Els menestrals constituïen un estament social molt definit. Durant el s. XV llur participació en el govern de les ciutats fou un factor decisiu en la crisi municipal catalana. A Perpinyà disposaven, des del 1449, de la plaça de cònsol cinquè. A la ciutat de Mallorca, on no s’institucionalitzà la separació entre artistes i menestrals, obtingueren, el 1447, la mateixa proporció de places que els mercaders i els ciutadans al Gran i General Consell. A Barcelona, on els menestrals participaven en el consell municipal des del 1257, la reforma del 1455 els atorgava trenta-dues places i un càrrec de conseller. Ferran II, però, el 1493 i el 1498, concedí una única conselleria als menestrals i els artistes. A partir del 1640 fou creada una sisena plaça de conseller, exclusiva dels menestrals, però d’una manera igualitària. A València no tingueren accés al govern municipal, llevat dels anys 1520-22, que els agermanats imposaren el nomenament d’un artista i d’un manestral com a dos dels sis jurats de la ciutat. Amb el triomf borbònic de 1707-15 i el bandejament dels gremis del poder municipal a tota la corona catalanoaragonesa, la distinció menestral-artista restà limitada a un valor social i perdé el caire polític. Després de la dissolució de la societat estamentària, hom ha designat com a menestralia certes capes de la petita burgesia i alguns rengles superiors dels obrers qualificats que han tingut una significació important en l’evolució social durant els s. XIX i XX.
m
Història