pastorel·la

f

Literatura

Composició lírica que combina tres elements temàtics bàsics: el passeig matinal i l’encontre d’un cavaller —que a voltes és el poeta mateix— amb una pastora que guarda el bestiar, un diàleg a través del qual aquell requereix d’amor la noia, i el desenllaç de l’aventura, que pot ésser el consentiment o el refús de la requerida, i, encara, la burla de què és objecte el galant, amb la possible o real intervenció dels parents o l’amat de la pastora per auxiliar-la.

El gènere presenta diversitat de matisos quant a la forma, l’estil, la intenció i els elements constitutius. Aquests darrers, amb llurs múltiples diversificacions, han tingut i tenen encara vigència i tractament folklòrics; i en aquest sentit el gènere es pot considerar, àdhuc quant als seus precedents llatins medievals, com a arrelat en la tradició popular des dels orígens. A partir de Marcabrú almenys, la poesia occitana conferí al gènere l’estructura i la forma que li esdevingeren clàssiques dins l’àmbit refinat i aristocràtic propi d’aquella. El gènere, però, no ha estat mai uniforme del tot ni, altrament, els productes occitans coincideixen amb els paral·lels francesos o hispànics, prou singulars. A Catalunya hom assenyala: les quatre pastorel·les de Cerverí, molt personals dins l’escola occitana; a partir del s XVI, un seguit de poesies caracteritzades pel seu to popularitzant i paròdic; i unes quantes cançons folklòriques que patentitzen més la tradició anterior a la formació del gènere culte, que no pas una caiguda dels productes d’aquest en el domini comú.