Hom distingeix la segmentació total, que afecta la totalitat de l’ou (ous oligolecítics i heterolecítics), de la segmentació parcial, que afecta només una part de l’ou (ous telolecítics i centrolecítics). La segmentació total és igual quan tots els blastòmers són de la mateixa mida (ous oligolecítics d’alguns equinoderms) i és desigual quan els blastòmers més petits, o micròmers, són al pol superior de l’ou, mentre que els macròmers són al pol inferior (cas general dels ous heterolecítics i de la majoria dels oligolecítics). Segons la disposició dels blastòmers, hom parla de segmentació radial, espiral i, menys freqüentment, bisimètrica o biradial i bilateral.
La segmentació total radial fa que els blastòmers restin disposats segons una simetria radial entorn de l’eix (eriçó de mar i primera fase de l’ou dels amfibis).
En la segmentació total espiral els primers blastòmers sofreixen una rotació de 45° vers la dreta i vers l’esquerra alternativament (nemertins, policlàdides, anèl·lids i molts mol·luscs, com els lamellibranquis, gastròpodes, escafòpodes, aplacòfors, poliplacòfors i monoplacòfors).
En la segmentació total bisimètrica, pròpia de certs celenterats, els dos primers plans de segmentació, meridians, constitueixen els dos plans de simetria de l’embrió.
La segmentació total bilateral, que es dóna en ascidiaris, és caracteritzada perquè el primer pla de segmentació correspon al pla de simetria bilateral de l’embrió i l’ou apareix sota l’aspecte de dues meitats simètriques.
En la segmentació parcial, en ous amb abundant substància de reserva, la divisió de l’ou no afecta el seu pol inferior i la major part de vitel resta sense segmentar. Es presenta en dues variants: la segmentació parcial discoidal i la superficial o intravitel·lina. En la segmentació parcial discoidal, típica dels ous telolecítics i freqüent, per tant, en sauròpsids, nombrosos peixos i cefalòpodes, la divisió afecta un disc de citoplasma proper al pol superior de l’ou, a partir del qual es forma l’embrió que descansa sobre la massa de vitel. L’ou alecític dels mamífers, com que perd el vitel secundàriament, comença una segmentació total i sovint la continua discoidalment. En la segmentació parcial superficial, típica dels insectes, al principi es divideix el nucli, després els nuclis arriben al citoplasma perifèric, on resten i formen un blastoderma perifèric, entorn del vitel central no segmentat, i un o més nuclis emigren cap al plasma polar, on són l’origen de les cèl·lules germinals.
El procés de segmentació no finalitza quan s’aconsegueix un nombre determinat de cèl·lules, sinó que la relació nucleoplasmàtica (alterada en un principi a causa de la importància del citoplasma ovular) evoluciona a mesura que se succeeixen les mitosis, i s’aproxima al valor normal propi de l’espècie considerada.