i Sobrarb | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Sobrarb

Espanya
Comarca d’Aragó, a migjorn de les occitanes de Comenge i Bigorra, a llevant de les aragoneses de l’Alt Aragó i el Somontano d’Osca, al nord de Somontano de Barbastre i comarca de Graus, i a ponent de la Ribagorça.

Ocupa uns 2.775 km2, que coincideixen amb la conca alta del Cinca i la mitjana de l’Éssera, amb el partit judicial de Boltanya i amb la part pirinenca no catalana del bisbat de Barbastre. És la meitat més feréstega i tancada dels Pirineus aragonesos, on es troben representades les distintes unitats estructurals, distribuïdes en faixes latitudinals. El Pirineu axial, que s’estén del massís de Pocets (3.367 m), compartit amb l’Alta Ribagorça, al de Vinhamala (3.303 m), al límit amb Bigorra, amb petites valls com la de Pineta, capçalera del Cinca, i la de Gistau, que ho és del seu afluent el Cinqueta. Les Serres Interiors dels Prepirineus, molt potents al massís dit les Tres Sorores (el mont Perdut, 3.355 m; el Marboré, 3.353 m; i el Cilindre de Marboré, 3.327 m). Aquesta serralada calcària és fendida pels rius Cinca (vall de Bielsa), Ara (vall de Broto) i el seu afluent l’Arazas (vall d’Ordesa, amb un desnivell de fins a 1.300 m). La Depressió Intrapirinenca, on s’eixamplen la vall de l’Ara, entre Fiscal i Aïnsa, i la de l’Éssera, entorn de Campo. Les Serres Exteriors, representades per la modesta serra d’Arbe que donà nom a la comarca i que prolonga la serra de Guara. Alquézar, amb el seu castell, en controlava l’accés des del Somontano. El clima i la vegetació són d’origen mediterrani continental, temperat per l’altitud. Les Serres Exteriors i la Depressió Intrapirinenca són el país, on es manté l’arbrat, del carrascar i el bosc de roure valencià i la pinassa. A les Serres Interiors creix bé la boixeda, que denota antigues rouredes amb arbres de fulla grossa, i la pineda de pi roig. El Pirineu axial és el país del pi negre i dels prats alpins. L’explotació forestal i les pastures han delmat els boscs, protegits al parc nacional d’Ordesa. La ramaderia ovina, la més important, els conreus (cereals, farratge, patates) i les indústries artesanes de centren a la vall baixa de l’Ara, eix vital de la comarca, amb els mercats d’Aïnsa, capital històrica, a la confluència amb el Cinca, i de Boltanya, avui més importants, que no assoleixen el miler d’habitants cadascun. L’explotació hidroelèctrica és més important a l’Éssera (Lafortunada), on s’estableix la interconnexió entre les xarxes de distribució catalana, basca i aragonesa. Però ni aquestes obres, ni tampoc el turisme, han deturat l’èxode rural.

La història

La regió de Sobrab, encara que poc romanitzada, servà quelcom de la civilització romana mercès a l’activitat de monjos i ermitans que a la fi de l’antiguitat i la primeria de l’edat mitjana la cristianitzaren. L’exemple més significatiu en fou l’abat Victorià que, procedent d’Itàlia, al primer terç del segle VI fundà el monestir d’Assan terres endins de Sobrarb. La part més septentrional, anomenada actualment Las Valles (o les Valls), es deia aleshores territorium Boletanum o territori de Boltanya, del qual sobresortia el pagus Gistaviensis o vall de Gistau, La part meridional era dins el territorium Barbatanum o territori de Barbastre. Entre el 714 i el 718 els cobrarbesos es degueren sotmetre als sarraïns per capitulació, cosa que vol dir que conservaren les propietats, les lleis i les autoritats pròpies i només restaren obligats al pagament de determinats imposts. L’autoritat islàmica sobre la regió s’exerciria des d’Osca-Barbastre, però dins Sobrab segurament hi havia guarnicions musulmanes en llocs estratègics com ara Castellazo i Castejón. La història de la regió al segle IX és molt mal coneguda per la manca de fonts d’informació i la imprecisió de la documentació conservada. Segons l’historiador H.M. Lacarra, el domini sarraí s’hi hauria mantingut fins al segle X, opinió que no és compartida per A. Duran i Gudiol. Segons el parer d’aquest erudit, abans del 781 els sobrarbesos, dirigits pel cap indígena Galí Belascotenes, se sollevaren contra l’emir i, si bé foren sotmesos per una expedició militar (781), quan el rei Lluís I el Piadós assetjà infructuosament Osca (vers el 797), un col·laborador seu, el comte franc Oriol, s’establí amb alguns escamots al Sobrab meridional, concretament al territori muntanyenc comprès entre Boïl, Las Bellostas i Matidero, al S de Boltanya, després d’un acord previ amb Galí Belascotenes. Aquesta base militar franca o comtat, que Duran i Gudiol localitza en el Sobrab meridional, és la mateixa que Lacarra creu més versemblant que fos cap a les valls del N de Jaca. Mentrestant, vers el 806, la vall de Gistau, juntament amb la veïna Ribagorça, fou incorporada al domini polític dels comtes de Tolosa i a la jurisdicció eclesiàstica dels bisbes d’Urgell. La mort del comte franc Oriol el 809 serví al valí de Saragossa-Osca, Amrus ibn Yūsuf, per a recuperar les posicions perdudes a Sobrab, segons Duran i Gudiol, però això hauria estat per poc temps, car quan el 812 fracassà un segon setge franc d’Osca (creu aquest historiador) els francs recuperaren aquella part del Sobrarb meridional, on establiren un comte de confiança, Asnar I Galí d’Aragó, el mateix que Lacarra creu millor de situar cap a la vall d’Hecho, al N de Jaca. Les Genealogies de Roda expliquen que entre el 812 i el 820 Asnar I Galí i la seva família passaren de la convivència pacífica amb la família de Galí Belascotenes a la lluita oberta, cosa que sembla traduir una pugna entre francòfils i indigenistes al Pirineu aragonès; aquesta mateixa font precisa, a més, que un dels escenaris del conflicte fou el lloc de Las Bellostas (al municipi de Sarsa), a Sobrarb. El comte Garcia I d’Aragó, dit el Dolent, fill de Galí de Belascotenes, aconseguí de foragitar Asnar I Galí i els seus familiars vers el 820, mesura que trencava els possibles vincles de Sobrarb amb la cort carolíngia i que es completà amb l’establiment d’aliances amb el rei Ènnec de Pamplona i amb els sarraïns veïns. És possible que en el govern de Sobrarb succeís Garcia I un capitost indígena, potser fill seu, que l’historiador àrab al-'Uḏrī anomena Ġarsiya al-Sirtān, el qual vers el 840 atacà Osca i el 843 fou sotmès per l’exèrcit de l’emir ‘Abd al-Raḥman II. La relativa autonomia dels sobrarbesos fou desfeta vers 907-908 pel valí d’Osca Muḥammad al-Ṭawīl, que saquejà una bona part del territori i l’incorporà al seu domini, tot ocasionant segurament un retrocés de poblament a les àrees meridionals de Sobrab. Això explicaria la versió del Cronicó de Domènec, segons la qual el comte Unifred I de Ribagorça vers el 916 alliberà Sobrarb del domini islàmic (Superarbiam totam) i el repoblà. Potser d’aquesta època data la fundació del monestir de Sant Pere de Castillán, a la subcomarca de Las Valles, sota Ayerbe de Broto, a la riba occidental del riu Ara. La primera notícia documental del cenobi és del 926. Segons el Cronicó II d’Alaó, després d’Unifred I governà el territori i el seu fill Ramon III de Ribagorça (956-960), però segurament per poc temps, car sembla que cal situar cap a aquests anys la inclusió de Sobrarb dins els dominis de la casa de Pamplona. Hom sap efectivament que, després de sotmetre el comtat d’Aragó (valls d’Ansó, Hecho i Acumuer) a la seva obediència (922), el rei Sanç I de Pamplona es disposà a marxar amb el seu exèrcit sobre Sobrarb (924), però que hagué de renunciar-hi davant la imminència d’un atac sarraí a Navarra. És possible que en aquelles circumstàncies fos el comte d’Aragó, Fortuny Ximenes, vassall del navarrès, el qui realitzés l’empresa de sostreure Sobrarb a l’obediència de Ramon III de Ribagorça i vincular-lo a Navarra-Aragó. De fet consta que pels voltants del 959 el monestir sobrarbès de Sant Joan de Matidero fou visitat un cop per Fortuny Ximenes i dues vegades pel rei Garcia III, de qui es diu, en un document del 962, que regnava de Pamplona a Boltanya (Sobrarb). Des d’aleshores la dominació política sobre el territori correspongué potser a Navarra-Aragó, amb l’excepció, segons Duran i Gudiol, d’una part de les ribes del Cinca (El Grado, Samitier, Aïnsa), que haurien continuat tot aquest temps sota dominació islàmica, mentre que la jurisdicció eclesiàstica des de vers el 950 pertangué als bisbes de Ribagorça. Tot i això, la dominació política navarroaragonesa del segle X sobre Sobrarb no és pas ben segura, car és força versemblant que almenys una part del país —la banda més oriental— restés en mans de la casa comtal de Ribagorça fins al segle XI. El 1006 un exèrcit comandat pel fill d’Almansor, ‘Abd al-Malik, barrejà greument Sobrarb: destruí Binueste, ocasionà la fugida dels monjos de Matidero i potser sotmeté de nou el país al vassallatge sarraí. Sembla també que uns quants anys més tard, en ocasió de la crisi esdevinguda per la mort violenta del comte Guillem II de Ribagorça (1017), els sarraïns feren noves ràtzies i en part reocuparen terres de Sobrarb i Ribagorça. Fou aleshores que el rei Sanç III de Pamplona-Aragó, amb l’ajuda dels mateixos sobrarbesos, reconquerí el país amb les ribes del Cinca (1017), sotmeté el comte indígena Silo, que devia tenir la capital a Boïl i devia obeir els sarraïns, i s’annexà Ribagorça. A la conquesta definitiva seguí l’organització del territori, que fou dividit en districtes militars (tinences) centrats en castells, com els de Boïl, Boltanya, Morillo de Monclús i Troncet, que protegien l’alta vall del Cinca. El bisbe Borrell de Ribagorça col·laborà també en la tasca reorganitzativa activant la construcció d’esglésies parroquials (consagració de Puértolas, 1019). Vers el 1025 Sanç III encomanà el govern dels comtats de Ribagorça i Sobrarb —de Matidero a Llort— al seu fill petit Gonçal I de Ribagorça, que el succeí en aquestes terres el 1035 i que emprà el títol reial. Per fonts narratives hom sap que Gonçal I fou assassinat el 26 de juny de 1043, 1044 o 1045 en el pont de Montclús, prop de les Corts (del municipi de Foradada de Toscar), per un cavaller gascó anomenat Ramon, i consta que, mort sense descendència, el seu germà Ramir I d’Aragó el succeí en el govern de Sobrarb-Ribagorça, per bé que no se sap si en virtut d’un acord previ entre Ramir i el germà gran, Garcia V de Pamplona, o bé per raó d’unes previsions successòries preestablertes per llur pare Sanç III o perquè, com diu la Crònica de Sant Joan de la Penya, l’elegiren rei els mateixos nobles ribagorçans i sobrarbesos, com el senyor de Boltanya Sanç Galindes, que fou degudament recompensat (privilegi del 1046), encara que alguns historiadors opinen que quan Gonçal I fou assassinat ja feia dos anys que el seu germà Ramir I li havia pres el govern de Sobrarb-Ribagorça. Per tal d’impulsar el repoblament i la cristianització del territori Ramir I fundà vers el 1050 els monestirs de Sant Emeteri (Samitier) i Sant Joan de Pano a les ribes occidentals i oriental del Cinca, respectivament. Per realitzar millor aquesta tasca organitzativa i sobretot per reprendre l’ofensiva contra els sarraïns de Barbastre-Lleida, a la frontera de Sobrarb-Ribagorça, Ramir I abandonà (1061 o 1062) el govern d’Aragó estricte a mans del seu fill Sanç III d’Aragó. Fou aleshores que Ramir I intentà de finalitzar la conquesta de Sobrarb portant la frontera de Samitier a El Grado, fortalesa clau en la confluència del Cinca i l’Éssera; però abans d’aconseguir-ho fou mort davant els murs de Graus (1063), castell sarraí a la confluència de l’Éssera i l’Isàvena, a l’entrada de Ribagorça. La fi de la conquesta de Sobrarb-Ribagorça fou obra del regnat de Sanç III (1063-94), duta a terme pel príncep hereu Pere, que conquerí Muñones (1076), Graus (1083), Secastella (1084) i Alquèssar (1085), fou recompensat pel seu pare (1085) amb Sobrarb-Ribagorça, amb títol de rei, i inicià la conquesta del Somontano. També al regnat de Sanç III correspon el trencament dels darrers vincles jurídics que lligaven encara els bisbes de Sobrarb-Ribagorça a la seu d’Urgell (1065). El bisbe Dalmau de Roda, ja plenament independent, el 1080 hagué de definir els límits del bisbat per contrarestar les ingerències creixents, ara dels bisbes d’Aragó: al nord la vall de Gistau i al sud l’Alcanadre amb Naval, Salinas i Alquèssar. L’antic comtat de Sobrarb, després de restar vinculat als reis d’Aragó descendents de Ramir I, passà als descendents de Peronella d’Aragó i Ramon Berenguer IV de Barcelona. Uns i altres foren conscients de les particularitats ètniques, lingüístiques i històriques que a la muntanya diferenciaven Sobrarb dels territoris veïns d’Aragó i Ribagorça, com reconeix Alfons I de Catalunya-Aragó en un document del 1165.

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...