Situa la seva activitat en una àrea específica de l’hospital, denominada unitat de medicina intensiva, dita també de vigilància intensiva (UVI), especialment concebuda i dotada dels mitjans materials per a tractar les afeccions orgàniques o el fracàs multisistèmic dels malalts greus, atesa per especialistes en medicina intensiva. Els seus orígens se situen en la creació d’unitats d’infermeria amb atenció especial en la recuperació postquirúrgica dels malalts, establertes per Hopkins (1923) i Kirschner (1930). Durant la Segona Guerra Mundial, per a millorar l’aprofitament dels recursos materials i humans, els malalts greus foren concentrats en àrees específiques dels hospitals militars. Després de l’epidèmia de poliomielitis a Copenhaguen el 1952, que fou l’impuls definitiu per al desenvolupament de la respiració artificial per a tractar les seqüeles respiratòries de la malaltia, hom creà unitats d’assistència respiratòria a Escandinàvia, EUA i Nova Zelanda, que constituïren la llavor de les futures unitats de medicina intensiva. Els anys seixanta, amb el descobriment de mitjans tècnics per a detectar, controlar i tractar les arrítmies letals en l’infart agut de miocardi, hom creà les unitats coronàries, que feren palesa una millora en el pronòstic dels malalts. A partir de tot això i les necessitats creixents en els hospitals per al control i tractament dels pacients greus, foren creades les unitats de vigilància intensiva. A la fi del 1978 hom constituí la Societat Catalana de Medicina Intensiva en el si de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears.
f
Medicina