Els compromesos en el sagramental eren convocats, en cas de perill, en forma d’host, a so de corn, repic de campanes o toc de trompeta, és a dir, sometent, mot aquest que al s XVI tendí a prevaler i a substituir el de sagramental. A la nit, la convocatòria era feta mitjançant farons encesos a les torres més altes. El primer sagramental fou jurat el 1257 pels pobles del pla del Llobregat; comprenia Sant Boi, Sant Joan Despí, Cornellà, Sant Climent, Sants, Esplugues, Sant Just Desvern, Sant Feliu, Sant Vicenç dels Horts, Santa Creu d’Olorda, Molins de Rei, Santa Coloma, Viladecans, Gavà, Castelldefels i el terme del castell d’Eramprunyà. Tots els homes havien de tenir armament sempre dispost (ballesta amb un centenar de passadors, una llança i una espasa). Si un d’ells era agredit, tots estaven obligats a ajudar-lo. El 1314 Jaume II creà el sagramental del Vallès, que fou unit al del pla del Llobregat —la vegueria passà a denominar-se de Barcelona i del Vallès—. El 1395 foren afegits a aquest, dit sagramental vell, els sagramentals de Moià i del Maresme i la vegueria ampliava la denominació i era dita de Barcelona, del Vallès, de Moià i del Maresme. Alhora foren aprovades unes ordinacions que precisaven el nomenament de dos capitans en totes les viles, amb el nom de capità del sagramental, i s’establia que la citació prèvia era obligada abans de tota actuació. L’usatge Princeps namque limitava la facultat del comte i després del rei per a convocar el sagramental o sometent als casos de defensa i de suprem perill en cas d’amenaça d’enemics exteriors, però no ho podia fer en conflictes interns. Amb tot, el 1291 ja fou establert que el sagramental no podia ésser convocat contra la voluntat dels senyors jurisdiccionals o l’autoritat reial.
m
Història