Parlen llengües uralianes uns 24 milions d’individus, que formen enclavaments en dos territoris discontinus: la conca dels Carpats (l’hongarès) i una faixa septentrional d’Euràsia, que va des de l’extrem nord de Noruega fins a la península de Taymir (Sibèria) i queda limitada al S pel paral·lel 56. L’uralià se subdivideix en dues branques: la de les llengües finoúgriques (finoúgric) i la de les llengües samoiedes (samoiede), aquesta demogràficament insignificant. Trets tipològics comuns a la totalitat o a la més gran part de les llengües uralianes són: harmonia vocàlica, limitacions distributives de les consonants, desconeixement del gènere gramatical, estructura morfològica basada essencialment en l’aglutinació, ús de desinències personal possessives, declinació rica en casos, ordre determinant —determinat, invariabilitat del determinant, verb auxiliar de negació, subordinació expressada preferentment per formes verbals no personals (sense conjuncions), gran quantitat de manlleus lèxics i la marcada diversificació lexical que en resulta.
m
Lingüística i sociolingüística