L’ànima del canó pot ésser del calibre dels fusells militars convencionals o bé arribar fins al de 20 mm, i a partir d’aquest calibre són considerades dins la categoria de canons automàtics. Habitualment requereix un equip de dos o tres homes per al maneig: l’un transporta l’arma i la dispara i l’altre transporta el trípode i la munició i ajuda a fornir la cinta de projectils o els carregadors. La primera metralladora eficaç fou la Gatling, sorgida de les necessitats de la guerra de Secessió nord-americana. Tenia de sis a deu canons, disposats de manera que voltessin paral·lelament entorn d’un eix central per acció d’una maneta que feia actuar, alhora, els mecanismes de càrrega, disparament i extracció de la beina, però era extraordinàriament pesant. Hiram Maxim aconseguí, el 1884, a Anglaterra, la primera metralladora portàtil i accionada per l’impuls dels gasos de la munició que disparava. Tenia una cadència de tir tan elevada, que calia refrigerar-ne el canó únic cobrint-lo amb un dipòsit d’aigua. Hotchkiss i Browning fabricaren armes més lleugeres fent minvar la cadència de tir, a fi de poder-les refrigerar per mitjà d’aire. Després de la Segona Guerra Mundial es generalitzaren les metralladores lleugeres i de gran cadència de tir (uns 1.000 trets per minut), tendència que s’accentuà els anys vuitanta amb l’aparició del cartutx de 5,56 mm, fins al punt que algunes metralladores proveïdes de tubs rotatoris poden disparar 6.000 trets per minut. Hom classifica les metralladores actuals en lleugeres, mitjanes (que poden ésser les lleugeres dotades de trípode) i pesants, d’un calibre de més de 12 mm.
f
Militar
Metralladora
© Fototeca.cat