municipi

m
Història
Dret administratiu

Associació natural, reconeguda per la llei de persones i de béns, determinada per les necessàries relacions de veïnat, dintre el terme o el territori sotmès a la jurisdicció d’un ajuntament.

A la Roma republicana, el municipium era la ciutat subjecta a Roma, obligada a certes contribucions, que no participava dels drets polítics de l’urbs. Però, amb motiu de la concessió de la ciutadania als aliats itàlics (90 aC), el règim municipal s’estengué a les ciutats federades. A l’època imperial, mentre es féu la fusió dels municipis pròpiament dits i les colònies sota el nom comú d'universitates, l’autonomia municipal decaigué progressivament i augmentà la ingerència del poder central. Aquest despotisme imperial tendí a disminuir arran de la concessió de la ciutadania romana a tots els habitants de l’Imperi (212 dC). Les ciutats tingueren un senat propi (curia), que nomenava els magistrats. A l’edat mitjana, la paraula municipi designà, en el període d’autonomia política de les ciutats, la seu de reunió dels òrgans representatius i també l’edifici públic característic dels centres urbans medievals.

Els municipis romans dels Països Catalans

Les ciutats romanes dels Països Catalans amb categoria de municipi (municipium), normalment de dret llatí, foren relativament abundants, en contraposició al nombre de colònies, que només foren set, pel fet que la majoria de ciutats eren antics nuclis indígenes romanitzats. Hom en coneix les següents: Ruscino (Castellrosselló) i Iliberri (Elna), al Rosselló; Gerunda (Girona), Emporiae (Empúries), Iluro (Mataró) Baetulo (Badalona), Egara (Terrassa), Aeso (Isona), Ilerda (Lleida), Iesso (Guissona) i Sigarra (de situació incerta), a les quals cal afegir, probablement, Rhode (Roses), Iulia Libica (Llívia), Ausa (Vic), Acquis Vocontis (Caldes de Malavella), Blanda (Blanes) i Aquae Calidae (Caldes de Montbui), al Principat; al País Valencià, Saguntum (Sagunt), Edeta (Llíria), Saitabi (Xàtiva), Dianium (Dénia), Lucentum (Alacant), probablement les ciutats de nom desconegut que corresponen a la Vila Joiosa i al Tossal de Manises d’Alacant, i Bisgargis, de situació incerta (potser al Forcall); i a les Balears, Ebusus (Eivissa), Mago (Maó) i probablement Iammo (Ciutadella), així com Guium i Tucis, a Mallorca, de situació incerta.

Els municipis als Països Catalans des de l'edat mitjana

Als Països Catalans, el municipi és, actualment, una creació de l’edat mitjana, sense cap connexió amb les antigues municipalitats que floriren en els principals nuclis urbans durant l’època hispanoromana. Com arreu d’Occident, l’organització municipal es desvetllà al tombant de la baixa edat mitjana, a manera de coronament institucional de la desclosa econòmica, social i política de les ciutats (ciutat) i, a semblança seva i amb un abast menor, de les viles i els llocs rurals. A Catalunya hom pot assistir al procés de lenta i gradual estructuració de les comunitats veïnals de ciutats i de viles, originàriament sotmeses d’una manera directa a l’autoritat reial o senyorial a través de llurs oficials (veguer, batlle), operada des dels segles XI i XII mitjançant la progressiva intervenció dels elements més destacats —probi homines (prohoms)— en la solució de nombrosos afers d’interès comunal (econòmics, fiscals, urbanístics i àdhuc judicials), bé d’una manera independent, bé, més sovint, flanquejant l’actuació dels esmentats oficials ordinaris de la ciutat o la vila. La maduració d’aquesta consciència comunal i la pràctica de tals actuacions conduí, cap a la fi del segle XII, a la primera constitució d’uns cossos municipals amb caràcter orgànic (consolats, confraries) a les principals ciutats catalanes (Cervera, Girona, Perpinyà, Lleida i, segurament, Barcelona) per obra de sengles preceptes reials.

Però la definitiva organització municipal del Principat, paral·lelament a la de Mallorca i de València, es degué a l’impuls del rei Jaume I, el qual a mitjan segle XIII, després de diversos tempteigs, establí a Barcelona el Consell de Cent (1265), imitat en altres localitats de domini regi i també senyorial. En decennis successius, l’organització municipal s’anà estenent per tot el país, i cap a mitjan segle XIV afectava també de faisó més senzilla les viles i els poblats rurals de les diverses contrades dels Països Catalans. La representació de la comunitat local radicava en tot el cos de veïns (universitat), però el règim d’aquesta s’articulava en un complex orgànic, integrat en la seva forma més completa per uns magistrats directius i executius (cònsols, paers, jurats), un cos d’assessors d’aquells (consellers), i l’assemblea general de la població o bé de la part major i més qualificada dels veïns (prohoms). A Mallorca, el consell de la capital s’ampliava amb la representació dels consells forans i formava el Gran i General Consell de Mallorca. A les viles i llocs menors, aquell regisme se simplificava a base de l’assemblea veïnal i el reduït grup de magistrats directius, o bé d’aquests i uns consellers permanents que representaven l’assemblea. I a tot arreu el cos de les autoritats populars era presidit per la figura del batlle (o veguer) —a València, el justícia—, enllaç amb els quadres del governament general. Aquests càrrecs eren renovats anualment a través d’un sistema d’elecció popular (a més veus, en els llocs reduïts) o indirecta, per mitjà de compromissaris, combinats molt sovint amb el sistema de cooptació (nomenament dels successors per part dels cessants), fet que afavorí, en els grans centres, l’afermament d’una oligarquia acaparadora. L’àmbit de competència dels organismes municipals, aïlladament o en col·laboració amb l’autoritat reial ordinària, abastava àmplies esferes de la vida ciutadana, reflectides en les Ordinacions promulgades per les autoritats populars i pregonades a execució pel batlle o veguer: policia urbana i rural, vigilància de costums públics, règim laboral, serveis comunals, mercats i fires, proveïments, urbanisme, etc. També, en unió de les dites autoritats reials, les autoritats ciutadanes formaven el tribunal ordinari de la ciutat (cort del batlle o veguer), amb plenes facultats judicials; així mateix convocaven, quan calia, les milícies ciutadanes —sometents o sagramentals—. El paper polític de les municipalitats era potenciada per llur representació (les de directa dependència reial) a les corts dels regnes respectius, on constituïen el braç anomenat reial o popular.

El municipi català es deteriorà notablement vers la fi de l’edat mitjana, sobretot a les grans ciutats, a causa de les lluites entre les diferents faccions ciutadanes, motivades sobretot per l’intent de les classes inferiors i menestrals d’acréixer llur participació en el govern municipal, acaparat per l’oligarquia del patriciat urbà. Aquest moviment, recollit per la reialesa, conduí els reis Trastàmara, sobretot Ferran II de Catalunya-Aragó, a introduir en la vida municipal reformes importants, que reforçaren l’autoritat reial, especialment l’establiment o la reforma del sistema insaculatori dels càrrecs municipals, a més de redreçar el desgavell que regnava en l’ordre de les finances. La insaculació anà guanyant lentament les viles i els pobles més modests durant el regnat dels Àustria. Les conseqüències de la guerra de Successió repercutiren en l’ordenació de la vida municipal catalana.

Els respectius decrets de Nova Planta posaren fi radicalment al seu règim peculiar i establiren el sistema castellà, uniformista i centralitzador, del corregidor a les ciutats (o batlle a les viles), flanquejat per un nombre variable de regidors de nomenament reial o de l’audiència. L’estreta submissió dels regiments (o organismes municipals) al Consell de Castella els llevà totalment l’antiga autonomia i els afegí a la marxa general del municipi del nou estat espanyol, matisada només per unes tímides reformes de vaga intenció democràtica degudes a Carles III. El règim constitucional del segle XIX establí, a través de diverses lleis, una ordenació municipal uniforme per a tot l’Estat espanyol, sense cap diferència.

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya (1932) permeté la creació d’una Llei Municipal de Catalunya, aprovada el 19 de febrer de 1934, que regulava el règim administratiu local a Catalunya d’acord amb els principis d’autonomia i d’elecció per sufragi universal establerts en el títol quart de l’Estatut Interior de Catalunya. Fou, però, suprimida a la fi de la Guerra Civil de 1936-39, i hom tornà a la uniformitat anterior. Actualment vigeix la llei de bases del règim local de 2 d’abril de 1985 i, amb caràcter supletori, el reial decret legislatiu de 18 d’abril de 1986. La legislació de règim local de les comunitats autònomes ha de desenvolupar les bases estatals.