monisme

m
Filosofia

Doctrina segons la qual només hi ha una substància, respecte a la qual tota altra substància és negada o és simplement reduïda a manifestació de l’altra.

Fonamentalment reduccionista, el monisme pot ésser dividit en dos tipus: el místic i el panteista. Representant típic del primer és Plotí, el concepte de l’U del qual és el principi que dóna lloc a l’oposició de subjecte i objecte mitjançant el procés d’emanacions. Quant al segon tipus, n'és representant Spinoza, que resol el dualisme cartesià cos-ànima, així com els dualismes d’esperit (pensament) i matèria (extensió) i de Déu i món. Parmènides, entre els antics, i Schelling, en la modernitat, poden també ésser adjuntats al monisme, però només molt impròpiament poden ésser-ho els filòsofs grecs que, com Tales, estableixen un únic element com a fonament darrer del real, així com és incorrecte de fer-ho en el cas de Hegel, tot i que el seu sistema hagi pogut ésser rebutjat per l’ortodòxia cristiana en nom dels mateixos principis que aquesta sol invocar enfront de tot monisme o panteisme.