i Jaume Sobrequés i Callicó | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Jaume Sobrequés i Callicó

Historiografia    Política
Jaume Sobrequés i Callicó
© Universitat Catalana d’Estiu
història hist i ciències polítiques polít
Historiador i polític.
Girona, Gironès, 26 de juliol de 1943

Fill de Santiago Sobrequés i Vidal , es llicencià (1965) i doctorà (1970) en història a la Universitat de Barcelona, on fou professor d’història medieval des del 1966. Més tard passà a la Universitat Autònoma de Barcelona, on és catedràtic d’història de Catalunya.

Des del 1969 ha estat conservador de l' Institut Municipal d'Història de Barcelona , i director (1981-84) i després coordinador del pla de museus de l’ajuntament de Barcelona (1984-87). Ha estat membre de la junta directiva del FC Barcelona (1993-2000), del qual ha estat vicepresident, president de la Comissió de Cultura i Museu (1993-98), de la Comissió de Cultura (1998-2000), i és membre de la junta directiva de l’Institut Català de Cooperació Iberoamericana. El 2000 fou nomenat director del Museu d'Història de Catalunya  en substitució de Josep M.Solé i Sabaté , càrrec en el qual fou substituït per Agustí Alcoberro i Pericay l’any 2008. Al gener de 2009 rellevà Joandomènec Ros com a rector de la Universitat Catalana d'Estiu  fins al novembre d’aquest mateix any. L’any 2012 fou nomenat director del Centre d'Història Contemporània de Catalunya .

Col·laborador de nombroses publicacions, entre els seus llibres destaquen La Revolució de Setembre i la premsa humorística catalana (1965), La guerra civil catalana del segle XV (en col.laboració amb el seu pare, 1973), El rei Jaume I i la Renaixença als Països Catalans (1981), Catalunya (1981), en col·laboració amb L.M. de Puig, i El pacticisme a Catalunya (1982). En col·laboració amb Sebastià Riera, ha aplegat la documentació, en tres volums, més un d’introducció, de L’Estatut de Catalunya 1979 (1982). Fundà les editorials Base (1973), que ha editat importants obres històriques catalanes en facsímil, i Undarius (1976), que ha publicat llibres de divulgació d’història contemporània de Catalunya. Ha dirigit la continuació, des del s. XVII fins avui, de la Història Nacional de Catalunya (1976-84) de Rovira i Virgili i la Història de Barcelona , en vuit volums, editada a partir de 1991 per Enciclopèdia Catalana . El 1991 publicà Els catalans en els orígens històrics de Califòrnia . Ha publicat també la Història del F.C. Barcelona (1994, en sis volums), Cartes creuades (1998, amb Jaume Camps), Antoni Rovira i Virgili. Història i pensament (premi Carles Rahola d’assaig 2000), Itinerari de guerra i de postguerra d’un soldat republicà d’un exèrcit vençut: epistolari de Santiago Sobrequés i Vidal des del front de l’est i des del camp de concentració de Santander, 1938-1939 (2000), La fi del silenci: la recuperació de la Generalitat i el retorn de Tarradellas (2002) i 1941: un opositor català durant el franquisme (2004). Altrament, ha participat en obres col·lectives: Manual d’autonomia: textos per a la reforma de l’Estatut de Catalunya (2003, amb Mercè Morales), Una inmensa prisión. Los campos de concentración y las prisiones durante la guerra civil y el franquismo (2003, amb Carme Molinero i Margarida Sala), 1941. Un opositor català durant el franquisme (2005), Joan Margarit i Pau. La tràgica fi de l’Edat Mitjana a Catalunya (2006), Història de Catalunya (2007) i Història de Barcelona (2008).

Elegit senador per Girona per l' Entesa dels Catalans (1977) i per Nova Entesa (1979), fou diputat (1988-1995) al Parlament de Catalunya pel Partit dels Socialistes de Catalunya , partit en el qual militava des del 1982 i del qual era membre de la comissió executiva des del 1984; al setembre de 2010 en formalitzà la baixa.

L’any 2008 rebé la Creu de Sant Jordi.

Llegir més...