És limitada al S per la línia divisòria de les llengües germàniques i romàniques, que passa per Dunkerque, el sud de Brussel·les, Lovaina, Maastricht i Eupen, i a l’E per la frontera entre els Països Baixos i Alemanya (amb zones de copenetració dialectal).
El neerlandès pertany al grup germànic occidental, i procedeix del baix franc, que no ha participat en el canvi fonètic de l’alt alemany. En la seva forma moderna es distingeix de les altres llengües germàniques veïnes per una sèrie de particularitats fonètiques, lexicogràfiques i morfosintàctiques, que la situen entre l’alemany i l’anglès: per exemple, hi ha més afebliment de les síl·labes febles que en alemany —on es conserven— i menys que en anglès —on desapareixen—, fet que ha influït damunt els sistemes de flexió i de formació del plural dels substantius; hi ha parelles de mots sinònims un dels quals té una etimologia comuna a un mot alemany i l’altre al seu equivalent anglès (angl: wheel, neerl: wiel / al: rad, neerl: rad).
Les diferències dialectals són més accentuades a la part neerlandoparlant de Bèlgica, on hi ha les diferències més marcades entre els dialectes flamencs occidentals, brabantins i limburguesos. La koiné neerlandesa s’ha format gràcies a les remocions successives del centre de gravitació política i econòmica: durant l’època medieval imperaven els dialectes meridionals, però amb la decadència de Bruges, a la darreria de l’edat mitjana, i l’apogeu d’Anvers s’imposaren els dialectes brabantins, a partir dels quals restà fixada en la llengua general l’existència de certs fenòmens fonètics (diftongs) i morfosintàctics (el gènere dels substantius i l’ús pronominal), que perduraren quan el substrat començà a prevaler en néixer el 1648 un estat independent cap al qual tot el cos econòmic i cultural brabantí havia emigrat després de la caiguda d’Anvers (1585).
En època colonial totes les regions colonitzades foren influïdes pel neerlandès (Indonèsia), i algunes l’han mantingut com a llengua oficial (Surinam, Antilles Neerlandeses). A l’Àfrica del sud, la colonització dels holandesos i els zelandesos (els bòers) donà lloc a l’afrikaans, reconeguda com a llengua independent el 1925. El neerlandès conté elements procedents de períodes històrics de contactes, superposicions i transmutacions culturals diverses —d’origen celta, llatí, francès, castellà, hebreu (per la forta presència jueva a Amsterdam)—; han penetrat en altres llengües termes marítims (en català, babord i estribord procedeixen de bakboord i stuurboord, respectivament).