i Porqueres | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Porqueres

Municipi
Pla de l’Estany
L’església romànica de Santa Maria de Porqueres
© Fototeca.cat
Municipi del Pla de l’Estany.
Població: 
4.380 h
[2009]
Extensió: 
34 km2

Situació i presentació

El terme municipal de Porqueres ocupa una superfície al pla de Banyoles (la riba occidental de l’estany de Banyoles forma el límit oriental del terme, i ja dins del de Banyoles hi ha el petit estanyol de Porqueres). El sector occidental del terme és accidentat pels contraforts nord-orientals del massís de Rocacorba, que són les serres de Pujarnol i de Sant Patllari (652 m); més al N hi ha la serra del Ginestar. El límit septentrional del terme coincideix parcialment amb el curs de la riera de Rodeja, afluent del Fluvià, i passa després pel collet de les Boixeres, que fa de partió dels termes de Serinyà al N, Sant Miquel de Campmajor a l’W, i Porqueres a l’E. D’aquest collet parteix, per la serra del Ginestar, el límit occidental del municipi de Porqueres, que prossegueix vers el S pel serrat del Mig i el serrat del Bac. El límit meridional passa per sota Puigsesarques, ja en terme de Canet d’Adri, i per la carena de la serra que hi ha al vessant esquerre del Revardit en la seva capçalera. El límit oriental, travessat aquest torrent, fa una llenca que s’interna terra endins vers llevant, on hi ha els veïnats de Miànigues (o Miànegues), i Mata. Més al N, aquest límit oriental coincideix amb la riba occidental de l’estany de Banyoles, com ja s’ha dit.

És remarcable per la seva constitució geològica i per la seva bellesa l’indret conegut per les Estunes (o les Tunes), al peu de la serra de Sant Patllari, al S del terme, prop de la font Pudosa i del llac de Banyoles. És format per travertins o grans roques en blocs cairats separats per esquerdes, coves i passadissos, que reposen sobre les margues terciàries i argiles roges que voregen l’estany. El lloc ha atret l’atenció popular (hom li donà el nom de Palau de les Fades ) i és tradicional l’aplec del Roser de les Estunes, el diumenge després de Pasqua. La tova que forma els travertins té impressions de vegetals i d’animals de l’època de la seva formació i en aquest indret aparegué la famosa mandíbula de Banyoles,— i no al cementiri de Banyoles, com havien assenyalat Hernández-Pacheco i Obermaier—. El sector septentrional del terme és regat per les rieres de Rodeja i d’Espolla, afluents del Fluvià per la dreta, i el sector meridional ho és per la riera de Matamors, que desguassa al Terri igualment per la dreta.

El terme comprèn els pobles de Porqueres, cap de municipi, Usall, Pujarnol, Merlant, Miànigues (o Miànegues) i Mata, i els veïnats del Calç i de la Formiga.

Per la part N del terme passa la carretera local de Sarrià de Ter a Besalú i d’E a W travessa el terme la carretera local de Banyoles a Olot, per Mieres i Santa Pau; d’aquesta carretera en surt una altra que recorre tota la riba occidental de l’estany de Banyoles.

La població i l'economia

La població de Porqueres ha mantingut sempre un creixement lent però ininterromput; en el fogatjament de vers l’any 1380 es consignaven 35 focs d’Església i, el 1553, 53 focs, 5 dels quals de capellans, amb aquest repartiment: Porqueres tenia 21 focs; Mata, 8; Miànigues, 7; Pujarnol, 13, i Descalç només n'atenyia 3. Aquest creixement sense daltabaixos es palesa també al segle XVIII: els 245 h del 1718 es convertiren en 389 el 1787, i s’arribà als 901 h el 1860. En el cens del 1900 es comptabilitzen 943 h, 1 073 h en el del 1930 i 1 079 h en el 1960, cosa que ens dóna un escàs increment per als 60 primers anys d’aquest segle. En canvi, el cens del 1970 ja experimenta una forta crescuda, 1 606 h, tendència que es manté, doncs el 1991 hi havia 3 073 h, el 2001 eren 3 675 h i el 2005 s’arribà a 4 060 h.

Els recursos forestals (boscos d’alzines i pinedes) ocupen una gran part de la zona muntanyosa, mentre els conreus es localitzen a la part plana del terme; hom hi cull cereals (blat, ordi i civada) i farratge (alfals). Quant a la ramaderia, és important la cria d’aviram i de bestiar porcí, per bé que també hi ha vàries explotacions ovines i bovines.

La indústria hi és diversificada; destaquen l’alimentació, els curtits, la metal·lúrgia i la fabricació de mobles i d’instruments musicals. Antigament hi havia hagut una farinera força important. El desembre se celebra la Fira d’hivern de Porqueres, que exposa productes artesanals.

Es fan esforços per potenciar l’oferta en el sector turístic, que es coberta per càmpings i cases-residència de pagès.

El poble de Porqueres

El poble de Porqueres (281 h el 2006) és situat a la riba occidental de l’estany de Banyoles, a 182 m d’altitud. L’església parroquial de Santa Maria és documentada el 906, data en què era possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Posteriorment va pertànyer al monestir de Sant Esteve de Banyoles, al qual monestir és confirmada l’església de Santa Maria i Sant Llorenç de Porqueres per sengles butlles papals del 1097 i del 1174. L’edifici actual s’ha identificat amb l’església que es consagrà el 1182; és una església romànica d’una sola nau i un absis semicircular a l’exterior però trilobulat a l’interior. El portal, a la façana de ponent, és format per tres arcs de ferradura en degradació sobre unes columnes amb capitells esculpits amb temes vegetals i animals; els capitells de l’arc triomfal tenen temes historiats, d’un gran interès iconogràfic i escultòric. L’església, que havia estat parcialment reformada al segle XVIII, fou restaurada l’any 1957, retornant-li la seva estructura originària.

Per l’agost, el diumenge abans del 15 se celebra la festa major i el dissabte pròxim al 24 té lloc l’aplec de Sant Bartomeu.

El castell de Porqueres, esmentat el 957, era situat pròxim a l’església parroquial, on posteriorment s’aixecà el Mas del Castell, restaurat al final de la dècada de 1980. Del comtat de Besalú, pertangué als Porqueres, que foren també senyors dels castells de Finestres i de Santa Pau. El 1251 va ser venut per Ramon Ademar de Porqueres al monestir de Sant Esteve de Banyoles. Vers el 1324 el monestir adquirí del rei la jurisdicció civil i criminal del castell i del seu terme.En aquest indret hom ha realitzat diverses excavacions arqueològiques —la primera de les quals, dirigida per Pere Alsius, tingué lloc el 1870—, que han donat importants troballes corresponents al Neolític final, si bé la importància d’aquest jaciment la determina el poblat ibèric que devia existir-hi des del segle VI o V aC.

Altrament, Porqueres patí les conseqüències de les guerres que s’esdevingueren a la darreria del segle XVIII i el començament del XIX. Pel març del 1795—en plena Guerra Gran—, els francesos atacaren aquesta contrada i van acabar retirant-se a causa de la resistència trobada. En canvi, durant la guerra del Francès foren molts els habitants de Porqueres que moriren en enfrontaments amb l’enemic.

Altres indrets del terme

Usall i Merlant

El poble d’Usall (129 h el 2005) és situat al pla d’Usall, de travertí, al N de l’estany de Banyoles i a ponent de l’estany d’Espolla, per on passa el límit del terme amb el de Fontcoberta. L’església parroquial de Sant Cristòfol, saquejada el 1653 per tropes franceses, és romànica, amb una sola nau i campanar d’espadanya del segle XI. Conserva una imatge d’un gran valor artístic. El lloc és esmentat el 1017 i era possessió del monestir de Banyoles. Entre les masies del seu terme destaca Can Traver, que es remunta al segle XIII. És una construcció en forma de L que tanca un pati molt gran del segle XVII. Hi ha les fonts intermitents de Cutzac i d’Espolla, estany que apareix només després d’una temporada de pluges fortes. Celebra la festa major el 25 de juliol.

El poble de Merlant és situat al sector septentrional del municipi, vora la riera de Rodeja o riera de Merlant, afluent per la dreta del Ser. El lloc és documentat el 979 ( Meridante ), el 1097 ( Meritania ), el 1182 ( Meridanea ) i a la darreria del segle XIV ( Merlanto ). La seva església de Sant Quirze i Sant Julià depèn de la de Santa Maria de Porqueres. Antigament havia estat possessió del monestir de Banyoles. És un edifici romànic d’una nau i absis llis. Al seu terme hi ha el mas de Matamala, amb una capella dedicada a sant Bartomeu que el 1453 va ser reconstruïda dels danys soferts als terratrèmols de 1427 i 1428. És situada als vessants septentrionals de la serra de Sant Patllari.

Pujarnol, Miànigues, Mata, Calç (o Descalç) i el santuari de Sant Patllari

A la part meridional del terme hi ha el poble de Pujarnol (98 h el 2005), a 432 m d’altitud, dalt la serra de Pujarnol, contrafort nord-oriental de la serra de Rocacorba, a la capçalera de la riera de Matamors. De la seva església parroquial dedicada a sant Cebrià, romànica amb volta gòtica, depèn la del veïnat del Calç i el santuari de Sant Patllari. El lloc, esmentat el 1017, va pertànyer als Mercadal fins al segle XV, dels quals passà als Millars, als Sant Martí de Morellàs i als Peguera. Davant l’església hi ha l’antic castell senyorial o Torre de Pujarnol, que conserva vestigis del segle XIII.

Prop del poble es troba el dolmen de Pujarnol, monument megalític excavat i restaurat per Lluís Esteve i Cruañas l’any 1966. Altrament, hom hi va trobar una punta de sageta de sílex i una destral polimentada, cosa que fa pensar en l’existència de població agrícola ja durant l’edat del bronze.

El poble de Miànigues (551 h el 2005) és situat al S de l’estany de Banyoles, vora l’antic camí d’Olot a Girona. La seva església parroquial és dedicada a sant Romà i va ser cedida el 957 al monestir de Banyoles pel bisbe de Girona. Té per sufragània l’antiga parròquia de Sant Pere de Guèmol de Banyoles. Miànigues apareix esmentat en els documents com a Millianicas (957), Milleanicae (1086) i Millanicae (1097). Celebra la festa major el primer cap de setmana de setembre.

El poble de Mata (1 903 h el 2005) és el més oriental del municipi, situat a la vora esquerra del Terri dins una llenca de terreny que s’interna vers l’est entre Banyoles i Cornellà del Terri. Per la seva situació, ha esdevingut el nucli més poblat del municipi, ja que es beneficia de la proximitat al nucli industrial de Banyoles, sense les limitacions d’edificació de la zona protegida de l’estany. La seva església parroquial de Sant Andreu fou donada el 1019 a la canònica gironina per part dels comtes de Barcelona; romànica, va ser agregada almenys des del segle XVII a la de Corts. El castell de Mata és documentat el 1208, quan els germans Pere i Guillem de Mata van repartir-se els béns i els feus que posseïen a les parròquies de Sant Andreu de Mata i Sant Joan de Borgonyà i en d’altres parròquies, i acordaren de servar en indivís el castell de Mata. La festa de Sant Andreu, patró del poble, s’escau el diumenge pròxim al 30 de novembre i la festa major, en honor de la Mare de Déu, el penúltim diumenge d’agost.

El veïnat del Calç o Descalç és situat a llevant del poble de Pujarnol, vora la riera de Matamors, a la part meridional del terme. La seva església de Sant Maurici depèn de la de Pujarnol; és romànica, d’una nau sobrealçada.

El santuari de Sant Patllari, existent ja el 1327, està situat al cim de la serra de Sant Patllari, contrafort septentrional de la serra de Rocacorba. Depenent de la parròquia de Sant Cebrià de Pujarnol, l’església actual és del segle XVIII i s’hi celebra un aplec el quart diumenge de setembre. En aquest indret hi hagué una antiga fortalesa (dita Specula el 1182).

Llegir més...