i Saus, Camallera i Llampaies | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Saus, Camallera i Llampaies

Municipi
Alt Empordà
Saus
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Empordà.
Població: 
768 h
[2009]
Extensió: 
11 km2

Situació i presentació

El municipi de Saus és situat al SW de l’Alt Empordà, al límit amb el Baix Empordà i el Gironès, format pels pobles de Camallera, Saus i Llampaies. El territori, d’11,37 km 2 , és lleugerament accidentat per les serres de formes suaus que caracteritzen el límit ponentí de la plana al·luvial empordanesa, i que en aquests paratges, on els cursos del Ter i del Fluvià són més apropats, marquen la partió d’aigües entre ambdós rius. La part més gran del terme pertany a la conca del Fluvià. A llevant del poble de Camallera, al fons d’una cassoleta voltada de pujols, hi havia el petit estany de Camallera, avui dessecat i conreat. Les seves aigües, per la riera de Cotet o de Saus, svers el N cap al Fluvià. Aquesta riera recull els escòrrecs dels vessants de la serra de Valldavià, límit oriental del terme amb Vilopriu (del Baix Empordà). La rodalia de Llampaies pertany a la conca del Ter, amb una llenca de terres situades a migdia del terme, que arriba fins al SW del poble de Camallera, en el paratge del Mas de la Riera. Són petites valls drenades per torrenteres que aflueixen per l’esquerra a la riera de Ramema, o de Gaüses, que en part és el límit meridional del municipi amb Viladasens. El terme de Saus afronta a l’W amb Bàscara i al N amb Vilaür i Sant Mori. L’altitud màxima del terme és a la serra de Valldavià (168 m).

La capitalitat correspon a Camallera, que és el nucli més gran, on hi ha la casa del comú i altres serveis públics, però antigament Camallera era un llogaret d’una categoria semblant als altres dos pobles del terme. El traçat de la via del tren, fa poc més de cent anys, afavorí una certa expansió del poble i, més modernament, l’establiment d’algunes petites indústries.

La carretera de l’Escala a Orriols (on enllaça amb la N-II cap a França) travessa el terme de llevant a ponent passant vora els tres pobles que la integren. Aquesta via va ser eixamplada i renovada i s’ha convertit en l’accés principal, des de Barcelona i la frontera, al litoral de l’Escala, Empúries i Sant Pere Pescador. Comunica amb una sortida de l’autopista AP-7 situada a Orriols. A Camallera hi ha la cruïlla de les carreteres locals que des d’aquest poble menen a Vilaür i a Vilopriu, i en surt un camí veïnal que porta a Gaüses (agregat de Vilopriu). També té estació de ferrocarril (línia de Barcelona a Portbou).

La població i l'economia

La corba demogràfica del terme és la pròpia del medi rural durant els segles XVIII i XIX: 337 h el 1718, 598 h el 1787 i 822 h el 1860. Seguí una regressió al darrer quart del segle XIX, produïda per la crisi agrària: 708 h el 1900. Posteriorment s’inicià una migrada recuperació (712 h el 1930), que després del parèntesi de la guerra es féu més accentuada a causa de la reduïda expansió industrial i comercial del petit centre de Camallera, que va atreure alguns immigrants del sud peninsular i gent dels pobles veïns (825 h el 1960). Tanmateix, vers la dècada dels vuitanta s’inicià una nova davallada: 765 h el 1979, 705 h el 1991. El 2005 però, es comptabilitzaren 733 h.

Els principals recursos econòmics del municipi havien estat l’agricultura i la ramaderia. Els conreus, majoritàriament de secà, són dedicats als cereals i el farratge (sobretot alfals). Hi havia tingut importància l’olivera, en regressió després del fred devastador de l’hivern del 1956. Una petita part del territori és coberta de boscos de pins i alzines, que avui gairebé no s’exploten. En diferents sectors la pineda ha envaït terrenys que havien estat plantats de vinya abans de la fil·loxera. L’estany de Camallera fou acabat de dessecar quan es construí la via del tren i l’estació, a l’extrem de ponent. Les terres que quedaren, molt fèrtils, es repartien en petites feixes entre els caps de casa del poble. Hi ha una reduïda zona regada amb les aigües freàtiques. A la dècada del 1980, a Saus i a Llampaies s’incrementà la ramaderia de bestiar oví, porcí i l’avicultura (des del 1996, al setembre se celebra l’Exposició, Mostra i Concurs d’Aus). Les activitats derivades del sector agropecuari són un altre complement econòmic.

A Saus fa temps que ha desaparegut la manufactura d’esclops, que havia estat una ocupació tradicional. De Camallera han desaparegut les serreries que existiren fins avançada la postguerra. A Llampaies s’havia produït terrissa decorativa. La indústria (hi ha alguna empresa del ram metal·lúrgic, de la confecció, serralleries i tallers familiars de fusta) i la construcció comprenien el 2001 el 32,4% de la població ocupada, mentre que el sector de serveis n'ocupava el 58,2%.

Hom acudeix al mercat de Figueres i, secundàriament, al de Girona. A Camallera, hi ha d’altra banda, diverses botigues i establiments. Aquest poble és el centre d’una petita rodalia que ultrapassa els límits estrictes del propi municipi, ja que també atreu els habitants de Vilaür, Gaüses, Vilopriu, Valldavià i Sant Mori i, amb menys incidència, els de Garrigoles i les Olives.

El poble de Camallera

El poble de Camallera, a 86 m d’altitud, és a poca distància de la riba occidental del desaparegut estany, prop d’un antic camí ral. Tenia 543 h el 2005. El nucli antic, a la part més alta, és força reduït. S'hi destaquen, vora l’església, quatre grans cases pairals —Can Ferrer Pagès, Can Feliu, Can Ferrer-Fàbrega i Can Geli— que, pràcticament, es reparteixen la propietat de la majoria de terres del terme parroquial. A la fi del segle XVIII es construïren, a migdia, les cases del Carrer Nou, i a llevant sorgí el Raval, amb el carrer d’aquest nom i els del Mig i la Talaia. Ja existia abans, a migdia i vora el camí ral, el veïnat de Sant Sebastià, de poques masies situades a l’entorn de la capella dedicada a aquest sant; data del segle XVI. A partir del darrer terç del segle XIX, en una bona part gràcies al tren, la població va créixer d’una manera una mica anàrquica, sobretot vers llevant pel pendent que baixa de l’església fins a l’estació, és a dir, fins a la vora de l’estany dessecat, on hi ha el carrer de l’Estany. Els nous barris que han anat sorgint s’han expandit vers el S i SE, fins a ajuntar les cases del veïnat de Sant Sebastià amb la resta del poble, del qual algunes cases de l’extrem septentrional són ja dins el terme veí de Vilaür.

L’església parroquial de Sant Bartomeu de Camallera és esmentada els anys 1279 i 1280. L’església actual és producte d’una reforma important acabada el 1951. A la façana principal del temple es conserva la portalada dels segles XVII i XVIII. Ja a la primeria del segle XX s’havia perdut la imatge de la Mare de Déu de l’Antiga, que s’ha dit que podria ser romànica.

En un petit edifici del segle XVIII, a la cantonada dels carrers del Raval i de l’Estany, es va instal·lar la Casa de Cultura Josep de Ribot. Antigament hi havia hagut una comunitat de monges dedicades a l’ensenyament. L’edifici de l’ajuntament, situat al mateix carrer del Raval, fou cedit per la família Ribot al municipi.

Entre les grans cases pairals de Camallera destaca la de Can Ferrer-Pagès o Can Ribot, construïda als segles XVII i XVIII, que va ser restaurada i embellida amb elements procedents d’altres edificis. La façana del carrer de l’església ha estat reconstruïda amb finestrals renaixentistes; del mateix estil és una gran obertura cantonera a l’angle sud-oriental.

A Can Feliu es distingeixen dos cossos d’edifici, el més vell dels quals és el de ponent, amb planta i un pis, del segle XVI; se'n destaca un finestral renaixentista d’arc conopial i decorat amb un arabesc. En una de les impostes figura l’any 1526. El sector de llevant és del segle XVIII. La façana principal d’aquest casal ocupa tot el costat septentrional de la plaça de l’Església i continua encara pel carrer dels Afores. A l’extrem nord-oriental del casal hi ha una torre decorativa coronada per merlets, dels segles XVIII i XIX. Can Cristòfol, coneguda antigament per Mas Vilanova, era una masoveria de Can Feliu. Aquest casal dels segles XVI-XVII és situat a ponent del barri vell de Camallera, prop del carrer dels Afores.

Can Ferrer-Fàbrega és una casa pairal del segle XVII emplaçada a llevant de la parròquia.

Les principals festes de Camallera s’escauen a l’abril, en què se celebra la festa major de Sant Marc, i a l’agost, amb la festa major d’estiu de Sant Bartomeu.

Altres indrets del terme

Sant Sebastià de Camallera

La capella de Sant Sebastià de Camallera és prop del camí ral, a uns 300 m de Camallera en direcció a Gaüses. A la seva vora va néixer un petit veïnat de cinc masies. La capella és d’una sola nau acabada en semicercle, en la unió de la nau i l’absis no es forma cap cantonada i no hi ha, tampoc, arc triomfal. A la façana, sobre el portal de mig punt adovellat, hi ha un ull de bou on figura l’any 1565. Entre les cases del veïnat de Sant Sebastià es destaca Can Requesens, masia dels segles XVI i XVII.

Les restes arqueològiques del sector de Camallera

A la riba meridional de l’antic estany de Camallera es descobriren restes arqueològiques (ceràmica, una punta de llança i una de sageta, de bronze, i una espasa de ferro) que foren atribuïdes a una pretesa necròpoli d’incineració de la cultura hallstàttica o de la primera edat del ferro. Sembla, però, que el jaciment de Camallera correspon a les restes d’un poblat. Al paratge de Lluena, dins el camp del Bosquet, hi ha una vil·la iberoromana, de la qual s’ha excavat un aljub i un dipòsit d’àmfores. Hi aparegué ceràmica d’època republicana (segles II-I aC).

Saus

El poble de Saus, que ha donat tradicionalment nom al municipi, és a 86 m d’altitud, al NE del terme, a uns 500 m de la vora septentrional de l’antic estany de Camallera. El 2005 hi havia 106 h empadronats. El seu nucli compacte, amb edificis dels segles XVI-XVIII, té carrerons estrets i costeruts empedrats amb còdols rierencs. A la part més alta s’alça l’església parroquial, romànica, fortificada, la qual sembla protegir les cases que s’esglaonen als seus peus, de les quals es destaca la casa amb pont sobre el camí, i el notable conjunt del carrer Major. A ponent, a tocar de la riera de Saus i el carrer de la Font, es veuen les restes d’una possible torre medieval.

L’església parroquial de Santa Eugènia de Saus és documentada al segle XIII. És un edifici romànic, dels segles XII o XIII, d’una nau amb absis semicircular, damunt el qual es dreça una obra de fortificació més tardana, amb merlets i matacans, que dóna al temple aspecte de fortalesa. L’interior és cobert amb volta apuntada.

El poble de Saus va créixer vora el vell camí ral que des de Girona, per Cervià, Raset, Gaüses i Camallera seguia, per Saus, cap a Sant Mori i duia a Castelló i a Roses. Celebra festa major en honor a santa Eugènia, al setembre.

Llampaies

El poble de Llampaies, a 108 m d’altitud, és emplaçat al NW del terme, en terrenys de suaus ondulacions que davallen vers migdia fins a la riera de Ramema. El 2005 hi vivien 84 h. No hi ha cap nucli urbà compacte sinó tres veïnats de casalots i masies propers l’un de l’altre. El més antic és el barri de l’Església. El del Puig, uns 100 m al N, en un indret més alt, té masos dels segles XVII i XVIII. El veïnat dels Masos és 200 m a ponent del Puig, les seves cases són de la fi del segle XVIII i, la majoria, del XIX. El lloc és esmentat el 1017 en una butlla de Benet VIII que confirma els béns de Sant Esteve de Banyoles. El 1698 Llampaies era lloc reial. Alguns filòlegs consideren que el topònim Llampaies deriva del mot del llatí vulgar lampaculas que significa “llantietes”, diminutiu de làmpades, llànties.

L’església de Sant Martí de Llampaies és romànica, del segle XII, d’una nau amb absis semicircular. Ha estat fortificada. Al costat de tramuntana hi ha el campanar, de planta quadrada amb un pis d’arcades de mig punt. Tres metres al N de l’església, en un aflorament de roca sorrenca, hi ha una tomba antropomorfa asimètrica excavada a la roca.

Can Gener és el casal més interessant del barri de l’Església de Llampaies. A la façana principal hi ha un portal d’arc de mig punt amb gran dovellatge i, a sobre mateix, una finestra geminada gòtica, d’una gran finor, i una altra renaixentista. El ràfec de la teulada és posterior a l’edifici. De l’interior es destaquen les portes adovellades amb la clau adornada amb escuts en relleu. Aquest casal va ser construït als segles XV i XVI i és un dels més notables de l’Empordà.

Al carrer de l’Església són dignes d’esment les cases que hi ha a continuació de Can Gener, amb finestres goticorenaixentistes i portals adovellats. La Rectoria té un pont sobre el carrer i obertures datades al segle XVI. Del veïnat del Puig es destaca la masia de Can Peralada amb obertures decorades amb relleus dels segles XVI i XVII, dues de les quals foren traslladades al castell de Valldavià, restaurat. Can Reixac, dels segles XVI i XVII, és un altre gran casal del Puig.

El poble de Llampaies celebra la festa major d’estiu al juliol i la festa major d’hivern al novembre, en honor de sant Martí.

La història

Els llocs de Saus i Camallera eren del comtat d’Empúries, mentre que Llampaies era del comtat de Girona. Aquesta divisió s’aprecia, també, en l’ordre eclesiàstic: a la segona meitat del segle XIII les esglésies de Saus i Camallera pertanyien a l’ardiaconat d’Empúries, i la parròquia de Llampaies al de Girona.

Saus i Camallera formaven part de la baronia de Verges. El 1401, en un inventari de les possessions del comte Pere II d’Empúries, ordenat per la seva dona i hereva Joana de Rocabertí, apareixen, entre els llocs de la jurisdicció del castell de Verges, els de Camalleria i Saucibus, que passaren així als Rocabertí. Al segle XVI, el casament de Caterina de Rocabertí, filla de Bernat Hug de Rocabertí i d’Hortafà, baró de Sant Mori, amb Jaume de Cardona, fill natural del primer duc de Cardona, fou l’origen del llinatge Cardona-Rocabertí, barons de Sant Mori. El 1578 Lluís de Cardona-Rocabertí vengué la baronia de Verges a la corona. A la fi del segle XVII, Saus i Camallera figuren com a llocs reials de la batllia de Verges.

Llampaies seguí unes vicissituds diferents. A l’edat mitjana hi tenia drets la mitra de Girona i el 1698 consta com a lloc reial.

Llegir més...