i Sant Pere de Vilamajor | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Sant Pere de Vilamajor

Municipi
Vallès Oriental
Sant Pere de Vilamajor
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Oriental, el més extens del sector del Montseny.
Població: 
4.021 h
[2009]
Extensió: 
35 km2

Situació i presentació

El terme limita per llevant, de N a S, amb Fogars de Montclús, Sant Esteve de Palautordera i Santa Maria de Palautordera, al sud amb Sant Antoni de Vilamajor i un petit sector de Cardedeu, per ponent amb Cànoves i Samalús i pel nord amb Montseny. També termeneja amb un petit sector de Llinars, corresponent a l’antiga parròquia de Sant Joan Sanata, a l’extrem sud-oriental.

En el seu terme es pot distingir clarament el sector pròpiament vallesà, que arriba fins a Can Perera de Canyes i la zona d’urbanització dels Refugis del Montseny, lògicament el planer i poblat, i el sector montsenyenc a partir del turó de Sant Elies, especialment el de l’antiga parròquia de Santa Susanna, situada sota els contraforts llevantins del pla de la Calma i en una graonada sobre la vall de la Tordera.

La zona més al N del sector montsenyenc es caracteritza per l’abundància de roques esquistoses, en les quals hi ha jaciments de plom i de ferro sense explotar i vegetació més pobra, puix que des del límit on acaba l’alzina només hi ha brucs i ginebrons, mentre que al sector de Santa Susanna abunden els castanyers i les alzines. Més al S d’aquest mateix sector la cresta de turons on hi ha l’ermita de Sant Elies (1 003 m), el turó de Pi Novell (1 272 m), el turó del Pou i el turó d’en Cuc (1 235 m) parteix les aigües cap a la Tordera, per mitjà dels torrents de Santa Susanna, de Vallmanya o la riera de Palau, o bé cap a la riera de Mogent, per la riera de Canyes i la de Vallserena.

En contraposició, la zona S del terme és relativament plana, per bé que solcada per torrents i rieres (els de can Volard, del Joncar, la riera de Vilamajor, i la de Vallserena) que baixen cap a la riera de Mogent. Les altituds d’aquest sector oscil·len entre els 300 i els 400 m.

El terme comprèn el poble i cap de municipi de Sant Pere de Vilamajor, les caseries de les Brugueres, Santa Susanna, el Sot de l’Om i nombroses urbanitzacions, entre les quals destaquen Can Besa, Can Derrocada, Can Llobera, Can Ram, Can Sebastianet, les Faldes del Montseny, els Refugis del Montseny, Vallserena, Can Miret, Can Vila i les Pungoles, les tres últimes compartides amb el terme de Sant Antoni de Vilamajor.

De Llinars, on connecta amb la C-35, surt la carretera local per la qual s’arriba a Sant Antoni i Sant Pere de Vilamajor. Una altra carretera local de Sant Antoni a Cànoves i la Garriga travessa la part meridional del terme.

Segles enrere el terme de Sant Pere Vilamajor era molt més extens que avui dia (uns 62 km 2 ), puix que comprenia també els actuals municipis de Cardedeu i de Sant Antoni de Vilamajor (aquest últim se'n separà el 1843). El 1937 el municipi de Sant Pere de Vilamajor canvià el seu nom pel de la Força.

La població i l'economia

El cens de població de Sant Pere de Vilamajor (santperencs), que incloïa encara Sant Antoni de Vilamajor, o Vilanova de Vilamajor, era de 107 focs el 1553, i de 1 200 habitants el 1719. El 1857, poc després de la separació dels dos Vilamajor (1843), Sant Pere quedà amb 1 040 habitants i la parròquia i terme de Sant Antoni de Vilamajor amb 1 066. El municipi de Sant Pere va començar a decréixer a partir del 1877, quan tenia 886 habitants, i continuà davallant fins el 1920, que arribà a 712 habitants; inicià aleshores una lenta recuperació fins a 807 habitants el 1940, però davallà de nou a 699 habitants el 1950 i a 574 el 1970. Els últims anys del segle XX, la tendència demogràfica sofrí un canvi considerable, especialment durant l’última dècada, en gran part gràcies a l’auge del fenomen residencial i turístic. Així, el 1981 es comptabilitzaren 702 habitants, que augmentaren a 1 141 el 1991 i 2 720 el 2001. L’any 2005 hi havia 3 444 h.

El sector terciari, especialitzat en el comerç i els serveis a estiuejants, és el que aplega més actius, per bé que la major part de la població ocupada del terme ho és en municipis veïns. L’agricultura, malgrat trobar-se en recessió, ocupa encara un bon nombre de treballadors, dedicada principalment al conreu de farratge i cereal per a gra (ordi, blat). Gairebé una tercera part de la superfície de conreu és dedicada al regadiu, que es localitza al sector més pla del S i SW, on s’hi cultiven hortalisses i plantes ornamentals. La cria de bestiar, encapçalada per explotacions porcines, bovines i avícoles, s’ha desenvolupat força darrerament.

El sector industrial, tradicionalment molt feble, s’ha vist reforçat modernament per l’instal·lació d’empreses dels sectors de les arts gràfiques i el tèxtil. Tanmateix, la principal font de riquesa continua essent el turisme i l’estiueig, que ha potenciat l’aparició de nombroses urbanitzacions i serveis d’hostatgeria o restauració.

El poble de Sant Pere de Vilamajor

Entorn de l’església o de la Força es formà el primitiu nucli del poble de Sant Pere de Vilamajor (305 m i 486 h el 2005), al qual donava accés un antic pont d’arcada medieval, coberta i eixamplada en utilitzar-se per a la nova carretera.

Les cases del nucli antic o de la Força revelen en la seva estructura i finestres la seva antiguitat, de tres o quatre segles, però dissortadament tot el conjunt s’ha renovat excessivament. El 1860 el poble tenia 39 cases. El sector nou del poble s’estén a partir de l’antic mas de Can Derrocada i s’enllaça pràcticament amb les urbanitzacions que s’han fet en la propietat d’aquest antic mas. A una de les masies del poble, Can Canal, es va trobar un relleu de la deessa Artemis probablement de l’època iberoromana.

L’església parroquial de Sant Pere de Vilamajor fou construïda a partir del 1581. Les obres s’acabaren el 1599 i la nova edificació es beneí el 19 d’octubre de 1600. És un edifici goticorenaixentis-ta format per una gran nau coberta d’ogives, amb claus de volta amb sants esculpits, flanquejada per dos cossos amb capelles laterals. La portada o façana s’acabà el 1604 segons una inscripció d’una làpida commemorativa. Fins el 1936 presidí el seu presbiteri, acabat en un absis poligonal, un retaule de Joan Gascó, pintat el 1513, dissortadament cremat el 1936, igual que altres antics retaules. Al Museu Diocesà de Barcelona es guarden quatre taules d’un antic retaule de Gascó que foren retirades de l’església vers l’any 1920.

Aquesta església, ara ben cuidada, bé que amb una ornamentació moderna i d’escàs valor, antigament era regida per domers, o sigui, per dos sacerdots que s6alternaven en la cura d’ànimes. Les notícies remotes sobre la parròquia es veieren enriquides amb la troballa i l’estudi d’un políptic o llista de propietaris d’entorn del 950, guardat a l’Arxiu Fidel Fita d’Arenys de Mar, en què el prevere Ervigi reclama els béns de l’església que havien estat dispersats com a resultat d’una campanya militar que assolà el Vallès a la fi del segle IX. El mateix document té escrita al seu dors una sèrie de censos que rebia la comunitat de preveres, de tipus canonical, que regia l’església vers el 1060. El 1108 la parròquia fou donada a la catedral de Barcelona.

Es creu que el campanar romànic, situat a tocar de l’església, anomenat abans la Torre Roja pel color de la seva pedra, era la torre de l’antic palau. És una torre campanar de 30 m d’altura, totalment exempta de l’església actual i fins de l’anterior, que tot i tenir l’aspecte extern d’un campanar romànic del segle XII té algunes característiques que no fan descartar del tot la idea d’haver format part d’un antic conjunt que devia ésser integrat per la primitiva església i pel palau comtal.

La festa més important és la festa major que s’escau el 29 de juny (Sant Pere), en la qual es balla el tradicional ball de gitanes.A mitjans de juliol se celebra l’anomenada Festa Medieval, amb un mercat típic, que dura tres dies.

Altres indrets del terme

És especialment coneguda l’ermita de Sant Elies, situada en un alt planell, darrere el turó de Sant Elies (1 003 m d’altitud), que forma un conjunt amb l’antiga casa de l’ermità, ara refugi de muntanyencs. És documentada des del 1570. La capella té una nau molt baixa, dividida en dos trams per un arc ogival. En una clau de volta hi ha la representació del sant patró i en l’altra la data del 1633 i el nom de Fra Pere , que devia ser el d’un dels antics ermitans que en tenien cura. Consta que s’hi anava en processó en temps de secada. S'hi celebra un aplec el 25 d’abril. Depengué de Santa Susanna fins el 1922, que s’uní a Vilamajor, d’on ja havia depès almenys el 1655.

La demarcació de Santa Susanna, que comprèn tot el sector N del terme a partir del turó de Sant Elies, és un país totalment montsenyenc i la seva feligresia, tota ella en cases de pagès isolades, s’estén pel vessant graonat que va del turó de Pi Novell (1 272 m d’altitud) a tocar de la Tordera, enfront de l’Illa i del gran hostal de Sant Roc. És un indret emboscat, amb grans alzinars i castanyedes fins a les parts més baixes. L’església parroquial de Santa Susanna es troba davant la Costa de Montseny, a la qual estigué unida tres segles, a 750 m d’altitud, en un antic replà d’erosió.

El lloc és documentat des del 1190 i la provisió parroquial era un dret dels domers de Vilamajor. El 1413 la parròquia tenia només 4 famílies (la de la rectoria, i els masos del Terrer, el Samont i Vallmanya). Aquest cens passà a cinc famílies el 1553. Aquesta escassetat de feligresia féu que el 1566 la parròquia fos unida a la de Sant Esteve de la Costa; malgrat tot, continuà amb plens drets parroquials de terme i fonts baptismals.

L’església parroquial es féu nova a partir de l’any 1683, perquè l’antiga es trobava sense volta i totalment ruïnosa. És un edifici d’una nau amb volta apuntada, capelles laterals i una sagristia a la part de migdia i un petit campanar a ponent, amb accés per l’exterior. L’església recuperà la seva independència parroquial entorn del 1870, però després del 1940 restà sense capellà i molt abandonada, fins que fou restaurada l’any 1980. A l’ermita de Santa Susanna se celebra un aplec l’11 d’agost.

Fora del nucli de Sant Pere de Vilamajor, comunicat des de Sant Antoni per una carretera que mor al lloc, hi ha dispersos pel terme un gran nombre de masos que en les seves pedres, especialment en les finestres gòtiques i els portals adovellats, revelen una època esplendorosa del camp als segles XVI i XVII.

Entre aquests podem detallar com a principals l’esmentat de Can Derrocada, que té annexa una capella sense culte, abans dedicada a sant Joan, amb portada de tipus classicista, columnes i frontó, datada del 1662, i que ha donat nom a una urbanització, Can Brau, Can Bataller, Can Tàpies, Can Colomer, Can Llinars, Can Sorell, Can Ribes i, a la zona més muntanyosa, Can Perera de Canyes, Can Planell, Can Cortès i Can Nadal o l’antic Mas Cavallar, documentat des del 1052, amb la capella de Sant Joan, en part preromànica, bé que molt restaurada o reconstruïda el 1610. Avui dia aquest mas presideix l’urbanització dels Refugis del Montseny, que s’estén per la muntanya fins els límits amb Sant Esteve de Palautordera. A la demarcació de Santa Susanna destaquen els masos del Samont i el Terrer.

La història

El terme de Villa Maiore surt esmentat el 941 quan el comte Sunyer comprà un terreny en el dit lloc i el 1044 s’esmenta la seva església parroquial, dedicada a sant Pere. El seu origen, però, seria molt més vell, com ho demostra la làpida sepulcral de l’any 872, encastada ara a la façana de l’església parroquial, que diu: “+ HIC REQUIESCIT ORILA PRESBITER VIXIT ANNOS LXXX, OBIIT ERA DCCCCX”. Aquesta làpida, feta en un gros palet de riu, estigué abans situada a l’entrada del cementiri. D’altra banda, la documentació guardada a l’arxiu parroquial, que comença amb notícies dels anys 954 i 986, palesa l’antiguitat del terme.

La importància històrica del terme li ve d’haver estat antigament un domini comtal i reial, centrat en un antic palau que es trobava al solar de l’actual església, a l’indret conegut encara amb el nom de la Força. En aquest palau de Vilamajor residiren temporades els comtes de Barcelona: així, consta que el 1079 era compartit pels comtes bessons Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II i és tradició que hi va néixer el primer comte rei Alfons I, nat el 1154. Consta, almenys, que Ramon Berenguer IV i la reina Peronella passaren llargues temporades al palau de Vilamajor: se sap en concret que entre el juny del 1157 i el març del 1158 el comte i la reina Peronella hi residiren en cinc ocasions diferents i es coneix fins el nom dels servents del seu seguici, dels viatgers i persones que els visitaren.

El palau de Vilamajor, centre, com s’ha dit, d’un terme molt més extens que l’actual, algunes vegades és anomenat castrum o castell. Els sobirans de Catalunya hipotecaren en més d’una ocasió les seves rendes, i fins el 1381 vengueren els llocs i les parròquies de Vilamajor i de Cardedeu a Bernat de Cabrera, però el terme sempre retornà a la corona reial.

Aquest palau es trobava ruïnós el 1557, quan el govern del Principat prohibí treure pedra del palau si no era per construir l’església nova.

Antigament al nucli de la Força hi havia un mercat, documentat des del 1142, i hi havia també dues velles ferreries o fargues de domini comtal, documentades des del segle XIII. En el fogatjament del 1381 el gran terme de Vilamajor tenia un total de 153 focs, dels quals 84 corresponien a Sant Pere de Vilamajor, 61 a Cardedeu i 8 al Fou. Era un cens superior al de la mateixa vila de Granollers. L’any 1599 se separà del terme la batllia de Cardedeu, per privilegi del rei Felip III de Castella, i vers el 1840 se'n separà el sector de Vilanova o parròquia de Sant Antoni de Vilamajor, que amb el Fou formà municipalitat a part.

Col·laboració: 
TLlC / AMM
Llegir més...