Situació i presentació
És al bell mig de la vall de Torelló, al sector NE de la comarca. Limita al N amb els municipis de Sant Quirze de Besora, Santa Maria de Besora i Vidrà, a l’E amb les terres garrotxines de la Vall d’en Bas, al S amb Santa Maria de Corcó i Torelló i a l’W, amb Sant Vicenç de Torelló i Orís.
Les terres del terme són força abruptes, a excepció del sector de la vall on és la vila. Destaca la serra de Curull, amb el coll de Sant Joan i el coll de Sant Bartomeu i Bellmunt (1.247 m) al límit amb Vidrà. Tot i la importància del relleu, les elevacions són per sota els 1.000 m, i entre aquestes destaca, al límit amb Santa Maria de Corcó, la serra de la Creu. Drena el terme el Ges, que s’escola entre les abruptes parets de la serra de Curull i la serra de Bellmunt, davallant de N a S fins a prop de la carretera de Sant Pere a Joanetes, on forma un angle en direcció W. Per sota del nucli forma aiguabarreig amb el Riu Fornès, que davalla des dels vessants meridionals de la serra dels Llancers, drena el terme d’E a W i finalment hi desguassa per l’esquerra. En un angle de 90° pren definitivament direcció W per endinsar-se en terres de Sant Vicenç de Torelló. També per l’esquerra, desguassa al Ges el torrent de la Salgueda, mentre que per la dreta els principals afluents són el torrent de Pedroses, el torrent del Pujol i el torrent de la Cospinera. Una bona part dels torrents i les rieres que davallen de la serra de Curull desemboquen per la dreta al Riu Fornès, com ara el torrent de Bracons, el torrent de la Coma del Coll, el torrent de Vedellera i el de Cal Sapera. Biogeogràficament, el territori muncipipal es troba dins el domini de vegetació euro-siberiana. Els sectors de llevant més elevats són domini de les fagedes (Luzulo-Fagenion) i a altituds inferiors hi ha un potencial bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis). Entorn al Ges, a les terres més baixes, apareix la vegetació mediterrània de caràcter més típicament eurosiberià: un alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum).
El municipi de Sant Pere de Torelló, que el 1937 es digué Bellserrat, comprèn, a més de la vila de Sant Pere de Torelló, el llogaret anomenat de Sant Andreu de la Vola, o la Vola. També hi ha un important nombre de masies esparses. Travessa el terme una carretera local que uneix Sant Pere de Torelló amb Sant Vicenç de Torelló, d’una banda i de l’altra amb Joanetes i amb l’antiga comarcal C-152, ja a la Garrotxa, després de travessar el Collsacabra pel coll de Bracons i entrar a la vall del Fluvià, en direcció a Olot.
La població i l’economia
Anteriorment al 1350 hi hagué un nucli d’habitants (santperencs) prop de l’església de Sant Pere de Torelló, que restà pràcticament despoblat a la fi del segle XIV. Aquest petit nucli o sagrera és recordat en molts documents de l’arxiu parroquial, que es conserva sencer. El 1553 començà el repoblament, amb una xifra inicial de 12 famílies, unes 60 persones, el 1683 hi havia ja 140 famílies i uns 600 h, el 1718 el cens era ja de 645 persones, xifra que augmentà ràpidament durant el segle XVIII. El 1857 el municipi tenia 1.191 h, tot i que la fi del segle XIX comportà un endarreriment pel que fa al desenvolupament demogràfic del terme. El 1900 la població era de 975 h, i d’ençà d’aquesta data la recuperació fou notòria (1938 h el 1930). Des de la guerra civil de 1936-39 fins la darreria del segle XX la població oscil·là sempre al voltant dels 2.000 h: 2.006 h el 1981, 1.996 h el 1991 i 2.198 h el 2001. L’any 2005 s’arribà a 2.265 h.
L’economia del terme es basa principalment en la indústria i els serveis. Les pastures i les terres forestals ocupen una part important del terme. La terra dedicada al conreu està ocupada pel farratge i, en menys, extensió, els cereals (ordi, blat, civada). Respecte a la ramaderia, sobresurt la cria de bestiar porcí, boví, oví i l’avicultura. Cal esmentar també la presència d’activitats apícoles. Pel que fa a la indústria, fins a mitjan segle XIX a la vila predominà la tasca desenvolupada per paraires i teixidors. La torneria també ha estat de vital importància en el desenvolupament de l’economia municipal. Aquesta,que abans era de peu o menestral, s’ha mecanitzat i té encara una notable transcendència. Antigament es fabricaven a Sant Pere de Torelló boixets per a les puntaires, baldufes, rosaris, peces d’escacs, rodets i altres objectes d’artesania. Avui dia la producció s’ha especialitzat molt, i s’ha reduït a mobles i fusteria i a la fabricació d’alguns objectes, com jocs d’escacs, maces i boles de croquet. Finalment, cal remarcar l’existència de la central tèrmica, que des del 1985, produeix electricitat i calefacció alimentada amb residus forestals.
El quart diumenge de gener hom celebra a la vila la Fira de Sant Sebastià, multisectorial. Aquest certamen data del començament del segle XVIII, quan sembla que era costum anar a la vila per a comprar esquelles. La fira es complementa amb una sèrie d’activitats festives.
La vila de Sant Pere de Torelló
La vila de Sant Pere de Torelló (621 m i 2.247 h el 2005), centre i capital de l’alta vall de Torelló, s’alça sobre un turonet, prop de la confluència del Riu Fornès amb el Ges. La vila, com una bona part del terme, té com a teló de fons per la part N la serra de Bellmunt, antigament de Sarreganyada. Als vells carrers de la vila resten encara algunes cases que tenen a la llinda dates que van del segle XVI al XVIII.
La vila és al voltant de l’església de Sant Pere de Torelló, barroca, on hi manquen els antics retaules, desapareguts el 1936. Les primeres notícies sobre aquesta església daten del 1057 i el 1083. No queda res de les esglésies que precediren l’actual, construïda entre el 1727 i el 1764, i ampliada amb una gran capella del Santíssim entre els anys 1803 i 1809. Sant Pere de Torelló rebé el títol de vila dels seus senyors jurisdiccionals, cap al 1690, i també el privilegi de tenir un consell de jurats i de renovar les ordinacions de l’antic gremi de paraires i de tenir un petit hospital. El 1836 es construí també un grup d’escoles estatals graduades, que fou molt de temps un dels millors de la comarca.
Pel que fa al folklore, cal destacar la festa major que té lloc el quart diumenge de setembre, per sant Severí, patró del poble i el 29 de juny hom celebra la festa major petita en honor a sant Pere. Cal recordar també els actes festius que envolten la celebració de la fira de Sant Sebastià, al gener.
Altres indrets del terme
Sant Andreu de la Vola, les Masies de Sant Pere de Torellói el Veïnat de Dalt
El llogaret de Sant Andreu de la Vola (18 h el 2005), al sector oriental del terme, és a la riba esquerra del Riu Fornès, passat el mas de la Sala, a 767 m d’altitud i al voltant de l’església de Sant Andreu de la Vola. El nom, en llatí Avetola , apareix ja l’any 923. El 1032 fou consagrada una nova església de Sant Andreu. L’actual temple és el resultat d’obres i ampliacions fetes sobre l’antiga església romànica els anys 1594, 1774 i 1828. Hom celebra el primer diumenge d’agost un aplec a l’ermita de Sant Nazari, al NE de la Vola, que sembla documentat des del segle XVII. El diumenge després de Pasqua es fa l’aplec de la Pasqüeta i al novembre s’escau la festa major, el dia de Sant Andreu.
Quan es parla de la Vola és imprescindible esmentar mossèn Pierre Lafont, anomenat popularment mossèn Peire. D’aquest, encara s’expliquen facècies del Rector de la Vola, i la fama li ha atribuït dites i contalles comunes a tot arreu. En morir féu construir amb els seus béns una capella a la Mare de Déu del Roser en un cimal veí de la parròquia, que fa temps que és destruïda, per bé que les pedres han estat reaprofitades per a la construcció d’altres edificis.
Les Masies de Sant Pere de Torelló, que formaren un municipi a part fins el 1926 entorn el mas de les Moles, constaven, els seus darrers temps, de 36 masos. Es destaquen per la seva antiguitat i història els masos dels Torrents, el Roger, els Arcs, la Redorta, les Comes, el Serrat, Puiggaron, les Cases i la Fàbrega. Alguns d’aquests masos, com el Serrat o Targarona, tenien vells escuts, i els habitants d’aquest darrer s’ennobliren en vincular-se per casament amb la família Plandolit. D’altres, com l’Hostal del Mal Govern, van lligats a antigues llegendes.
El Veïnat de Dalt, és format per un grup de sis cases que es troba a tocar de la carretera. És a l’indret on hi havia la plaça del terme i la casa del comú, i on funcionà durant un temps una escola.
El santuari de Bellmunt
El santuari de Bellmunt és l’indret més conegut del terme. La seva situació, al cim de la serra de Bellmunt, a 1.247 m, en fa un mirador privilegiat de la Plana de Vic i d’una bona part del Ripollès. En dies clars hom pot veure des del santuari Montserrat i els Pirineus. Es troba gairebé als límits del terme, a frec amb la demarcació de Vidrà. L’indret fou ocupat pel castell o fortalesa de Sarreganyada, documentat entre el 1021 i el 1358 però no en queda cap resta característica. L’existència del santuari de la Mare de Déu de Bellmunt deu ser documentada des del 1219, i el 1589 s’inicià la construcció d’un nou edifici annex a una gran casa per als ermitans, molt deteriorat a causa dels llamps i sobretot de les guerres durant els anys 1822, 1835 i 1936. El santuari ha estat restaurat. Una pista moderna uneix el santuari amb Sant Pere de Torelló. El turonet de davant el santuari s’anomena encara de Sarreganyada o, més popularment, de Serra Grenyada, i té un petit pedró, dit de la Mare de Déu de les Alades, al lloc que devia ocupar el castell i on, segons la tradició, hauria estat trobada la Mare de Déu. És curiós que aquí, com a les Agudes, del Montseny, o a Sant Miquel de les Formigues, a les Guilleries, vinguin a morir eixams de formigues alades a la tardor.
El castell de Curull i el Vilar
El castell de Curull, que donà la primitiva cohesió al terme, coronava un cim de 1.302 m d’altitud, envoltat de prop per cims més alts, com el puig de les Àligues, de 1.341 m, o el Puig Barral, de 1.364 m. Aquesta serra, que s’inicia sobre el Forat Micó, que és el seu límit, arriba fins sota el Puigsacalm, sobre el coll de Bracons. Enmig forma una vall secundària, la Salgueda, que té per límit N l’esperó de Turiscada i la baga de Curull, on hi ha els antics masos de la Salgueda i l’Espaulella, de la demarcació parroquial de Vidrà.
Resten algunes ruïnes del castell, excavades el 1916 i ara pràcticament cobertes de terra i vegetació. El 1020 ja és esmentat en el testament del comte de Besalú, Bernat Tallaferro, i al segle XII era sota la cura d’uns cavallers cognomenats Turull. Al segle XIII figurava dins de les propietats dels Montcada; els cavallers Vilar, residents al casal del Vilar, n’adquiriren el feu. A la fi del segle XIV, els cavallers Vilar s’emparentaren amb els Milany, que es digueren senyors de Curull fins el 1373, que Roger de Malla comprà el castell de Curull i la fortalesa del Vilar a Ramon de Milany.
El casal del Vilar és sobre la vall del Riu Ges, a uns 600 m, prop dels límits de Sant Pere i de la Vola. És conegut popularment pel Castell o Castell de la Vinyeta, per la proximitat d’aquest mas. És un edifici ferreny i esglaonat pel seu darrere amb una gran façana, on es destaca un finestral gòtic del segle XV partit per un mainell. Té un escut dels marquesos de Cartellà, els seus darrers propietaris, que el 1563 heretaren els béns de Joan Ponç de Malla. El casal fou refet en part al principi del segle XVIII. Segles enrere tingué una capella dedicada a sant Esteve. El 1193 Bertran de Curull, amb la seva muller Saurimunda i llurs fills, posaren la vila del Vilar, amb terres i vint-i-tres masos que en depenien (entre ells el Torrent, la Paradella, la Riera, l’Oliba, Vilarasa, el Serrat, Biquideres, Bracons, el Roure, el Collell i el Coll de Curull) sota la protecció de l’orde militar de l’Hospital. Es reservaren, però, la utilització de la seva fortalesa.
Altres masos, les capelles i les ermites
Els masos tradicionals són la Comermena, el Joventeny, Carerac, Sobrepuig, Vilarasa, les Salines, el Torrent, l’Avet, la Sala, el Collell, la Rierola, Parellada, el Roger, Palou, el Serrat, el Gual, el Prat, Bracons, la Boulella, la Coma del Coll, la Salgueda, l’Espaulella, la Vinyeta, Ferrerons i Biquideres.
És coneguda la capella de Sant Nazari, existent el 1389 i refeta al segle XVIII, situada a l’extrem de llevant del terme, enmig d’uns frondosos boscos de faigs, i també l’ermita de Sant Roc, vers el Serrat, al N del poble de Sant Pere de Torelló, construïda com a vot contra la pesta, al segle XIX. Al terme hi ha també la capella de Sant Josep, prop de la Font Santa, i la del Roser, al NW de la Vola, prop del mas de la Vinyeta, ambdues sense culte.
La Font Santa és una deu d’aigües sulfuroses, estudiades el 1840. El seu propietari, Manuel de Parrella, hi féu construir un balneari el 1847, però anys més tard tancà. La font era indicada contra les malalties herpètiques, cutànies i asmàtiques. Es troba a 2 km de la vila, vers el S, prop del Riu Ges. Un altre indret de gran bellesa és també el Forat Micó, o pas de Sant Pere de Torelló.
La història
En realitat, és un municipi compost per dues entitats ben diferenciades, que corresponen a les antigues divisions religioses de les parròquies de Sant Pere de Torelló i de Sant Andreu de la Vola. En l’aspecte civil, la primera era inclosa dintre el terme del castell de Torelló i la segona dintre el terme del castell de Curull, que estenia també la seva jurisdicció al vessant vidranenc de la serra de Curull, de la parròquia de Vidrà, i que, per tant, forma part del municipi actual de Sant Pere de Torelló.
Sembla que originàriament (923) la parròquia i la demarcació de la Vola eren adscrites al terme del castell de Torelló, però molt aviat, dintre el mateix segle X, ja es va constituir el castell de Curull com a centre d’una demarcació feudal o senyorial que funcionà com a quadra des del 1419 i com a municipi independent des dels volts del 1810.
La història del municipi actual és força accidentada entre els anys 1806 i 1926. El 1806 el municipi, format per les dues parròquies de Sant Vicenç i Sant Pere de Torelló, que s’havien constituït en una única batllia el 1630, s’escindí. Vint anys més tard, el 1826, el nou municipi de Sant Pere de Torelló es dividí a la vegada en dos ajuntaments, a conseqüència de l’oposició entre els pagesos i la vila, originada ja a la fi del segle XVIII. Restà repartit aleshores entre l’ajuntament de la vila de Sant Pere de Torelló, l’ajuntament de les Masies de Torelló i l’ajuntament de Curull i la Vola. Cap al 1920 tornaren a fusionar-se els ajuntaments de les Masies i de Curull i la Vola i, units aquests dos finalment, cap al 1926, s’integraren a l’ajuntament de la vila de Sant Pere de Torelló.
Els homes de Curull i de Malla, súbdits tots ells de Ponç de Malla, es redimiren de la jurisdicció del dit senyor l’any 1419 i obtingueren d’Alfons IV el Magnànim el privilegi d’ésser membres i carrer de Vic; malgrat això, els antics senyors conservaren molts drets senyorials i de domini en aquest terme.