta i els privilegis feudals. En aquest estadi el liberalisme expressava les necessitats objectives d’amplis sectors de la societat i es presentava com un programa de combat comú, bé que fos sota el control i la direcció de la burgesia. Però un cop assolits els objectius immediats i instal·lada la burgesia en el poder, el liberalisme tendí a transformar-se en una fórmula que justificava la conservació del nou ordre establert i que, amb el pretext que significaven una amenaça per a la llibertat col·lectiva, combaté les reivindicacions d’aquells grups socials que, havent col·laborat en el combat contra l’Antic Règim, consideraren insuficients les llibertats obtingudes i volgueren dur més enllà la transformació de la societat. El liberalisme aparegué aleshores consolidat en unes fórmules polítiques estrictes —govern parlamentari, dret al vot, igualtat davant la llei, llibertat de premsa, d’associació, de creences, etc.— que configuraren unes formes democràtiques de govern i nodriren els programes d’uns partits que tenien solament unes diferències de matís, en funció de les quals adoptaren la denominació de conservadors, com a expressió de llur voluntat d’immobilisme, o bé continuaren reivindicant la de liberals i intentaren de canalitzar un afany de renovació, generalment molt limitat. A les velles afirmacions de llibertat i d’igualtat, nascudes en el combat contra l’opressió i els privilegis de l’Antic Règim, s’afegí la del dret a la propietat (la trilogia de la Revolució Francesa es transmutà sovint en “llibertat, igualtat i propietat”), destinada a combatre les aspiracions més radicals dels camperols o del proletariat industrial. Per regla general, l’aparició en l’espectre polític de nous partits més a l’esquerra —fora del camp del liberalisme burgès— tragué tot sentit a la divisió entre conservadors i liberals i acostumà a produir una polarització de forces entre els dos extrems dels conservadors i dels nous grups (treballistes, socialdemòcrates, etc.), la qual cosa deixà els partits liberals tradicionals en una inútil posició de centre, que no significà cap alternativa real i que finí en un esllanguiment progressiu, a mesura que foren abandonats per llur vella clientela d’esquerra. Així és com el liberalisme tradicional ha anat convertint-se en una actitud defensiva davant les reivindicacions obreres i davant els riscs d’un intervencionisme estatal, especialment davant el socialisme.
Quant al liberalisme econòmic, que comprenia clàssicament una combinació del laissez faire i el lliurecanvisme —bé que sovint aquests dos elements es presentaven en forma aïllada (i així pot haver-hi una política del laissez faire a escala nacional que propugna alhora un proteccionisme en el terreny de les relacions econòmiques internacionals)., no va necessàriament lligat al liberalisme polític; hom pot trobar, doncs, règims que proscriuen o falsegen la democràcia i que, per contra, es preocupen de conservar la llibertat d’actuació econòmica de l’empresari, sense control ni intervenció estatals. En el context hispànic, els mots liberal i liberalisme nasqueren per a designar els partidaris d’un règim constitucional i els principis que aquests sustentaven, en contraposició als qui volien la perduració de l’absolutisme, qualificats com a servils. Tot i que l’actuació dels diputats catalans a les corts de Cadis no els feu distingir en la defensa dels principis liberals (cosa que pot explicar-se per les relacions que mantenien amb els estaments dominants de l’Antic Règim, però també per la manca de plantejaments revolucionaris d’una burgesia que vivia en aliança amb la monarquia absoluta, que li reservava el mercat colonial), el liberalisme es difongué ràpidament als centres urbans, especialment a Barcelona, on el cònsol francès observava el 1814 que, llevat del poble baix, que estava fanatitzat pel clergat, “la resta de la gent només pensa en la constitució”. Les dificultats dels anys 1814-20 posaren en relleu la necessitat de liquidar l’Antic Règim, i dugueren la burgesia industrial catalana a actituds conseqüents d’oposició, en les quals fou secundada per amplis sectors populars. La burgesia estigué present en bona part dels intents revolucionaris que culminaren el 1820, com es pot advertir en el de Lacy, que tingué lloc a Catalunya el 1817, o en el de Vidal a València, on un membre de la rica família dels Beltran de Lis fou executat, el 1819, per la seva participació en aquest intent insurreccional frustrat.
La revolució del 1820 significà l’inici d’una etapa nova i decisiva: la primera en què una política liberal començà a aplicar-se en la realitat. El suport popular que obtingué el liberalisme augmentà considerablement, especialment a les zones urbanes i en aquelles comarques rurals en què s’havia produït majorment el pas cap a una agricultura comercialitzada. Però també en aquests anys començà a produir-se una escissió entre aquell sector dels liberals que volia unes transformacions revolucionàries (exaltats) i el que s’acontentava amb uns canvis formals en l’organització política, confiant que la resta es produiria com a conseqüència (moderats). La divisió prosseguí en l’exili de 1823-33, mentre una bona part dels terratinents feudals de l’Estat espanyol, adonant-se de la inviabilitat del vell règim, s’apropaven als liberals moderats per tal d’arribar a una aliança entre les que el marquès de Miraflores anomenava “classes propietàries”, sobre la base d’un mínim de canvis polítics imposats des de dalt, i amb la contrapartida d’acceptar la metamorfosi de la propietat feudal de la noblesa (la de l’Església fou confiscada i venuda en la desamortització) en propietat burgesa.
L’establiment d’un règim constitucional es feu en un seguit de transicions, des de la mínima concessió que significava l’Estatut Reial fins a la Constitució del 1837, que acarnissà els enfrontaments entre els qui, des d’aleshores, s’anomenaren partit moderat i partit progressista. Darrere els moderats hi havia l’aliança dels terratinents i la burgesia industrial, guarida de les seves vel·leïtats revolucionàries des del moment mateix que havia assolit allò que la interessava i refermada en actituds conservadores per la por al proletariat, que iniciava aquells anys les primeres reivindicacions col·lectives i posava els fonaments d’un sindicalisme que aparegué ple de força des del 1840. Fins a la revolució del 1868 el poder estigué sobretot en mans del partit moderat (o d’un tercer partit intermedi, la Unión Liberal, que restava més a la vora d’aquest), amb curtes etapes de predomini progressista, que bastaren, però, per a demostrar les limitacions de la política que aquest darrer partit es proposava de fer i donaren lloc a una escissió que constituí el partit demòcrata, del qual s’escindiren, a llur torn, els grups republicans. Bé que es distingien per concepcions molt diverses de l’abast que havien de tenir les llibertats que tots propugnaven formalment i que en els més avançats, especialment en els republicans, hi havia elements d’un populisme interclassista, hom pot considerar aquests partits com a fonamentalment burgesos, especialment pel que fa a llurs concepcions sobre la propietat. Les forces obreres naixents foren fins el 1868 aliades d’aquests grups, sobretot dels republicans, fins que arribaren a comprovar les discrepàncies fonamentals que els dividien i l’escassa transcendència que la implantació de la República havia de tenir per a la resolució de llurs problemes propis i específics.
Des del 1874, en el règim de la Restauració, el terme liberal passà a aplicar-se a qualsevol dels grups que volien un estat d’aparença parlamentària, que arribà a permetre’s fins i tot el luxe del sufragi universal, però on el poder fou rígidament controlat per unes forces lligades a la gran burgesia, que vetllava pel dret a la seva llibertat, si calia a costa de la del proletariat rural i urbà. Els dos grans partits del sistema polític de la Restauració, que se succeïren pacíficament en el poder, prengueren tots dos la denominació de liberals, com a prova de les escasses diferències reals que existien entre ells, bé que en teoria el partit de Cánovas (liberal-conservador) representava una opció més moderada que el de Sagasta (liberal-fusionista), que havia intentat d’arreplegar les forces disperses dels grups que havien fet la revolució del 1868. Amb tot, per alguns sectors conservadors de la societat catalana la idea mateixa del liberalisme resultava inassimilable en el terreny polític o religiós. Duran i Bas, lligat al partit de Cánovas, es negà a acceptar que el cercle de l’organització a Barcelona dugués el nom de liberal-conservador, com li pertocava, i només transigí amb la inversió dels dos adjectius, per posar en relleu la primacia del caràcter conservador del grup. Més a la dreta encara, des de posicions integristes, Sardà i Salvany denuncià el liberalisme com “un conjunt d’idees falses i de fets criminals, conseqüència pràctica d’aquestes idees” al seu famós llibre El liberalismo es pecado (1882). Cal dir, però, que els dos grans partits de la Restauració tingueren escassa importància real en la vida política catalana. Des del començament del segle XX, amb l’aparició de la Lliga com a opció pròpia de la burgesia catalana, es produí la ràpida desintegració dels vells equips i l’enfonsament dels cacics que els dirigien, definitivament bandejats després del triomf ressonant de la Solidaritat Catalana. No era sinó l’avenç del que s’havia d’esdevenir a escala hispànica, on els dos grans partits es desintegraren del 1914 al 1923.
El liberalisme a l’Espanya contemporània
Des d’aleshores l’adjectiu liberal, a l’Estat espanyol, només fou emprat per alguna petita formació de centredreta dels anys trenta, com el Partido Liberal-Demócrata de Melquíades Álvarez, i el liberalisme parlamentari fou blasmat pel règim franquista com un dels culpables de la decadència d’Espanya. A la resta d’Europa i del món, però, la ideologia liberal ha mantingut una considerable presència durant la segona meitat del segle XX: partits d’aquesta filiació tenen un pes polític rellevant, des del govern o l’oposició, al Japó, el Canadà, Bèlgica, Luxemburg, la República Federal d’Alemanya, Suïssa, Itàlia, Dinamarca, els Països Baixos, Àustria, Finlàndia, Noruega, la Gran Bretanya, Suècia i França (on són presents a través de la coalició Union pour la Démocratie Française), estan aplegats en una Internacional Liberal que presideix (1985) l’italià Giovanni Malagodi i disposen de grup propi al Parlament Europeu, encapçalat per la francesa Simone Veil; fins i tot hom pot parlar, en els darrers anys, d’una revifalla del liberalisme polític i econòmic com a reacció davant la crisi de l’"estat de benestar” i els excessos de burocratització i intervencionisme estatal de les administracions socialistes. Des del 1975, diverses personalitats (Joaquín Garrigues Walker, Ignacio Camuñas, R.Trias i Fargas, Eduard Punset, Salvador Millet, etc) intentaren de crear grups liberals d’àmbit espanyol o català (Esquerra Democràtica de Catalunya, Lliga Liberal Catalana) que no reeixiren i acabaren absorbits per UCD i Convergència Democràtica de Catalunya respectivament. Només la desintegració d’UCD feu possibles nous assaigs organitzatius: el Partido Reformista Democrático, presidit per Antonio Garrigues Walker i homologat per la Internacional Liberal i el Partido Liberal que encapçala José Antonio Segurado, amb una modesta presència als Països Catalans.