i dret mallorquí | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

dret mallorquí

substantiu masculí m dret balear dr bal
Dret especial vigent a Mallorca, contingut, juntament amb el dret menorquí i l’eivissenc, en la Compilació del dret civil especial de Balears, aprovada el 1961.

L’ordenació jurídica de Mallorca, feta arran de la conquesta (1229), coincidí amb dos fets importants: l’expansió del dret municipal enfront del dret feudal i la reintroducció del dret romà a l’Europa meridional. El dret municipal tingué la seva expressió, a Mallorca, amb la Carta de franquesa de Jaume I (1230), que comprenia tot el territori de l’illa i suposava una derogació explícita dels drets feudals que signifiquessin una dependència personal o donessin lloc a exaccions tributàries. En canvi, establí que en matèria penal regirien els Usatges de Barcelona. Aquesta Carta de franquesa rebé la influència de les ja existents a Catalunya (especialment la de Lleida) i influí sobre les posteriors (entre elles, les de Tortosa, Barcelona i València). La tendència dels juristes d’aquella època d’aplicar el dret romà, concretament el Codi de Justinià, degué ésser afavorida a Mallorca per la manca del llast de la legislació feudal, fins al punt que hom ha arribat a dir que el dret romà és el veritable fur de Mallorca. No obstant això, sembla que tenen origen en els Usatges algunes institucions civils, com la prescripció de les accions personals als trenta anys i les donacions pactades abans del matrimoni entre els futurs esposos i llurs pares. De fet, Jaume II de Mallorca, el 1299, manà l’aplicació dels Usatges en defecte dels usos i franqueses del regne de Mallorca. Tanmateix, es produí un fet diferencial important amb la institució dels jurats i del consell (1249), els quals tingueren facultat legislativa reconeguda oficialment a partir del 1322. Això implicà una independència enfront de l’evolució posterior de la legislació del Principat. El privilegi de Pere III donat a Sant Feliu de Guíxols el 1365, que equiparava els mallorquins als catalans del Principat i, per tant, els feia beneficiaris i subjectes de les constitucions de Catalunya, hauria pogut significar l’assimilació jurídica de Mallorca i de les altres illes per part del Principat, però les posteriors declaracions de vigència expressa de diverses disposicions catalanes fetes pel rei mateix, a petició dels jurats mallorquins, semblen demostrar que l’assimilació no es produí. De fet, llevat de la declaració de Jaume II del 1299, el dret del Principat no fou considerat a la pràctica com a supletori, mentre que, a la compilació del 1622 i a les posteriors, fou declarat explícitament que el dret supletori era el romà, especialment el Codi de Justinià. El 1344 Arnau d’Erill, lloctinent i governador general del regne, féu compilar els privilegis, les immunitats, els usos i els costums del país i els donà força d’estatut. El 1413 s’hi afegiren una sèrie d’ordinacions noves. El 1603 hom dugué a terme una nova compilació, que posà el dret al dia i reconegué oficialment l’aplicació del dret comú o romà. El 1663 fou feta una darrera compilació, posada al dia. Després de la guerra de Successió, el decret de 28 de novembre de 1715 deixà vigent, en matèria de dret civil, els furs, usos i costums de Mallorca, i se suprimí bàsicament el seu dret públic. L’ordre de prelació de les fonts legals a Mallorca (i a totes les Balears) era, fins el 1961, el següent: lleis i decrets de Pere III i posteriors, lleis i furs de Jaume I, usos i costums del país, els Usatges i les Constitucions de Catalunya, interpretats pel dret comú, el codi civil espanyol i la jurisprudència. La llei de 19 d’abril de 1961 aprovà, amb el nom de Compilació, l’apèndix de dret balear, d’aplicació a tota la jurisdicció de l’audiència territorial de Palma. Eren institucions pròpies de dret mallorquí, en dret privat, les següents: la natura mallorquina es reservava als nascuts a Mallorca i que s’hi domiciliaven, o bé als fills de pare mallorquí; per privilegi del 1362 la podien adquirir casant-se amb una mallorquina si residien a Mallorca, però no podien ocupar els càrrecs i beneficis reservats als naturals; el Gran i General Consell podia afillar els forasters per majoria de vots, i, a partir del 1609, només per unanimitat; els mallorquins no podien ésser citats fora de l’illa per cap tribunal. Entre les institucions vigents, cal esmentar que el règim matrimonial és de separació de béns, amb plena facultat d’administració dels béns propis per part de cada cònjuge; les dones casades poden ésser fiadores dels marits. Les donacions universals són equiparables als testaments, i el donatari, a l’hereu universal; es fan reservant-se les llegítimes i una quantitat per disposar en última voluntat. Les donacions són irrevocables, àdhuc quan es fan efectives en morir el donant; l’efectivitat ajornada equival a la reserva d’usdefruit. La successió es regeix íntegrament pel dret romà. La definició de llegítima és la renúncia de la llegítima feta per fills emancipats, en canvi d’alguna donació o avantatge que els pares els donin en vida. Les substitucions fideïcomissàries foren molt usades: es feien sense límit de generacions, amb deducció de les llegítimes. Actualment es poden fer sense límit de crides successives, mentre es cridi a persones que no passin de la segona generació. El capital de tota casta de censals és imprescriptible. Les pensions proscriuen al cap de trenta anys. Les propietats emfitèutiques no cauen en comís per manca de pagament de les pensions. En l’antic dret penal, la Carta de franquesa establia la vigència dels Usatges de Barcelona. En els delictes esmentats a la carta, la composició pecuniària era substituïda per la multa a favor de la cúria; també establia que qualsevol podia retenir un lladre en poder seu fins a recobrar la cosa robada, i després, lliurar-lo a la justícia. Com les cartes de Lleida i de Tortosa, l’amenaça amb coltell era penada amb multa de 60 sous o pèrdua de la mà. Posteriorment s’establí que ningú no fos objecte de turment sense precedir judici o sentència, i encara en presència de dos jurats. El dret processal establia que l’administració de justícia es fes amb la concurrència dels prohoms i el batlle o el veguer. L’administració de justícia era gratuïta. El condemnat en plet havia de pagar el quint de l’obligació concreta en concepte de multa. Igual que a Catalunya, existia la fermança de dret. En el cas de demanda, l’acusat tenia tot un dia per arribar a un acord amb l’acusador, i després podia triar entre fermar de dret o posar-se a disposició dels jutges a l’Almudaina. Eren totalment prohibides les ordalies. Finalment, els cavallers no tenien cap privilegi enfront dels seus creditors.

Col·laboració: 
FMM / JMPG
Llegir més...