obertura

f

Fonètica i fonologia

Tret articulatori que es refereix a la distància intermaxil·lar o linguopalatal i que generalment s’empra com a característica rellevant per a qualificar els fonemes d’una llengua segons llur mode d’articulació.

Així, els fonemes es classifiquen en diversos graus d’obertura, d’acord amb les condicions fonemàtiques de cada llengua. El sistema vocàlic del castellà, per exemple, n'ofereix tres; el català i l’italià, quatre; el francès, cinc; l’anglès, sis; etc. La tendència a l’obertura és, tanmateix, un tret característic de les articulacions vocàliques, al contrari de les consonàntiques, que tendeixen al tancament, segons G.Straka.