Cal cercar-ne els orígens en el Romanticisme tardà francès. P. Guéranger, abat de Solesmes, en fou l’iniciador. La seva acció influí especialment en els monestirs alemanys de Beuron (que creà una escola d’art litúrgic) i de Maria Laach (que es convertí en un dels principals centres mundials de renovació litúrgica) i en el belga de Maredsous i, a partir d’aquest, en el de Mont-César, a Lovaina. Fou aquí on Lambert Beauduin, amb les setmanes litúrgiques de Lovaina i amb el primer missal traduït, inicià (a partir del 1909) l’aspecte pròpiament pastoral del moviment litúrgic. Aquest aspecte fou adaptat després a les terres de parla alemanya per l’austríac P.Parsch. A Itàlia, I.Schuster, coneixedor de l’arqueologia cristiana, contribuí al descobriment de la tradició litúrgica. El moviment litúrgic ha culminat en les reformes dutes a terme pel concili II del Vaticà i pel Consilium de Litúrgia, que n'és l’òrgan oficial permanent, sobretot en l’adopció de les llengües vernacles en la celebració litúrgica. S'ha desenvolupat en tres aspectes: el pastoral (cal esmentar, entre d’altres, el cardenal Lercaro), el teològic (amb figures com I.Herwegen, O.Casel, R.Guardini, C.Vagaggini, etc.) i el de la investigació històrica (on han excel·lit A.Baumstark, J.A.Jungmann, B.Botte i molts d’altres). D’entre les revistes consagrades a l’estudi de la litúrgia, en els seus diversos aspectes, hom pot destacar Les Questions Liturgiques et Paroissiales (Lovaina), Archiv für Liturgiewissenschaft (Maria Laach), Ephemerides Liturgicae (Roma), La Maison-Dieu (París), Ecclesia Orans (Roma), etc. Als Països Catalans, el moviment litúrgic entronca directament amb Solesmes a través de G.M.Suñol, pel que fa sobretot al cant gregorià. La renovació litúrgica pròpiament dita depèn, per Lluís Carreras, de les setmanes litúrgiques de Lovaina. Després d’un congrés d’art cristià (1915), inspirat per Torras i Bages i pel mateix Carreras, tingué lloc, aquell mateix any, el Primer Congrés Litúrgic de Montserrat, el qual creà un veritable estat de consciència litúrgica en el poble, fomentat per estudis i edicions litúrgiques (Eucologi, obres del Foment de Pietat, de Montserrat i d’altres), per les Scholae cantorum, per revistes, com Vida Cristiana i per altres factors. Després de la guerra civil de 1936-39, Catalunya (que inicialment no tingué una jerarquia eclesiàstica tan favorable com la que hi havia hagut el 1915) ha tingut especialistes (cal esmentar A.Franquesa, que ha figurat en els organismes oficials) que han col·laborat notòriament en la reforma oficial del culte. El moviment litúrgic, guiat sobretot per Montserrat i pel Centre de Pastoral Litúrgica (aquest amb la revista Phase), cristal·litzà, el 1965, en el Segon Congrés Litúrgic de Montserrat, i ha arribat darrerament a l’adopció total del català en el culte (la situació, però, és força diferent al País Valencià o al Principat); això ha exigit la versió oficial dels texts, duta a terme per una Comissió Interdiocesana especial. Fruit també del congrés de Montserrat fou la creació (1969) de la Societat Catalana d’Estudis Litúrgics, que aplega els principals investigadors de la història de la litúrgia.
m
Cristianisme