i Sant Serni de Tavèrnoles | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Sant Serni de Tavèrnoles

Sinònimmonestir de Tavèrnoles, SinònimSant Sadurní de Tavèrnoles
Arquitectura religiosa
Alt Urgell
Sinònimmonestir de Tavèrnoles, SinònimSant Sadurní de Tavèrnoles
Capçalera de l’església abacial de Sant Serni de Tavèrnoles
© Fototeca.cat
Abadia benedictina situada al municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell), a uns 300 m al N del cap de municipi, a la dreta de la Valira, a tres quilòmetres de la Seu d’Urgell, camí d’Andorra.

El lloc avui és anomenat el Monestir i antigament rebia el nom de Tavèrnoles, segurament perquè hi devia haver uns hostals o hostalets (el llatí tabernulas significa això) per al servei dels viatgers. Sembla que el cenobi era de tradició visigòtica i força antic. Probablement hi estudià el bisbe Fèlix d’Urgell (782-99), que hi tenia adeptes, raó per la qual el monestir es veié involucrat en l’heretgia adopcionista. Però els orígens són molt confusos, a causa de les falsificacions de documents fetes pels seus monjos per obtenir la immunitat episcopal. Existia certament ja al principi del s. IX, quan els comtes de Cerdanya i d’Urgell li vincularen el petit cenobi de Sant Esteve d’Umfred a la Cerdanya (815) i, tot seguit, cinc petites cel·les abandonades de la vall de Castellbò, també Sant Vicenç de Fontclara, prop d’Isona, Sant Vicenç de Pinsent, Sant Llorenç de Morunys i altres esglésies i petits monestirs. L’abadia de Tavèrnoles fundà els priorats de Sant Salvador de la Vedella (835) i de Sant Pere de Casserres, al Berguedà. En començar el segle XI era al zenit del seu poder i les seves possessions anaven del Berguedà a Andorra (d’on el 1007 el comte Ermengol I li cedí la meitat dels censos que rebia a les valls), i de la Cerdanya a Isona i al Pallars; posseïa també béns a Aragó i a Castella.

Aquesta riquesa patrimonial permeté al cenobi de construir una nova església, romànica, que fou solemnement consagrada el 17 de gener de 1040 pels bisbes Eribau d’Urgell i Arnulf de Ribagorça en honor de la Mare de Déu, de sant Miquel Arcàngel i del màrtir sant Sadurní, essent abat del monestir Guillem. Hi assistiren els comtes d’Urgell Ermengol i Constança, Arnau Mir de Tost, Isarn de Caboet, el vescomte Pere Ramon i un seguit de personatges il·lustres de l’Església, entre els quals hi havia l’arquebisbe de Narbona i el d’Arle, els bisbes de Sant Jaume de Galícia, Besiers, Girona, Coserans, Vic (Oliba), Tolosa i Elna. En l’acta de consagració del 1040 es fa referència explícita que el cenobi s’ha de regir segons la regla benedictina. Ja en temps de l’abat Ponç, a la primeria del segle XI, que fou monjo de Ripoll i gran amic de l’abat bisbe Oliba, i que més tard esdevingué bisbe d’Oviedo i de Palència, segurament a la casa de Tavèrnoles ja se seguia l’esmentada regla.

Després d’uns quants anys d’estagnació, el 1099 el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles rebé del papa Urbà II una butlla d’immunitat o independència del bisbe. El cenobi mantingué la seva esplendor fins al segle XIII, però ja a partir del següent entrà en una forta decadència. Els seus monjos baixaren de dotze a sis i acabaren per ésser només quatre. Els intents de reforma dels visitadors de la Congregació Claustral Tarraconense al llarg del s. XV no reeixiren a retornar-li l’antic prestigi. El darrer abat del cenobi fou Tomàs Costa (1564), i el 1592 l’abadia fou secularitzada per Climent VIII, que uní les seves rendes al seminari tridentí de la Seu d’Urgell i a l’antic monestir creà una vicaria perpètua. A la Seu d’Urgell s’han conservat alguns documents del monestir i en especial el cartulari, publicat el 1964.

L’església romangué en estat ruïnós durant dos segles, fins que l’any 1971 s’inicià una discutida restauració. En resta només la capçalera: els absis romànics (restaurats entre el 1971 i el 1975) i el transsepte, acabat en absidioles. Hom sap, tanmateix, que el temple era basilical, de tres naus. És força curiosa la disposició absidal, de tres absis en creu disposats entorn d’un absis major; interiorment, l’absis central encara té unes altres tres absidioles buidades en el gruix del seu mur. Els capitells del claustre foren elogiats per mossèn Cinto Verdaguer, que hi féu una visita el 1889, i seguidament foren venuts pel rector de la parròquia al col·leccionista del Maricel de Sitges, que se'ls endugué als Estats Units. En procedeix un frontal d’altar romànic, del segle XII, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i altres peces notables, espoliades en els llargs segles d’abandonament de la casa.

Col·laboració: 
APl
Llegir més...