Hom no coneix amb exactitud llur lloc d’origen, bé que és gairebé segur que procedien de l’àrea de l’Anatòlia i la mar Egea. Els seus moviments han pogut ésser determinats per l’arqueologia i, sobretot, per les fonts egípcies, car en el decurs d’uns cinquanta anys els faraons hagueren d’afrontar-ne dues invasions. La primera fou el 1232 aC, sota Merenptah, quan els aqueus, els etruscs, els sículs, els licis i els sards s’aliaren amb els libu, kehek i maswas de Líbia per penetrar a Egipte, però foren batuts per Merenptah. Entre el primer intent i el segon (en el regnat de Ramsès III) aquests o altres pobles de la mar sembla que llançaren una sèrie d’incursions —una de les quals anorreà el regne d’Ugarit (el 1233 o el 1232 aC)— que culminaren vers el 1200 aC en una invasió de l’Orient Pròxim: Hattuša i Karkamiş foren destruïdes i l’imperi hittita s’esfondrà; Hamath (a Síria) fou presa i Sidó arrasada, com també ho foren Kitió (actual Làrnaca) i Enkomi, localitats de Xipre. Implantats a Síria-Palestina, els pobles de la mar intentaren per segona vegada la invasió d’Egipte. Segons les fonts faraòniques, eren en aquesta ocasió els denyen (possiblement els danaoi de la Ilíada), els tjekker, els sards, els sículs, els wešeš (dels quals no se sap gairebé res) i, sobretot, els filisteus, dels quals hom ha trobat connexions culturals amb Anatòlia, Creta, Xipre, els grecs micènics i els pelasgs. Ramsès III els baté (1191 aC), primer en el decurs d’una batalla terrestre lliurada a Amurru (Síria-Palestina) i, fonamentalment, durant una de marítima al delta del Nil. Malgrat la seva victòria, Ramsès III permeté que dos pobles de la mar s’establissin a Palestina: els filisteus, que ocuparen la plana costanera compresa entre Gaza (al S) i Accaró (al N), i els tjekker, que poblaren una banda de costa situada al sud del Carmel, amb Biblos i Dor com a viles principals.
m
pl
Història