Castlà de Montclar. Fill i hereu de Pere de Tamarit i de Salbà (cavaller que havia estat conseller en cap de la generalitat, els anys 1590-91 i 1592-93, i políticament malvist, fet que l’havia arruïnat), fou membre del Consell de Cent i, més tard (1638-41), membre del braç militar de la generalitat; actuà conjuntament amb Pau Claris i altres diputats contra els propòsits de la cort de Madrid i els projectes del comte duc d’Olivares (com la Unión de Armas) i protestà sorollosament contra les malvestats comeses per les tropes castellanes, especialment el saqueig de Palafrugell (1639). Sembla que el lloctinent comte de Santa Coloma intentà d’atreure'l a la causa de Felip IV de Castella, sense èxit. El 1639 anà a Salses al davant d’una nova companyia reclutada a Barcelona i participà en el setge de la plaça, caiguda la qual tornà a Barcelona, on fou entusiàsticament rebut (gener del 1640). La seva oposició —juntament amb altres diputats— a l’allotjament de tropes castellanes a Barcelona motivà que el govern de Madrid ordenés la seva detenció i el seu trasllat —per mar— a Perpinyà. El lloctinent comte de Santa Coloma l’empresonà, però no s’atreví a treure'l de Barcelona. La notícia provocà una commoció a la ciutat; les autoritats sol·licitaren l’alliberament del pres i enviaren una ambaixada a Madrid que fou obligada a renunciar d’entrar-hi. Finalment un aldarull popular (22 de maig) assaltà la presó i l’alliberà juntament amb els també detinguts F.J.Vergós i Lleonard Serra. Pel juliol del 1640 anà a Perpinyà, des d’on inicià contactes secrets amb representants francesos, com M.d’Espenan, tot i que mostrà un cert recel envers els futurs aliats. Davant l’amenaça castellana damunt Barcelona, tornà a la ciutat i formà part del consell de guerra que organitzà la defensa; contribuí eficaçment a la victòria del 26 de gener de 1641 (batalla de Montjuïc) i més tard es destacà al front de Lleida. Pel juliol del 1641 cessà en el seu mandat com a diputat. Més tard fou mestre racional de la ciutat de Barcelona (1643).