Durant el Renaixement, fou la llengua emprada pels humanistes. Originària de la regió del Laci, procedia de l’indoeuropeu, bé que passà per diversos estadis intermedis abans d’arribar a la seva forma clàssica. El llatí tingué notable relació amb altres llengües itàliques, com el falisc, l’osc i l’umbre, amb els dialectes cèltics del nord (hom en troba reminiscències en paraules com carrus, qaesum, petorritum), amb el grec, parlat al sud d’Itàlia (Magna Graecia), i amb una llengua no indoeuropea: l’etrusc (cal pensar en noms propis, com Sulla, en d’altres amb sufix -n-, com Perpenna, en els termes tècnics, com histrio, puteal, camillus, en el tractament especial de sibilants i aspirades i també en la procedència de l’alfabet, que, tot i ésser d’origen grec, degué passar per un desenvolupament etrusc). Totes elles influïren l’evolució de la llengua llatina.
Les grans afinitats dels dialectes itàlics i del llatí amb la llengua cèltica han fet pensar en la possibilitat d’una època d’existència comuna italocèltica, immediatament posterior a la separació del tronc indoeuropeu. Així semblen confirmar-ho les característiques comunes: el tractament de la q indoeuropea (llatí/falisc: quinque; osc/umbre: pompe; irlandès/gaèlic: coic; gal·lès: pump), l’afegiment d’un sufix -n- en el tema dels noms abstractes (mentio-n-is), la formació de superlatiu en smmos (aegerrimus* aegr-ismmos) i la del genitiu -i, en els temes en -o- (filius, filii), i també la formació desinencial mediopassiva en -r (sequitur). Per contra, hom troba en el llatí característiques molt pròpies: l’accent, que, bé que en principi conservà el caràcter musical, adquirí, posteriorment, un caràcter intensiu i àdhuc originà certes transformacions (teneo/retineo), sobretot pel que fa a la monoftongació (claudo/exclūdo), l’abreviació o la desaparició de certes vocals medials no accentuades (aridus/ardere); la reducció de diftongs accentuats (oinos > unus; deico > dico); la pèrdua de primitives i, u, intervocàliques (treies > tres) i la transformació del grup inicial du- > b- (duenos > bonus); el rotacisme, o transformació de -s- intervocàlica en -r- (arbos, arboris), vers el segle IV aC; la confluència del primitiu so u i b, que passen a ésser indistints.
En la morfologia, es produeix la pèrdua del dual; també la innovació en genitiu singular i nominatiu plural, en els temes en -o- i en -ā-; els adverbis en -ē-, -m, -iter; la creació d’una cinquena declinació; la fusió de temes consonàntics i temes en -ĭ-; la fusió de desinències personals primàries i secundàries en el verb; una notable pèrdua de conjugacions atemàtiques; i una fusió en el perfet dels antics “aorist” i “perfet” actiu i mitjà i també dels antics “conjuntiu” i “optatiu”. En la sintaxi, l’ús dels casos fou més clarament diferenciat que no en grec, llevat de l’ablatiu, que reuní un antic “locatiu” i l’"instrumental-sociatiu”, i creà el característic ablatiu absolut, i el verb desenvolupà particularment el subjuntiu, sobretot per a les oracions subordinades, i creà un complex sistema de consecució temporal i oratio obliqua.
Els escriptors llatins, i especialment Ciceró, sotmeteren la llengua a un tenaç procés d’elaboració literària. La creació del llatí clàssic o literari en fou el resultat. L’afany de puritat i el rigor de les pròpies normes fan del llatí clàssic una llengua neta, severa i concisa i d’un cert aparat; però, creat sota els models grecs, és també una llengua rica, elegant, àgil i capaç de subvenir a les necessitats d’expressió, tant de la vida intel·lectual com de l’afectiva.
El llatí vulgar, el llatí tardà i el llatí medieval
El llatí vulgar fou la llengua parlada pel poble o, simplement, el llatí parlat en oposició al llatí literari. El terme, però, ha estat objecte de fortes controvèrsies, especialment a causa de la seva imprecisió: a vegades és emprat en un sentit sociològic, per a fer referència al llatí més popular parlat durant els períodes clàssic i postclàssic de la literatura llatina (el llatí que les cartes de Ciceró, les epístoles d’Horaci, les inscripcions de Pompeia o el Satiricó de Petroni deixen entreveure); a vegades, en canvi, entre els romanistes, fa referència més aviat a la llengua col·loquial del Baix Imperi i dels segles següents, fins a arribar a l’aparició dels dialectes romànics, quan el llatí, sotmès a canvis profunds en la seva estructura, devia haver adquirit noves formes.
El concepte del llatí vulgar com a “ase de les llengües romàniques” procedeix dels mètodes de la gramàtica comparada; en aquest sentit, el llatí vulgar s’hauria d’entendre com una abstracció. Aquest concepte ha estat objecte de dures crítiques, especialment perquè dóna una falsa idea d’unitat. Només els etimologistes han continuat emprant-lo en aquest sentit, per raons de comoditat, per a fer al·lusió a formes no documentades però exigides per les llengües romàniques.
L’expressió llatí tardà fa referència a una fase cronològica de la llengua llatina que va des del segle III fins al moment que el llatí ja no pot ésser considerat com una llengua parlada (dins el segle VII) o, potser, fins a l’aparició de la consciència d’aquest fet, això és, que el llatí i la llengua parlada constitueixen dues entitats lingüístiques ben diferenciades (vers l’any 800). El terme és emprat generalment amb referència al llatí escrit, i no diu res respecte al valor literari dels texts, bé que molts ofereixen una forta influència de la llengua parlada coetània i, per aquesta raó, són d’un gran interès lingüístic. Els estudis del llatí tardà comprenen també tot allò que fa referència a la cultura literària i a la seva transmissió.
Dins el marc d’aquest llatí es desenvolupa el llatí cristià o llatí dels cristians. Segons l’escola de Nimega (Schrijnen, Mohrmann), nasqué entre les primeres comunitats cristianes com una llengua especial, en la formació de la qual devien intervenir certs condicionaments sociolingüístics: el caràcter bilingüe de les comunitats més primitives, l’aïllament de les primeres generacions cristianes i la solidaritat entre llurs membres. La diferenciació lingüística es fa palesa especialment en la renovació del lèxic. Mitjançant manlleus al grec (del tipus angelus, baptisma, ecclesia, episcopus, martyr), neologismes, creats sovint sobre models grecs (carnalis, salvator, revelatio, vivificare), i desplaçaments semàntics (fides, gloria, salus, sacramentum, confessio), foren creats un gran nombre de tecnicismes per a expressar coses, nocions i institucions cristianes (“cristianismes directes”), però també sorgiren nous mots i noves locucions per a designar coses o conceptes no específicament cristians (“cristianismes indirectes”). Homes doctes i de bona formació retòrica intervingueren també en la creació, i sobretot en la fixació, del lèxic més estrictament cristià.
Bé que no es pugui parlar d’una sintaxi cristiana, cal tenir en compte la influència exercida pel llatí bíblic, això és, el llatí de les traduccions bíbliques (especialment de les prejeronimianes), que es caracteritzen per una admissió molt generalitzada d’elements populars i per un afany de literalitat que dóna un caràcter exòtic especialment palès en certes locucions (in nomine Dei) i en el camp de la sintaxi. Una combinació dels elements més genuïnament cristians amb els procedents de l’antiga tradició romana és a la base del llatí cristià literari, destinat a exercir una influència, més aviat conservadora i unificadora, en l’evolució de la llengua. L’expressió llatí medieval té un significat preponderantment cronològic i designa la fase del llatí que va de l’època carolíngia al Renaixement. En general, fa referència a la llengua literària, però també s’anomena llatí medieval el llatí dels documents, sovint redactats amb grans concessions a les llengües vernacles (cosa que els fa font importantíssima per al coneixement de les fases preliteràries d’aquestes llengües).
El llatí medieval és una llengua de cultura i sense subjectes parlants espontanis, però continua essent una llengua viva, per tal com no és sotmesa a cap norma fixa i els escriptors la manegen com a cosa pròpia; és una llengua heretada i transmesa de generació en generació sense solució de continuïtat. Si no és la llengua d’una comunitat ètnica determinada, sí que ho és de la comunitat supranacional dels homes de lletres, de la respublica clericorum. Té una vida normal i orgànica i pot adaptar-se a les noves formes culturals i seguir-ne el procés. Els estudis sobre la llatinitat medieval europea tenen un camp molt ample i comprenen, no solament tot allò que fa referència a la llengua i a la literatura, sinó també a la història de la transmissió formal de la cultura antiga i a la de l’educació, i, encara, a la de l’humanisme medieval i els altres moviments culturals. L’expressió baix llatí és poc tècnica i molt imprecisa. Generalment fa referència al llatí més incorrecte de les lleis dels pobles bàrbars, documents privats, cròniques i annals escrits durant l’alta edat mitjana.