La manca de resposta de l’escola classicomarxista a determinats problemes estrictament teòrics i la consideració que els seus plantejaments eren revolucionaris en un context com l’europeu, que havia observat canvis importants en les condicions ideologicopolítiques de la segona meitat del s XIX, afavoriren l’aparició d’aquest nou corrent de pensament econòmic. L’escola neoclàssica fonamentà les seves anàlisis en concepcions anhistòriques a fi d’eliminar els problemes derivats de les institucions de la propietat i de les relacions socials. Hom pot trobar antecedents de la nova concepció en A.A.Cournot o H.H.Gossen, però foren W.S.Jevons (Theory of Political Economy, 1871) a Anglaterra, C.Menger (Grundsätze der Volkswirtschaftslehre, 1871) a Àustria i L.Walras (Éléments de l’Économie Politique, 1874) a Suïssa els autors que establiren les bases de la nova escola. Entre llurs seguidors immediats hom pot citar K.Wicksell, V.Pareto, A.Marshall, I.Fischer, etc. Les característiques fonamentals de la nova concepció eren quatre. D’acord amb la primera, les classes socials deixen d’ésser el punt de partença i són substituïdes pels agents econòmics; aquests tenen com a objectiu la maximització de llur utilitat, definida subjectivament, en funció d’unes preferències; el consumidor és considerat com a sobirà, i les seves decisions, com a motor de l’economia. Com a segona característica, hom abandonà la teoria del valor treball i el concepte d’explotació, i les anàlisis foren efectuades en termes de preus; la teoria dels preus relatius es basa en la utilitat. La tercera característica fa que l’acumulació, tema central de l’economia política, sigui substituïda per la idea d’equilibri, en un estat estacionari. Finalment, hom suposa la distribució de la renda com un fet independent de les relacions de propietat i com a conseqüència de les relacions individuals de canvi en el mercat. La crisi econòmica del 1929 i l’aparició de l’obra de J.M.Keynes comportaren que l’anàlisi dels agregats i de llurs relacions se situessin al centre de la problemàtica econòmica. Però l’anàlisi de Keynes es limitava al curt termini. En dinamitzar Harrod el model keynesià i concloure que el creixement equilibrat podria ésser inestable, provocà la reacció dels seguidors de la línia teòrica de Walras. Aquesta reacció conduí a una discussió sobre les funcions de producció en els models neoclàssics i sobre les teories de la distribució i el creixement, que ha culminat amb la crítica de l’escola de Cambridge a la teoria neoclàssica del capital. Autors neoclàssics destacats en aquesta temàtica han estat R.Solow, T.Swam, P.A.Samuelson, D.Levhari, F.Modigliani, J.E.Meade, J.K.Hicks, etc.
f
Economia