i selèucida | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

selèucida

substantiu masculím
substantiu femeníf
Història
història hist
Membre d’una de les dinasties més poderoses del món hel·lenístic, que regnà a Síria i als territoris orientals del fraccionat imperi d’Alexandre el Gran del 312 aC al 64 aC.

Fundada per Seleuc I, un dels diàdocs d’Alexandre, es convertí en un dels imperis més grans del món antic: s’estenia des de la Mediterrània fins a l’Indus i comprenia tota l’Àsia Menor, Síria, Mesopotàmia i Pèrsia. Englobà les civilitzacions més diverses: emporis comercials, imperis guerrers, estats teocràtics i sacerdotals i, soretot, la potència dominadora dels aquemènides (aquemènida). Amb la fundació de dues capitals als dos extrems de l’imperi (Selèucia del Tigris, prop de Babilònia, i Antioquia a Síria) assegurava el comerç oriental (la ruta de la seda) i el contacte amb la cultura grega i alhora pretenia la cohesió de mons ben oposats. A la mort de Seleuc I (280 aC), l’imperi, centrat a Síria, hagué de guerrejar en totes direccions i anà perdent a poc a poc els territoris més allunyats: la Celesíria (Líban) al sud, la Sogdiana, la Bactriana i la Pàrtia a l’est, a l’oest l’Armènia, el Pont i la Bitínia, Galàcia, Pèrgam i Capadòcia. Conegué una renaixença espectacular sota Antíoc III (223-187 aC), que ocupà novament l’Armènia i la Mèdia, s’imposà als parts i als grecs de la Bactriana i penetrà a l’Índia, tragué els làgides del Líban i de Palestina, recuperà l’Egea i de poc no conquerí Grècia. Amb les desfetes de les Termòpiles (191 aC) i de Magnèsia (189 aC), perdé l’Àsia Menor (pau d’Apamea, 188 aC). Després d’ell, els selèucides hagueren d’acceptar la frontera del Taure, sota l’amenaça constant de Pèrgam, aliada dels romans. Amb tot, Antioc IV pogué mantenir l’autoritat a les províncies orientals, i des de Judea, que sotmeté a una hel·lenització violenta, féu cara als egipcis (ocupació del delta el 169 aC); la revolta macabea a Palestina i, sobretot, una nova intervenció romana l’obligaren a recular. Des d’aleshores els selèucides hagueren de renunciar a tota mena d’imperialisme. Amb la mort d’Alexandre Balas (145 aC), que s’anomenà fill d’Antíoc IV però que en realitat era un usurpador, la davallada fou ràpida; intrigues, assassinats i usurpacions entre les diverses branques familiars converteixen la dinastia en un entrellat complicadíssim. Vers el 140 aC havien perdut Pèrsia, Babilònia, Palestina i el Líban; l’imperi es reduïa a Síria i a la Cilícia oriental. Del 83 al 69 aC la Síria era governada per l’armeni Tigranes. Amb l’annexió de Síria pels romans (64 aC) finí l’imperi. Sense un estat sòlid i a desgrat de les desfetes militars, els selèucides tingueren un paper civilitzador capital amb la difusió de l'hel·lenisme. Grans fundadors de ciutats i colonitzadors, cregueren sempre que la supervivència de l’imperi grecomacedònic a l’Àsia només era factible amb el suport d’una contínua immigració grega. Tolerants i escèptics, opulents i ambiciosos, no pogueren resoldre la qüestió jueva, que, de fet, creà un antagonisme entre dues civilitzacions irreductibles i que, amb la fundació d’un estat sacerdotal, constituí un problema considerable amb el qual hagueren d’enfrontar-se els romans, hereus definitius de l’imperi dels selèucides.

Col·laboració: 
AES
Llegir més...