Situació i presentació
El municipi de Sant Pere Sallavinera, de 22,02 km2, és situat al N de la comarca, al límit amb el Solsonès i el Bages. Limita amb els municipis anoiencs dels Prats de Rei i de Calaf (S) i Calonge de Segarra (W). Al N confronta amb la Molsosa (Solsonès), al NE amb Sant Mateu de Bages i a l’E amb Aguilar de Segarra, els dos últims del Bages. El terme s’estén pel vessant S del turó de Boixadors (863 m), altitud màxima del municipi coronada pel castell de Boixadors, el centre jurisdiccional del terme, per una plana típicament segarrenca, a l’altiplà de Calaf i amb una altitud mitjana de 740 m, presidida pel poblet de la Fortesa, i per un tercer sector, el més poblat, constituït per una vall que s’inicia entre els antics pobles de la Llavinera i Puigdemàger; té com a fondal la riera de Sant Pere, sobre la qual hi ha el poble de Sant Pere Sallavinera, cap de municipi.
La major part d’aigües del terme es recull al capçal de la riera de Boixadors, que pren el nom definitiu de riera de Rajadell en entrar al terme d’Aguilar de Segarra. Aquesta riera és formada per un conjunt de torrents o rases com els de Cal Ventura, de les Bassetes, de Romegosa i l’esmentada riera de Sant Pere. En canvi, al sector de la Fortesa, en concret sota el sector d’horts del poblet, a la font de l’Om, neix una riera que els naturals del país consideren origen de l’Anoia. El terme té sectors relativament rics en aigües, amb notables fonts, alguna d’aigües minerals.
L’artèria principal de comunicació ha estat tradicionalment la carretera N-141 de Manresa a Calaf, que passa pel sector SW del terme i d’on surten ramals cap a diferents poblacions o llocs del terme. En la dècada del 1990, la construcció de l’Eix Transversal de Cervera a Girona, amb una sortida prop de la Llavinera, ha comportat una notable millora de les comunicacions del municipi, especialment amb Calaf i Manresa. Aquest eix transcorre gairebé paral·lel a la N-141. També passa pel mateix sector el ferrocarril de Saragossa a Barcelona, que té l’anomenada estació de Seguers, uns 2 km al N del cap de municipi.
La població i l’economia
Durant la dècada del 1980, la població (santperencs) es mantingué estable, bé que amb lleugeres pujades i baixades. El 1981 hi havia 183 h, i el 1986, 194 h, però en la dècada del 1990 es produí una tendència a la baixa, amb 185 h el 1991 i 146 h el 2001. El 2005 s’enregistraven 163 h.
L’agricultura, base econòmica tradicional del terme, és majoritàriament de secà, i hi predominen els cereals (blat i ordi). S’ha plantat també farratge i colza. Hi havia hagut vinya, que pràcticament ha desaparegut. La ramaderia, sobretot les granges de porcs, complementa l’agricultura. En la part no conreada, a la vall de Sant Pere i en sectors del turó de Boixadors (la zona de Boixadors es va veure afectada pel gran incendi del 1998), hom troba grans boscos de pins, bé que els terrenys erms ocupen bona part del terme. Vers el sector de la Fortesa hi ha alguns filons de lignit que en el passat s’havien explotat. Pel que fa a la indústria, ha estat representada per algunes petites empreses del sector tèxtil, de la fusta i de materials per a la construcció.
El poble de Sant Pere Sallavinera
Aspecte del poble de Sant Pere Sallavinera
© CIC-Moià
Sant Pere Sallavinera (587 m) és el centre del municipi, poble on hi ha la casa del comú i alguna botiga. Va rebre el nom del castell de Sallavinera abans esmentat, per bé que aquest dista uns 3 km del nucli de la Llavinera. Forma un carrer allargassat, en un petit carener, al llarg de la carretera que hi mena, i té al seu final l’església que li dóna el nom. A sota l’església hi ha un altre nucli de cases velles, algunes de les quals s’han restaurat com a residència d’estiueig.
Aspecte de l’església de Sant Pere
© CIC-Moià
L’església parroquial de Sant Pere, malgrat les reformes i els afegitons del campanar i altars laterals, és un edifici romànic, amb absis, nau i antiga porta d’ingrés, situada al costat de migdia. Consta des del 1089 i als seus voltants han aparegut velles tombes que indiquen l’antiguitat del lloc. Al segle XVIII el rector cognominat Dolç engrandí la rectoria, mentre que el rector Salat, pel 1870, arreglà l’església i féu el nou cementiri.
El 1686 el lloc tenia 8 cases o famílies i el 1860 en tenia 20. El 2005 el nucli tenia 66 h empadronats.
La festa major de la població s’escau pel setembre, i al juny es fan les festes patronals de Sant Pere i s’organitzen unes nits culturals, amb vetllades de música a l’aire lliure.
Altres indrets del terme
La partida de Boixadors
Boixadors és una caseria de poblament disseminat que el 2005 tenia 26 h. Inclou el castell de Boixadors, fita històrica i monumental més important del terme i lloc originari de la família del mateix nom. Des del castell es contempla una magnífica panoràmica de l’altiplà segarrenc i de les terres del Solsonès.
Del castell, on es van realitzar obres de consolidació i restauració, resta la torre mestra, rodona, una sala coberta amb un arc de diafragma ogival, i restes d’un casal senyorial amb els cups, el colomar i altres senyals de dependències, com també de murs que protegien la part dels senyors. A sota, en un petit planell, gairebé a frec del castell, hi ha l’antiga església parroquial de Sant Pere de Boixadors, algun temps dita també de Santa Maria. Totes aquestes edificacions formen un conjunt notable. L’església de Sant Pere, també restaurada, és un edifici que té una nau del segle XI, amb arcuacions llombardes al mur de migdia, on hi ha el portal romànic, i un cos central amb dues capelles per banda, fruit d’una ampliació realitzada al segle XIII, i una nau sobrealçada en aquest segon sector, obra segurament del segle XVII. En el curs de la reforma del segle XIII es va perdre l’absis, que fou reemplaçat per un presbiteri rectangular. A l’extrem del mur de ponent té un campanar d’espadanya i un portal tapiat al mur de tramuntana que la comunicava amb el castell. En la moderna restauració se suprimiren les restes de la rectoria, que englobaven la part de llevant de l’església, i es posaren en relleu totes les peculiaritats constructives i el joc d’arcs interiors que donen una especial gràcia a aquesta edificació.
A l’església de Sant Pere hi havia un altar de Santa Maria, amb un benefici fundat pels senyors del castell, que era objecte d’una gran devoció i per això a vegades l’església és dita Santa Maria de Boixadors; també tenia un altar dedicat a sant Miquel i altres de més tardans que ho eren a sant Isidre i sant Sebastià. Hi havia, a més, tres tombes de la família Boixadors, entre les quals se’n destacava una de Constança de Boixadors, morta l’any 1383, que foren robades al principi del segle XX.
El castell és documentat des del 1014 i els seus senyors ho són des del 1123. A la segona generació coneguda trobem Ramon, Guillem i Berenguer de Boixadors, que assistiren a la conquesta de Lleida i reberen donacions de terres al Segrià. Ramon, l’hereu, rebé a més del comte Ramon Berenguer IV el 1149 els llocs de Tarrés i Fulleda de les Garrigues per a repoblar i defensar. Per compres o aliances els Boixadors, que s’intitulaven varvassors de Boixadors, senyorejaven també Rubió, Savallà, Montlleó, Guialmons i les Piles. Del tronc principal sortiren branques secundàries, com els Boïl de Boixadors o els Foixà-Boixadors, que des del 1425 senyorejaven aquest castell de Boixadors, mentre que els de la branca cognominada simplement Boixadors foren ascendits el 1599 a comtes de Savallà. L’escut dels Boixadors, un cérvol, és una figura reproduïda repetidament al gran retaule gòtic de Rubió. El 1381 Ramon de Boixadors comprà a l’infant Joan, futur rei Joan I, l’antic castell i la jurisdicció del lloc de Sallavinera, que així s’integrava a l’antiga baronia de Boixadors. Sembla que aquest castell s’alçava a l’indret de l’actual poble de la Llavinera; surt documentat des del 1039 i el 1065 el tenia el bisbe de Vic Guillem de Balsareny, que el cedí al seu nebot Berenguer Sunifred de Lluçà. Més tard el trobem com a lloc reial.
Sant Pere de Boixadors era la parròquia primitiva del terme de Boixadors. Al segle XIX es va construir, a mig pendent del turó del castell, entre els masos de les Bassetes i de Cal Gironella, la nova església de Sant Pere de Boixadors, i s’hi va traslladar la parroquialitat; té a prop seu el cementiri. La parroquialitat és ara a l’església del poble de Sant Pere.
La Llavinera, la Fortesa, la Querosa i les masies
Aspecte de Cal Torre
© CIC-Moià
El poble de la Llavinera, situat sobre la carretera de Manresa a Calaf, és un agrupament de cases, que tenia 29 h el 2005, que recorda l’emplaçament de l’antic castell de Sallavinera, que ha donat nom al municipi. Es destaquen les cases de Cal Torre i Cal Xandri. Han aparegut vells capitells que potser pertanyen a l’antic castell i es creu que els baixos d’algunes cases del nucli podrien haver estat alçades sobre antigues estructures de la fortalesa. La capella de Sant Jordi depèn de la de Sant Pere. No lluny d’aquest poble hi ha un petit aeròdrom de terra.
Aspecte de Can Ribalta, a la Fortesa
© CIC-Moià
El poble de la Fortesa és situat a l’altiplà més clarament segarrenc i és format per un petit conjunt de cases, amb carrerons i arcs de passatge coberts, molt evocadors dels petits nuclis agrupats de la vella Segarra. Se’n destaca Can Ribalta, una gran casa refeta en part el 1760, ornada amb arcs de pedra i amb un gran escut portat de fora. La família Ribalta era la que tenia cura al segle XVII de la capella de Sant Joan de la Fortesa, un petit edifici rectangular amb sagristia i capella annexa al costat de migdia, i un doble campanar d’espadanya. La capella actual es va refer al segle XVII i ha estat restaurada. És un lloc ric en aigües sota el qual neix el rieral que la documentació anomena des del 1188 riu Anoia, per bé que, com hem indicat, hi ha qui considera que aquest riu neix en altres indrets. Una mica apartades del poble hi ha unes cases i granges dites Cal Fuster. La Fortesa tenia 9 cases juntes el 1685 i 8 el 1860. El 2005 tenia 21 h empadronats.
La Fortesa, documentada des del 1097, era un feu que posseïa el 1422 Guillem d’Oluja i que aquest va vendre a Ramon Berenguer de Boixadors, i així romangué definitivament integrat a la baronia o varvassoria, com s’anomena des del segle XV, de Boixadors.
Aspecte de la capella de la Sagrada Família al Molí de Boixadors
© CIC-Moià
La resta del terme de Sant Pere Sallavinera és format per cases disperses. Se’n destaquen masies importants, sobretot el Molí de Boixadors, gran pairalia amb una moderna capella dedicada a la Sagrada Família on es destaca un singular campanar encimbellat damunt un penyal. També cal esmentar els masos de Can Butzems o Cal Gotzems o Gutzems, Can Baldiri, Can Terrades, les Feixes, la Cogullera, Cal Bessó, Can Trullàs, Can Ros, el Torrent, les Casetes, etc. A llevant del terme municipal, les masies esparses es coneixen com a partida o veïnat de la Querosa, amb 21 h el 2005.