Segons el Romanticisme, la poesia popular seria fruit de la creació espontània i anònima del poble, que hi expressaria la seva mentalitat i la consciència de la pròpia personalitat nacional. Per als positivistes, en canvi, el poble no crea, sinó que rep, adapta i transmet la poesia dels doctes. Així, l’escola de Menéndez Pidal defensa que el poble és únicament transmissor, no pas creador; tanmateix, en el transcurs de la tradició modifica el poema rebut i crea les variants, sempre infinites. El fenomen de creació de la poesia popular pot recolzar-se en obscures mitologies (cançons d’història), en atavismes rituals (nupcials, funeraris, fórmules màgiques), en una tendència religiosa més conscient, sovint anecdòtica (nadales, setmana santa), en apetències de relació social molt diversa, en el sentit màgic del treball, o bé respondre a un impuls espontani a manifestar líricament els sentiments humans més universals (amor, enyorança, joia). Una poesia d’aquest gènere és en realitat atemporal i no té una pàtria concreta, si no és la de la llengua que l’expressa. Existeixen, però, estructures formals i estils nacionals en la interpretació del gènere. Hom té un coneixement fragmentari de la primitiva lírica popular. Així, les kharges mossàrabs, els winileodos, les chançons de toile, o la cançó infantil dels “macips de Pau”, que contraféu Guillem de Berguedà, són alguns testimonis salvats ocasionalment. Més endavant, encara, hom ha de recórrer a mostres escampades i a cançoners de poesia culta on s’ha filtrat la popular; abunden més els reculls a partir de la divulgació de la impremta i els repertoris dels filòlegs. Els reculls on es troba consignada deliberadament la poesia popular són humils i solen tenir una aplicació funcional (així, el seguit de nadales aplegades per mossèn Rovirola per tal de fer-les cantar als seus feligresos de Riudellots, del 1507). Hom començà a recollir d’una manera més o menys sistemàtica la poesia popular a partir de l’impuls donat per les idees del Romanticisme (cançó popular)
f
Literatura