Situació i presentació
Termeneja al nord amb Castellcir i el terme osonenc de Sant Martí de Centelles, a ponent amb el Figueró i Montmany (el Vallès Oriental), al sud amb Bigues i Riells del Fai i Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) i a llevant amb Castellterçol.
Morfològicament es poden distingir dos sectors ben diferenciats: el de la parròquia de Sant Quirze i el de l’antiga parròquia de Sant Pere de Bertí, molt vinculada amb Sant Martí de Centelles (Osona). Cadascun d’aquests sectors té una geografia i unes característiques diferents, malgrat la seva unió municipal a partir del 1840.
El sector de la parròquia de Sant Quirze Safaja s’estén de la cinglera del Fai (520 m) als cimals de la serra de Barnils o del Fabregar (844 m) i del coll de Poses (705 m) al trencall de Puigdolena (705 m). La majoria de les seves aigües van directament a la riera de Tenes, llevat d’un petit sector del costat NE, on les aigües vessen al Rossinyol, o torrent de Roca Gironella, que s’uneix a la riera de Tenes sota Sant Miquel del Fai. En canvi, el sector de l’antiga parròquia de Sant Pere de Bertí és a llevant del terme, en una plataforma enlairada i un xic inclinada vers el SW, perfectament delimitada a l’E i al S per la seva famosa cinglera, i al N i a l’W pel torrent de les Roquetes i del Rossinyol. És drenada per aquests torrents i els de Puigfred, de Bertí i del sot de la Font Llòbrega, afluents de la riera de Tenes per l’esquerra. L’altitud de la plataforma de Bertí va dels 750 m als 947 m del Puigfred, que és la cota màxima.
Cascada del torrent de Roca Gironella (Sant Quirze Safaja)
© C.I.C.-Moià
El terme té com a eix la riera de Tenes, que rep diferents noms populars segons els sectors per on passa, com riera de Castellcir o riera de Sant Quirze, i que conflueix davant del poblet amb la riera de Salt Gener, provinent de Castellterçol, i petits corrents com el torrent de l’Espluga, el de la Rovireta, la Torrentera o Font Via. Tot al llarg del seu recorregut hi ha antigues poues, que recorden l’antic comerç de glaç que subsistí fins al principi del segle XX. El terreny és molt accidentat i cobert per densos boscos de pins, alzines i roures.
El terme comprèn el poble i cap de municipi de Sant Quirze Safaja, la colònia del Coll de Poses, el raval de la Bòbila, les urbanitzacions de les Clotes, els Pinars del Badó, el Pla de Badó, el Solà del Boix (compartida amb el terme de Castellcir i pràcticament unida amb el poble de Sant Quirze) i les Torres, i el veïnat disseminat de Bertí, centrat per l’antiga església parroquial de Sant Pere. El terme és travessat per la carretera de Centelles a Sant Feliu de Codines i per la C-59 de Santa Perpètua de Mogoda a Moià i l’Eix Transversal, i encara per un brancal que uneix ambdues carreteres al llarg de la vall de Tenes.
Sant Quirze Safaja i Bertí eren dues parròquies de l’antic terme de la baronia i després comtat de Centelles, i fou aquesta tradició històrica comuna que n’afavorí la unió, tot i la dificultat de les comunicacions, pràcticament inexistents entre ambdues parts del terme.
Per la seva situació fronterera, el municipi fou de difícil enquadrament en les divisions històriques del país; malgrat que la divisió comarcal l’adscriví al Vallès Oriental, la proximitat a la rodalia de Castellterçol i, en molts aspectes, a la de Moià féu que sovint hom el considerés dins el Moianès (fins al principi del segle XXI, subcomarca). Inicialment i fins al segle XIX formà part de la jurisdicció del castell de Centelles i, com a tal, pertanyia al comtat d’Osona i, més endavant, a la vegueria de Vic i d’Osona. A partir del 1716 quedà inclòs en el corregiment de Vic i no tingué cap adscripció a Granollers i al Vallès fins el 1834, que es crearen els partits judicials. Fins el 1956 fou frontera de bisbat entre Vic i Barcelona, però deixà d’ésser-ho quan Sant Feliu de Codines, Gallifa, Riells i altres parròquies d’aquests sectors s’agregaren a Vic. Adscrit a la comarca del Vallès Oriental, al març del 2015 hom celebrà una consulta en la qual una àmplia majoria es pronuncià a favor de formar part de la comarca del Moianès, junt amb nou municipis més. El mes següent el Parlament de Catalunya aprovà la creació de la nova comarca.
El municipi de Sant Quirze Safaja rebé el nom de Quirze Safaja els anys 1937-39.
La població i l’economia
Tradicionalment era un municipi rural amb una població (santquirzencs) dispersa en masies que sumava 19 focs el 1553, 135 habitants el 1719 i 95 el 1787. Quan s’hi uní Bertí el 1840, Sant Quirze tenia només 25 famílies i Bertí 16, a causa del despoblament del principi del segle XIX, però el 1857 el terme ja s’havia recuperat totalment i s’hi registraven 92 famílies i 524 habitants. El 1887 la població havia davallat fins a 299 h. A partir d’aquesta data la població del municipi es mantingué estabilitzada entorn dels 280 habitants fins el 1981, que es registraren 321 h, per tornar a davallar fins a 249 el 1991. Deu anys després el municipi experimentava ja una clara tendència positiva, amb 402 h el 2001, 543 h el 2005 i 661 h el 2011, any a partir del qual inicià un lleu descens.
Les torres d’estiueig i de segona residència fan que la població es tripliqui a l’estiu i els caps de setmana. Algunes d’aquestes famílies hi resideixen ja habitualment. En canvi, el sector de Bertí, mal comunicat (només hi mena una pista vers el coll del Pou de Sant Martí de Centelles), resta pràcticament deshabitat.
Les activitats del camp, centrades en petits masos originats a partir del segle XVIII, són escasses i clarament recessionàries, perquè es limiten al conreu de cereals per a gra (civada, ordi i blat), al farratge i a algun sector d’horta, que aprofiten els escassos plans de conreus i graonades de feixes. En contraposició, s’ha desenvolupat força la cria de bestiar, principalment porcí, boví i oví. No es registren activitats industrials, per bé que molts habitants del terme treballen en indústries de municipis veïns. Antigament hi havia funcionat una bòbila i una petita indústria de pastisseria.
Els serveis oferts als visitants i estiuejants, atrets per les bones comunicacions, la bellesa del paisatge i la bondat del seu clima, han esdevingut la font principal d’ingressos. La proliferació d’urbanitzacions s’inicià durant la primera meitat del segle XX i ha transformat totalment la fesomia del terme. Durant la dècada de 1930 ja es crearen dos sanatoris antituberculosos, el de Puigdolena, actual seu d’una institució benèfica, i el del Mas Badó, que fou posteriorment reconvertit per a activitats diverses; a la mateixa època començaren a edificar-se torres i xalets als pendents de la riera propers a la població; més tard han sorgit altres nuclis residencials.
El poble de Sant Quirze Safaja
Detall del campanar de l’església parroquial de Sant Quirze Safaja (Moianès)
© C.I.C. - Moià
El poble de Sant Quirze Safaja és situat dalt d’un esperó rocós (579 h agl [2006]; 627 m d’altitud), dit antigament la Molla de Sant Quirze. És format per un llarg carrer que segueix la direcció de l’esperó, de llevant a ponent. Als peus del poblet, a l’indret on la riera de Salt Gener es troba amb la riera de Tenes, hi ha un altre petit nucli.
A l’extrem de llevant del poblet hi ha l’església parroquial de Sant Quirze, documentada des del 1100. Tot i que conserva de l’església romànica un absis romànic del segle XI, entre els anys 1610 i 1649 l’església s’amplià amb capelles i cobertes amb voltes d’ogives, i es renovà la nau central. Més endavant, entre els anys 1670 i 1677, a la part NE es construí un massís i a la vegada esvelt campanar de base quadrada i pis vuitavat, acabat amb un terrat amb barana de pedra, semblant als de Castellterçol.
L’església guarda una antiga imatge de la Mare de Déu del Roser, de marbre, feta vers el 1610; una antiga creu processional, i un relleu amb una Pietat de Frederic Marès. Davant l’església s’aixeca l’antiga rectoria, amb finestrals del segle XVI. Darrere hi ha un petit cementiri, on el 1942 van enterrar el poeta Màrius Torres.
Algunes de les torres modernes del sector de ponent del poble tenen esgrafiats i una planta notable, i totes es troben envoltades de bosc i jardins.
El poble de Sant Quirze celebra la festa de Sant Quirze i Santa Julita el 16 de juny, i la festa major, el primer diumenge d’agost.
Altres indrets del terme
Els masos tradicionals de Sant Quirze són Barnils, Serratacó, Serracarbassa, Corona, Poses, Comapregona, les Clotes, el Badó, el Torrent, el Cerdà, les Torres, el Solà, el Serrà, la Rovira, el Maset, el Molí de Llobateres i Can Sants. Els de Bertí eren el Clascar, Barnils, el Soler, l’Onyó, l’Ullar, el Traver, la Serra, Cospinera i el Sot del Grau. Alguns d’aquests masos es troben encara en peu i habitats, bé que alguns només temporalment durant l’any.
Entre els masos cal destacar el Molí de Llobateres, que té una antiga torre de defensa amb espitlleres del segle XIII i, en especial, el mas de les Torres, un gran casal quadrat, edificat el 1719 i costejat pel consell de Vic, perquè l’antic mas es destruí en la guerra de Successió. D’aquest antic mas, documentat ja el 1280 i amb escut propi, cal destacar els hereus Enric i Jaume Torres: el primer protagonitzà i dirigí la revolta contra els castellans del 1688, coneguda per la commoció dels Gorretes, i el segon fou un decidit partidari de Felip V. Al costat del mas hi ha una capella de Sant Antoni, amb fonaments del 1755.
Són notables també per la seva arquitectura els masos Serratacó i Serracarbassa, situats dalt de la serra, un davant de l’altre, i també el mas Barnils. El primer, els hereus del qual eren els oficials del Sant Ofici del terme, fou refet el 1677. Igualment són notables els masos Poses i Comapregona. Prop el Maset s’erigí vers l’any 1925 un gran casal amb torre, obra de Josep Puig i Cadafalch, i el Serrà, mas renovat també els anys trenta. L’antic Mas Badó té prop seu una moderna capella de la Mare de Déu de les Victòries (1962), obra de l’arquitecte Joan Barangé i Tusquets.
Balma de l’Espluga (Sant Quirze Safaja)
© C.I.C. - Moià
Un dels indrets més bonics del terme, que té sectors molt remarcables en el curs inferior de la riera de Tenes, com la cascada del Molí de Baix i els gorgs Negre i Blau, és l’anomenada balma de l’Espluga, en una raconada propera al mas dels Torrents. És una gran balma sobre la qual es precipita en petita cascada el torrent de l’Espluga; a part de la seva gran bellesa, cal destacar els diferents estrats d’ocupació humana que aparegueren en unes excavacions fets a l’agost del 1960, en què s’arribà a un nivell inferior d’època preneolítica.
El sector de Bertí era centrat per l’antiga parròquia de Sant Pere de Bertí, coneguda documentalment des del 1031. L’església és un edifici renovat al segle XIV o XV, de volta massissa i apuntada, que fou espoliat el 1936 i que des d’aleshores només té culte un o dos cops l’any. Actualment es troba en un interessant grau de conservació gràcies a l’esforç dels pocs veïns que encara romanen al lloc. A l’interior s’hi conserva una interessant col·lecció de fòssils. En canvi, Bertí es troba pràcticament despoblat i amb molts masos en ruïnes.
De les seves antigues masies cal destacar el Clascar, segurament l’antic castell de Bertí citat el 978. El casal actual, abandonat, fou edificat pels seus últims propietaris, els Almirall, que deixaren l’obra inacabada; conserva el mas antic i, al seu costat, un nou edifici amb una torre amb finestrals gòtics i elements importats de fora. També fou importada una capelleta rodona, dedicada al Sant Crist, situada en un bosc d’alzines darrere el mas i casal, ara en ruïnes com tot el conjunt.