Segons que els elements representats sobresurtin o no del suport, el relleu pot ésser considerat negatiu o positiu. En aquest últim cas serà alt relleu quan aquells sobresurtin més de la meitat del seu gruix real, mig relleu quan només sobresurtin la meitat i baix relleu quan sobresurtin menys de la meitat. La pràctica del relleu escultòric s’inicià a la prehistòria, però les seves primeres manifestacions plenament definides s’esdevenen paral·lelament en el món egipci i en el mesopotàmic, bé que en ambdós el relleu restà subordinat a un marc arquitectònic, característica que, per altra part, mantindrà al llarg de tota la seva història. Des d’un punt de vista plàstic, el relleu pot ésser considerat de dues maneres diferents, és a dir, amb un caràcter espacial o segons un criteri simplement volumètric. El relleu espacial és aquell en el qual la superfície suport i el motiu escultòric mantenen una relació d’espai, és a dir, aquell en què el fons del relleu no és tan sols un suport, sinó un mitjà per a crear una sensació de profunditat. Tals són, per exemple, bona part dels relleus historiats romans (columna trajana) i els renaixentistes (Portes del Paradís de L.Ghiberti). En l’altre tipus, comú a l’antiguitat (relleus egipcis, assiris, perses, grecs, etc) i a l’època medieval, la superfície de fons, sigui pedra, fusta, metall o vori, no intervé com a element expressiu de l’obra, sinó quant a la seva qualitat textural. En l’art contemporani, el concepte de relleu ha superat l’àmbit propi de l’escultura i es pot parlar de relleu dins l’obra pictòrica, en la qual o bé es provoca un trencament tridimensional de la superfície (L.Fontana) o s’afegeixen objectes o elements trets de la realitat (A.Tàpies, M.Millares).
m
Escultura
Relleu que representa els jocs hípics que se celebraven a l’antiga Atenes durant les festes panatenees, en honor d’Atenea Pòlies (British Museum, Londres)
© Corel Professional Photos