Situació i presentació
El municipi de Sant Quintí de Mediona, d’una extensió territorial de 13,84 km2, és situat al N de la comarca de l’Alt Penedès, a la vall mitjana de la riera de Mediona o riu de Bitlles, aigua avall del congost de Mediona, després del qual la vall s’obre a la depressió penedesenca. Limita al N i a l’W amb Mediona, a l’E amb Sant Pere de Riudebitlles i Terrassola i Lavit i al S amb Font-rubí. Per la vila de Sant Quintí passa la carretera comarcal de Vilafranca a Igualada, poblacions que disten 15 i 21 km, respectivament, de Sant Quintí. L’estació de ferrocarril més propera és la de Sant Sadurní d’Anoia.
El terreny és accidentat pels darrers contraforts de la serra de Mediona, que al límit occidental del terme assoleixen la cota màxima de 517 m d’altitud. Al terme municipal de Sant Quintí es localitza una falla geològica que penetra fins al sòcol primari i afecta, també, les capes més exteriors d’aquest material, més ben representades, d’altra banda, a la part septentrional de la Serralada Prelitoral. Aquest accident geològic, que arriba fins a Vilobí, provoca diversos afloraments de guix d’una certa potència. El terme és drenat fonamentalment per la riera de Mediona, que aigua avall de Sant Quintí pren el nom de riu de Bitlles. La riera de Mediona entra pel NW del terme i en surt pel NE, en un trajecte bastant curt (uns 3 km), però amb un desnivell de 120 m. Tot just passat el congost de Mediona, la riera és encara de curs intermitent, però rep de seguida l’aportació de les Deus, una de les surgències més importants del Penedès. Les Deus es troben a la riba dreta de la riera, tenen 23 brocs arranjats per a rajar l’aigua i una cova al costat, amb gorgs i corrents d’aigua subterrània, d’un dels quals surt la font de l’exterior. En aquest indret la riera passa per un desnivell on l’erosió ha originat diverses formacions capritxoses. Unes balmes properes han proporcionat vestigis ceràmics indicatius d’haver estat habitades en èpoques reculades. L’abundància d’aigües al terme és molt notable, en una comarca tan eixuta com el Penedès. S’esmenten les fonts de la Serra, de la Teula, de les Estoses, de Can Torí, de la Mata, del Gat, del Xop, del Salt, del Costella, del Barber i de la Fresca.
La població i l’economia
La població (quintinencs o quintinois) assolí el seu màxim demogràfic el 1860, amb 2.297 h. Posteriorment la crisi de la fil·loxera produí un retrocés demogràfic que s’agreujà encara més: el 1900 hi havia 2.011 h, el 1920 n’hi havia 1.561, 1.439 el 1940 i 1.345 el 1960. A partir d’aquesta data s’inicià una lleu recuperació. Així, el 1970 hi havia 1.428 h, el 1981 n’hi havia 1.533, i el 2005, 1.998 h.
Una tercera part de les terres del terme es conreen, majoritàriament en règim de secà. El conreu més representatiu és la vinya, seguida per les oliveres i els ametllers. Els cereals són de baixa a causa de la pujada de la vinya. La ramaderia no és gaire representativa, bé que hi ha aviram, porcí, oví i cunicultura. Les indústries tradicionals —la tèxtil i la paperera—, instal·lades a les vores de la riera, encara es mantenen.
La vila de Sant Quintí de Mediona
La vila de Sant Quintí de Mediona (325 m d’altitud) és a la riba esquerra de la riera, entre el Pujol (401 m) i el turó del Castell (325 m), on hi ha les restes de l’antic castell de Sant Quintí de Mediona, que pertanyia a la baronia de Mediona; al seu costat hi ha el cementiri. La part antiga de la vila conserva alguns carrers de traçat antic, com el carrer del Salt, amb vells casals. A redós del turó del Castell i una mica separada de la vila hi ha la barriada de la Bòria, primera aglomeració urbana que hom troba venint des de Vilafranca per la carretera comarcal.
L’església parroquial de Sant Quintí és la de l’antic monestir de Sant Quintí de Mediona; abans de ser declarada parròquia, al setembre del 1857, l’església de Sant Quintí era sufragània de la de Mediona. Algunes restes de les dependències del monestir són inserides a l’edifici conegut com la Rectoria Vella. Actualment l’església és un edifici d’època gòtica, amb escasses restes pertanyents a etapes anteriors.
A la vila funcionen diverses entitats de caràcter cultural i recreatiu, entre les quals destaca l’Associació Cultural i Recreativa el Jardí. Hi ha la biblioteca Joan Sardà i Lloret, que des del 2018 disposa d’un nou i modern edifici, i una emissora de ràdio i es publica una revista d’abast local. La festa major de la població es fa el diumenge després del 15 d’agost. Entre els mesos de febrer i març se celebra la festa de l’arbre.
La història
Històricament, Sant Quintí formà part de la baronia de Mediona, que pertanyia des del segle XIV als vescomtes de Cardona. L’església de Sant Quintí és documentada el 962, i el 1097 consta com a cel·la o casa monàstica que depenia de l’abadia benedictina de Santa Maria de Ripoll, regida per un prior, monjo de Ripoll, i la seva petita comunitat era formada per un o dos monjos ordenats i algun donat. Al segle XV ja no hi havia prior resident a Sant Quintí, sinó un administrador. El 1586 quedà extingit el priorat i el papa Sixt V l’uní al capítol de la seu de Barcelona. Resten vestigis de les dependències monàstiques a l’edifici conegut com a Rectoria Vella. La jurisdicció senyorial del terme continuà en mans dels ducs de Cardona, marquesos de Pallars.
El 1714, durant els darrers mesos de la guerra de Successió, la pagesia del Penedès es fortificà a la vila de Sant Quintí, que, un cop presa per l’exèrcit borbònic, fou objecte de saqueig i crema per les tropes de Diego González el 10 de gener de 1714. Un altre fet bèl·lic s’esdevingué al gener del 1809, quan la pagesia s’enfrontà a les tropes franceses comandades per Saint-Cyr. El 1937 el municipi adoptà el nom d’Aigüesbones.