Fou creat el 1921, arran del congrés de Liorna, per A. Gramsci, A. Bordiga i P. Togliatti, de l’ala dissident de l’extrema esquerra del Partito Socialista Italiano. Dissolt el 1926 pel feixisme, s’organitzà clandestinament (mentrestant Bordiga havia estat expulsat del partit) i tingué molta importància en la Resistència italiana durant la Segona Guerra Mundial. Acabada la guerra i fins el 1947 formà part del govern de coalició juntament amb cinc altres partits antifeixistes. A partir del 1956, arran de la desestalinització a Rússia i de la repressió de la revolta hongaresa, Togliatti preconitzà la teoria del policentrisme entre els diferents partits comunistes, fórmula que anava cap a una limitada independència de cada partit. Després de la mort de P. Togliatti (1964), el partit fou dirigit per Luigi Longo (1964-72) i Enrico Berlinguer (1972-84), que impulsà l’adaptació del partit a l’eurocomunisme i maldà per la realització del compromesso storico
, programa que planejava la participació dels comunistes en el govern juntament amb els demòcrata-cristians, que sempre fou refusat per la Democrazia Cristiana. Entre 1985-87 els percentatges obtinguts en les successives eleccions generals oscil·laren entre el 22% el 1958 i el 34% del 1976, amb tendència a baixar des d’aquest darrer any. En 1984-88 Alessandro Natta en fou el secretari general; el seu successor, Achille Occhetto, redefení el partit cap a la socialdemocràcia, tot obrint-lo a la resta de partits d’esquerra. El resultat fou la dissolució del partit en el Congrés de Rímini i la seva reconstucció com a Partito Democratico Della Sinistra (1991). Per la seva banda, el sector ortodox creà Refundació Comunista. El 1998 s’obrí una forta polèmica a l’interior de Refundació Comunista entre el grup dirigent de Fausto Bertinotti i els partidaris del president del partit, Armando Cossutta, que conduí a la constitució del Partito dei Comunisti Italiani amb els seus partidaris, l’11 d’octubre d’aquell mateix any. Aquesta escissió afegí inestabilitat a la fràgil coalició governamental, L’Ulivo, fortament dependent del suport dels comunistes, i que pogué continuar la seva tasca amb el suport de nou partit d’Armando Cossutta. En les eleccions legislatives del març del 2001 Refundació Comunista presentà llistes en solitari i obtingué un 5% dels vots i 11 diputats, mentre que el partit de Cossutta, integrat en la coalició de L’Ulivo, obtingué l’1,7% dels vots.