i pena | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

pena

substantiu femeníf
Dret processal i penal
dret penal dr pen
En relació amb la justícia humana, efecte jurídic, degut a la comissió d’un delicte, entès com a expiació o retribució.

Una consideració individualitzada del càstig pretén, a més, concebre'l com a tractament amb vista a la reintegració social del delinqüent, tractament, però, que no deixa de presentar seriosos problemes, no solament econòmics, sinó sobretot d’ordre psicològic i social, amb uns resultats ben minsos i discutibles. El càstig o la repressió, d’altra banda, només tenen caràcter de pena quan l’especifica concretament el codi penal o les lleis especials assenyalades per un tribunal ordinari. Qualsevol altra sanció administrativa, disciplinària o laboral, imposada per l’Administració o l’Executiu, al marge dels tribunals ordinaris, vulnera el principi de legalitat i, doncs, els drets humans. Per la seva modalitat, la pena pot ésser privativa de la vida (pena de mort); privativa de llibertat o reclusió per un temps determinat en establiments penitenciaris (presó) (reclusió) (penitenciari); restrictiva de la llibertat, ja sia per expulsió del penat fora del territori nacional o estranyament, ja sia per confinament a un lloc determinat, ja sia per impediment d’anar a un lloc concret o bandejament; i, finalment, pecuniària, consistent en el pagament íntegre o a terminis de la sanció o multa. D’acord amb la gravetat, hom classifica la pena en greu —en relació amb el delicte—, que inclou la pena de mort, l’arrest durant més de trenta dies, la multa superior a deu mil pessetes, la privació del permís de conduir més enllà de tres mesos i la reprensió pública; i lleu —en relació amb una falta— quan la sanció no ateny els límits abans esmentats, a més de la reprensió privada. Quant a la seva finalitat, hom la considera com a prevenció general quan s’adreça a la intimidació dels ciutadans, i prevenció especial, quan pretén la separació de l’individu concret de la societat. Quant a la seva determinació, hom distingeix la qualitativa o càstig adient per un determinat comportament delictiu, i determinació quantitativa, en relació amb el grau a imposar: en aquest sentit hom parla de proporcionalitat de la pena. Actuals sistemes punitius, en relació amb la individualització del càstig, s’inclinen per una indeterminació de la pena, absoluta o relativa, que tindria com a conseqüència, respectivament, el condicionament de la llibertat al nivell de rehabilitació i la fixació d’uns terminis de durada del càstig, mínim i màxim, de cara a impedir arbitrarietats. La nova normativa ha creat un nou sistema de penes que modifica substancialment l’anterior. El codi penal del 1995 classifica les penes en privatives de llibertat, privatives d’altres drets i multa. També es classifiquen segons la gravetat de les sancions; així, són penes greus la presó superior a tres anys, la inhabilitació absoluta, la suspensió de feina de més de tres anys, la privació del dret a conduir per més de sis anys i la prohibició de residir en determinats llocs per més de tres anys. Entre les penes menys greus destaquen les següents: presó de sis mesos a tres anys, suspensió de feina fins a tres anys, privació del dret a conduir d’un any i un dia a sis anys, multa de més de dos mesos i arrest de set a vint-i-quatre caps de setmana. Les penes lleus són: privació del dret a conduir de tres mesos a un any, multa de cinc dies a dos mesos i arrest d’un a sis caps de setmana, entre altres. Referint-se a la presó preventiva o provisional, el nou codi penal no la considera com una pena i només diu que el temps de privació de llibertat patit preventivament s’abonarà en la seva totalitat pel compliment de la pena imposada en la causa on aquesta privació fos acordada. El codi penal també ha modificat la durada de les penes, i actualment seran de sis mesos a vint anys com a màxim. També pot arribar a produir-se l’acumulació de penes privatives de llibertat. Com a principi general es manté l’actual ‘triple de la pena més greu’, que no podrà excedir els vint anys, encara que existeixen casos que poden excedir aquest límit màxim dels vint anys. Aquest és el cas, per exemple, d’una persona que ha estat condemnada per dos o més delictes algun dels quals és castigat amb una pena de presó superior als vint anys; llavors és condemnada a trenta anys de presó.

Col·laboració: 
JJQ
Llegir més...