i mossàrab | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

mossàrab

substantiu masculím
substantiu femeníf
Història
història hist
Individu que conservà la religió cristiana sota la dominació islàmica de la península Ibèrica.

Els musulmans, intolerants amb els idòlatres, respectaren els cristians i els jueus, les religions dels quals tenien el caràcter de dimnī (‘protegida’). Els escriptors àrabs designaven els cristians sotmesos a l’islam amb noms diversos, com mu'āhid (‘confederat’), 'īlǧ (‘cristià’), aǧamī (‘estranger’) i mustā'rib (‘arabitzat’), la darrera de les quals preponderà amb la forma mossàrab. El caràcter de comunitat bilingüe que tenien els mossàrabs els convertí en fecunds intermediaris culturals, i les seves relacions amb els cristians lliures expliquen per què el llibre clàssic dels mossàrabs, el Comentari a l' Apocalipsi del Beat de Liébana, és a les biblioteques catedralícies de Girona i de la Seu d’Urgell. L’estructura de la societat d’Al-Andalus canvià quan el califa ‘Abd al-Raḥmān III posà fi a l’acció directa dels grups ètnics i es guanyà l’adhesió de mossàrabs i els jueus. L’amalgama s’accentuà el 980, quan el cabdill Almansor integrà els mossàrabs, sense discriminació, en el seu exèrcit nacional. Hom coneix poc la història de les mossarabies catalanes, que devien ésser restes de la burgesia de l’època romana i devien radicar als nuclis urbans visigòtics importants. Tanmateix, segons la toponímia, hi hagué també mossarabies rurals, segurament entorn de monestirs, car del mot àrab kanīsa (‘església cristiana’) deriven topònims com Alcanissia (Murla), la Canessia (l’Orxa), ses Canessies (Migjorn Gran), els Canissis (la Romana), l’Alquenènsia (Alzira), la Carènsia (Torís), i del seu diminutiu kunaysa procedeix Conesa (Conca de Barberà); del mot àrab al-rūm (‘el cristià’) deriva Arrom (Sóller), i de la seva forma rūmī procedeixen Rumí (Pollença) i sa Rumia (Felanitx). Un document ribagorçà del 987 parla d’un prevere Fortuny (Fortunio), jutge de tots els cristians de la regió de Lleida sotmesos als musulmans. Consta que a la darreria del s. XI eren obertes al culte diverses esglésies cristianes de Lleida i Tortosa, i un bisbe tortosí, anomenat Patern, assistí el 1058 a la consagració de la seu de Barcelona. D’altra banda, ‘Alī ibn Muǧāhid, rei de Dénia i Mallorca, el 1050 posà totes les esglésies mossàrabs del seu regne sota la jurisdicció del bisbe de Barcelona. El nombre de mossàrabs augmentà al País Valencià amb les onades provinents de Còrdova vers el 1016, quan el califat passà a mans berbers i de Toledo, amb l’adveniment del destronat al-Qādir a la taifa de València (1085), i era encara important el 1094, quan l’ocupà el Cid, però s’afeblí molt quan, en reconquerir-la l’islam el 1102, els mossàrabs col·laboracionistes emigraren amb els castellans. A partir del s. XII s’inicià la dispersió de la mossarabia valenciana castigada per la instransigència de les dominacions almoràvit i almohade. Sembla que un grup força nombrós s’allistà a l’exèrcit d’Alfons I d’Aragó, de retorn d’una incursió a la Xarquia, i repoblà les valls de l’Ebre i del Jalón. Tot i això, consta que en subsistí una comunitat a València (on devia ésser Pere Pasqual el 1227) fins a l’entrada de Jaume I: el 1232 fou feta donació al monestir de Sant Victorià d’Assan de Sobrarb del de Sant Vicent de la Roqueta, situat extramurs de la ciutat de València.

Col·laboració: 
DBP / MSanG
Llegir més...