La primera tingué lloc a Toluges, al comtat de Rosselló, amb assistència del bisbe Oliba de Vic, amb la clerecia, magnats i poble fidel del bisbat d’Elna el 1027 i establí la pau i treva des de l’hora de nona dels dissabtes a la prima del dilluns; ningú no podia robar a clergues o monjos que anessin sense armes ni agredir-los, ni els laics que anessin a l’església o en tornessin, assaltar o violar temples ni la sagrera.
El concili de Narbona del 1054, on assistiren els bisbes de Girona i de Barcelona i un procurador del d’Urgell, confirmà els acords esmentats i en prengué de nous i imposà penalitats canòniques i civils als seus infractors. El mateix any els comtes Ramon Berenguer i Almodis, assistits pels magnats, l’arquebisbe de Narbona i els bisbes de Vic, Barcelona i Arles, dictaren un decret imposant la pau i treva a favor de la canònica de Barcelona. Una nova assemblea el 1064, amb presència de diversos bisbes i els magnats del Rosselló, Conflent i Vallespir, establí la pau i treva des de la posta de sol dels dimecres fins a l’alba dels dilluns, així com en determinades festivitats, sota pena d’esmenar el doble del dany comès, judici d’aigua freda i exili perpetu en cas de mort, prohibició d’edificar castells o altres fortaleses a l’advent i la quaresma, d’injuriar o detenir clergues, empresonar vilans, cremar o derruir masos; els infractors estaven obligats a indemnitzar els danys i composar en el doble a favor del comte o del bisbe.
El 1068 el concili de Girona, presidit pel cardenal Hug Candi i amb assistència de l’arquebisbe de Narbona, dels bisbes d’Urgell, Girona, Vic i dels abats de Sant Cugat, Sant Pere de Galligants, Sant Salvador de Breda i Sant Llorenç de Munt, ratificà la pau i treva de Déu, que s’havia d’observar des del diumenge després de Pasqua fins vuit dies després de Pentecosta, als bisbats de Girona, Barcelona i Vic. El 1118 Berenguer RamonII i el bisbe d’Elna, amb consell i assentiment dels magnats dels comtats de Cerdanya i Conflent, prengueren disposicions de pau i treva en aquells territoris.
En l’esdevenidor, molts acords de pau i treva foren adoptats a la cort del príncep, com una constitució més de les que es dictaven en aquelles reunions de l’organisme d’assessorament del comte en matèria legislativa i d’administració de justícia, precedent de les corts generals de Catalunya. Des d’aleshores només hi hagué unes poques veritables assemblees de pau i treva, com la celebrada per Alfons I a Fontdaldara el 1173, amb assistència de l’arquebisbe de Tarragona, dels seus bisbes sufraganis i dels magnats i barons de Catalunya, des de Salses fins a Tortosa i a Lleida, que imposà la pau i treva a les esglésies i sagreres, senyories de canòniques i monestirs, clergues, monjos, vídues, monges, llocs dels ordes del Temple i de l’Hospital, els homes de vila, les cases d’aquesta i el seu bestiar, masos, instruments de llaurar, camins i vies públiques; eren fixats com a dies de treva els diumenges, les festes dels apòstols, el temps d’advent fins a la vuitada de l’Epifania, de la quaresma a la vuitada de Pasqua, Pentecosta amb la seva vuitada, les festes de l’Ascensió, sant Joan Baptista, sant Miquel, Tots Sants, sant Feliu de Girona, les festivitats dels Apòstols i de santa Maria, imposant fortes penes als contraventors.
En termes semblants es resolgué en l’assemblea de pau i treva convocada pel mateix Alfons I el 1192, en la de Pere I a Barcelona el 1200 i en la presidida pel cardenal Pere de Benevent en nom i per autoritat de Jaume I el 1214. Molts acords sobre pau i treva, uns coneguts i altres no prou identificats, passaren als repertoris dels juristes i de la cúria de Barcelona i, mitjançant aquests, a la redacció dels Usatges; altres, sobretot els que eren constitucions o actes de cort, foren inserits com a tals a la compilació de les Constitucions i altres drets de Catalunya.