i turisme | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

turisme

turismo (es), tourism, saloon car, (en)
substantiu masculím
Turisme i lleure
turismo (es), tourism, saloon car, (en)
El turisme és una activitat del sector terciari, però actua com a dinamitzador dels altres sectors econòmics
© Fototeca.cat-Corel
turisme, viatges tur
Conjunt de relacions i fenòmens produïts pel desplaçament i la permanència de les persones (sense motivacions d’estudi o lucratives) fora de llur domicili habitual.

El seu origen coincideix amb la creació dels ferrocarrils europeus al llarg del s. XIX. Thomas Cook organitzà el primer viatge col·lectiu amb ferrocarril (1841) i fundà la primera agència de viatges. Fins els anys cinquanta del segle XX el turisme fou una activitat restringida a les minories econòmicament més potents del món industrialitzat, que es desplaçaven amb objectius més aviat culturals i d’aventura (els Alps, la mar de Ligúria, el litoral grec i l’Egea, l’Índia i l’Himàlaia, els litorals del Carib i el golf de Mèxic, etc). Des de la dècada dels seixanta fins avui, amb la multiplicació de les agències de viatges, l’aparició dels vols xàrter, etc, el turisme ha esdevingut un fenomen de masses associat a l’augment del nivell de renda a l’Amèrica del Nord i als països europeus, a la generalització de les vacances pagades, la millora en els transports i la difusió del cotxe particular. Actualment el turisme és una partida important dels ingressos de molts països. Tot i que el mot ‘turisme’ presenta matisos segons el context en què és utilitzat, la definició que el 1963 en féu l’Organització Mundial del Turisme és la que millor s’adapta al concepte utilitzat pels estats a l’hora de comptabilitzar el moviment de persones i de capitals produït per aquest fenomen. En aquesta definició ‘són compreses les activitats d’aquelles persones que durant un temps viatgen fora del seu entorn habitual, amb finalitats diverses que exclouen la remuneració’. Hom distingeix dues menes de turistes: d’una banda, els visitants que romanen un mínim de vint-i-quatre hores al lloc de destinació i, de l’altra, els transeünts (‘excursionistes’) que no s’estan més de 24 hores al lloc visitat. Hom pot il·lustrar amb certa precisió l’evolució quantitativa del turisme, sobretot als EUA, al Canadà i l’Europa occidental: el 1966 el turisme internacional mobilitzà 128 milions de viatgers, que despengueren cap a 13 000 milions de dòlars; el 1978, els turistes internacionals eren 260 milions, que generaren uns ingressos de 60 000 milions de dòlars. El 1991, el nombre total de turistes fou de 448 milions i els ingressos superaren els 260 000 milions de dòlars. Per continents, aquest any Europa concentrava el 62% de les destinacions i el 52,6% del total mundial dels ingressos per turisme, seguida del continent americà (21,5% de les destinacions i 28,6% dels ingressos), Àsia i Oceania (13,8% i 17,1%) i Àfrica (3% i 1,7%). Per estats, les preferències, sobretot pel que fa als primers llocs, han variat poc durant aquest període: el 1995, França ocupava el primer lloc quant al nombre de visitants (uns 60 milions), seguida dels EUA i Espanya (entre 44 i 45 milions), Itàlia (30 milions), la Gran Bretanya, la Xina, Hongria i Polònia (de 20 a 23 milions), Àustria, Mèxic, la República Txeca, el Canadà i Alemanya (de 14 a 18 milions), Portugal, Grècia i Suïssa (de 9 a 11 milions). En alguns d’aquests països el turisme ha experimentat un descens notable, com és el cas d’Alemanya (abans del 1990 República Federal d’Alemanya), Suïssa o Grècia, mentre que altres ja tradicionalment forts en el sector han consolidat la seva posició, com ara els EUA i Espanya. Alguns dels que per motius polítics tenien un accés limitat durant la guerra freda, com ara la Xina, han guanyat llocs progressivament, cosa que, en menor mesura, ha ocorregut en alguns països del Tercer Món gràcies a la diversificació i a l’especialització de l’oferta turística. Pel que fa als emissors, els primers llocs corresponen a països amb un alt grau de desenvolupament, i una renda per habitant elevada. Així, els principals emissors de turistes són, en primer lloc, els EUA, seguits dels estats de l’Europa nord-occidental: Alemanya i després França, la Gran Bretanya, els Països Baixos, Bèlgica i Escandinàvia. L’afluència d’aquests països es dirigeix majoritàriamet cap als veïns més immediats, mentre que minva amb la llunyania i les dificultats d’accessibilitat. Així, la majoria del turisme internacional dels EUA es dirigeix vers Mèxic i el Canadà, mentre que a Europa, el destí més sol·licitat és la costa mediterrània. Com en qualsevol altre sector econòmic, l’oferta i la demanda turístiques depenen de factors i condicions diversos; els més permanents es reflecteixen en els estímuls més o menys potents d’atracció turística, mentre que els més conjunturals determinen les fluctuacions en el nombre de visitants i el volum de negoci. Entre les condicions que incideixen en l’atracció turística d’una regió, país, ciutat, etc, cal esmentar en primer lloc les condicions climàtiques (generalment els països càlids tenen més bona acollida que els freds), la possessió d’un ric patrimoni cultural, la infraestructura turística (hoteleria, transports, equipaments d’oci, etc), les condicions del transport i d’accessibilitat i l’estabilitat política. La demanda, per la seva banda, està sotmesa sobretot a les oscil·lacions de la renda dels ciutadans dels països emissors, que depèn de variables conjunturals com ara la inflació, la política salarial, les recessions periòdiques, etc. Tots aquests factors influeixen en la tria d’un determinat lloc com a destinació turística i en la intensitat d’una temporada turística. Encara que el consum turístic majoritari s’orienta cap a uns pocs elements (sol, platja, patrimoni cultural i, en el cas del turisme hivernal, l’esquí), augmenta com més va més la diversificació i l’especialització de l’oferta. Així, l’interès progressiu per la natura als països desenvolupats ha afavorit l’aparició d’una branca del turisme altament especialitzada coneguda amb el nom d’'ecoturisme’, que en bona part és responsable de l’apogeu dels diversos espais naturals. Una altra mena de turisme és el qualificat d’'aventura’, que ofereix viatges amb un risc controlat. S'ha dit que el turisme és un mitjà internacional de redistribució de riquesa. Cal matisar aquesta afirmació, per tal com depèn de la mena de turisme a què hom es refereixi i, per altra banda, perquè molts dels viatges als estats del Tercer Món són organitzats des dels països desenvolupats, amb la qual cosa una gran part dels beneficis acaba revertint en els intermediaris establerts en els mateixos països emissors. Els estats promouen el turisme interior, que numèricament quadruplica l’internacional, però hom calcula que les despeses són més baixes, fins i tot en xifres absolutes, amb l’agreujant que són realitzades en moneda nacional. El primer país és, amb molta diferència, els EUA, on, com en el turisme internacional, els turistes cerquen climes subtropicals o meriditerranis (Florida, Califòrnia, Hawaii). El turisme d’hivern està representat sobretot per l’esquí. Darrerament, la diversificació del lleure ha ampliat les oportunitats de turisme interior. A moltes parts d’Europa s’ha generalitzat, sobretot a les regions d’alta muntanya, un turisme mesocràtic, de caps de setmana, que a molts llocs sembla l’única activitat econòmica capaç de contrarestar l’èxode rural. A l’Estat espanyol, l’expansió turística s’inicià els anys cinquanta i fou estimulada per una política triomfalista, mancada de planificació econòmica i urbanística, basada en preus baixos i en la concessió d’una àmplia llibertat d’acció al capital estranger. L’afluència exterior cresqué fins el 1973, que la crisi econòmica obrí un parèntesi d’estancament, però el 1978 es recuperà i des d’aleshores ha continuat creixent: el 1982 els ingressos per turisme foren de 7 126 milions de dòlars, equivalents a un 36% del PIB. El 1995 la xifra havia arribat als 21 815 milions, però el pes relatiu en el conjunt de l’economia era menor (30% del PIB). Les comunitats autònomes que encapçalen les preferències dels visitants són, en primer lloc, Catalunya, seguida de les Illes Balears, les illes Canàries i el País Valencià. Els Països Catalans concentren el 52% de les destinacions turístiques a l’Estat espanyol. Aquest any la procedència dels turistes era majoritàriament de la UE (87%), principalment de França (32%), Alemanya (16,5%) i la Gran Bretanya (14%). L’antecedent més remot del turisme als Països Catalans pot ésser considerat la publicació de la Guía de forasteros de València, apareguda el 1741 i reeditada en anys successius. A Barcelona fou publicat anualment, des del 1767, segons sembla, un Kalendario manual o guía de forasteros ; amb el mateix títol n'aparegué un a Palma des del 1788. Al s. XIX les guies per a forasters es generalitzaren; la modernització de les comunicacions en establir-se línies de diligències i, més endavant, de ferrocarrils, milloraren els establiments per a acollir els viatgers, que, amb tot, viatjaven habitualment per afers, negocis, estudis, etc, més que no pas per turisme pròpiament dit. Augmentà el nombre d’establiments destinats a acollir viatgers; així, a Barcelona, la cèlebre fonda de les Quatre Nacions esdevingué un hotel luxós, al capdamunt de la Rambla. Per tal de canalitzar el nombre creixent de viatgers fou creada a Barcelona l’any 1909 la Societat d’Atracció de Forasters, que publicà butlletins i luxoses guies de la ciutat, com la Select Guide , prospectes en diverses llengües, etc. D’aquesta època data la fundació de les primeres agències de viatges: la secció de viatges de la Banca J.Marsans i Rof, creada el 1910 esdevingué l’agència Marsans (1928), mentre que Josep Serra i Roca fundà (1929) Viatges Catalònia, que organitzava viatges a Mallorca, València, etc, i tenia una secció de viatges a l’estranger, a més d’oferir propaganda turística en català. La Guerra Civil de 1936-39 truncà una indústria florent. La Generalitat de Catalunya creà una Oficina de Turisme que representava al Principat el Patronato Nacional de Turismo, creat per la República Espanyola. El 2 d’octubre de 1936 aquesta Oficina de Turisme passà a dependre de l’Oficina de Propaganda Economicosocial i Turística, però el 1937 en fou novament separada i adequà les seves funcions a les circumstàncies: vacances dels treballadors, repòs dels ferits en combat, etc. Fou suprimida el 1939. La indústria turística de la postguerra topà amb dificultats gravíssimes: restriccions de moneda, la Segona Guerra Mundial i, posteriorment, l’aïllament internacional limitaren les activitats turístiques pràcticament al turisme interior. Les circumstàncies milloraren cap al 1950. El turisme començà, a partir d’aleshores, a bolcar-se sobre les costes dels Països Catalans, aprofitant els baixos preus, l’atractiu turístic de les seves platges, la bellesa del paisatge i la relativa proximitat als grans mercats emissors. El turisme en massa provocà una especulació desmesurada en les àrees susceptibles d’ésser convertides en zones d’atracció, i ha tingut com a conseqüència la desfiguració del paisatge i greus alteracions en els ecosistemes, especialment als litorals, a causa de la manca de control públic sobre les autoritats locals i els interessos que aquestes protegien. Les exigències de mà d’obra de la indústria turística, de l’equipament complementari i de la construcció generaren fluxos immigratoris molt importants de l’Espanya rural, en uns casos de caràcter temporal i en d’altres amb l’establiment de residència definitiva. La Generalitat de Catalunya restaurada entrà en l’exercici de les primeres competències turístiques que l’administració central li traspassà l’1 de novembre de 1978. Posteriorment, l’aprovació de la Constitució i de l’estat de les Autonomies ha comportat que els òrgans d’autogovern de les diferents comunitats autònomes assumissin competències exclusives en matèria de turisme, bé que a la pràctica l’exclusivitat no sigui tal. Catalunya i les Illes Balears figuren avui entre les primeres regions turístiques europees per la seva capacitat d’allotjament.

Col·laboració: 
JoCaG / RoA / JRe
Llegir més...