La geografia
Cap de comarca, Tàrrega (12.848 h [2001]) . El territori de la comarca forma part de quatre unitats de relleu ben diferenciades: el pla d’Urgell, la ribera de Sió, la conca d’Ondara i la vall del Corb. La plana d’Urgell s’estén pel centre de la comarca i té una lleugera inclinació d’E a N. És una depressió reblerta d’al·luvions atípics, puix que no formen dipòsits fluvials, sinó mantells de còdols poc rodats procedents de les costes segarrenques; en relació lateral amb les valls dels rius d’Ondara i Corb, no han deixat d’originar llenques de materials quaternaris. Al llevant comencen suaument les costes, quea migjorn del riu Corb es drecen i originen un paisatge més mogut, amb l’anomenada serra del Tallt (tossal Gros, 803 m), que només aparei contínua vista des del pla urgellès. La conca de l’Ondara és formada per relleus enlairats i encaixats per torrents del sector llevantí de l’Urgell i de la Segarra. La plana és tancada al N per les serres de Montclar i d’Almenara; entre aquestes dues serres s’estén la vall del Sió, d’uns 10 km d’amplada i que continua per terres de la Noguera. El clima és mediterrani de tendència continental. La temperatura mitjana anual de l’Urgell se situa entre els 13°C i 14°C. Les temperatures mitjanes de Tàrrega passen de 4°C al gener a 23,6°C al juliol. La pluviositat és moderada (435 mm de precipitacions), amb dos màxims acusats: el d’abril-juny (52 mm al maig) i el de setembre (53 mm), separats per un mínim de juliol (22 mm).
La vegetació
La vegetació principal originària devia ésser el carrascar, del qual actualment només resten petits fragments. El caràcter sec i continental del clima es devia traduir en l’existència de claps de vegetació xerofítica (màquina de garric i arçot, espartars, etc.) als indrets molt eixuts, i principalment als rosts exposats al S. Tamarigars i poblacions de vegetals halofítics suculents (salats, etc.) assenyalen l’acumulació de sals a les concavitats mal drenades. El bosc de ribera, de fullatge caduc, devia formar masses importants a la vora dels rius. Actualment les terres no conreades porten en general matollar baix i clar de romaní i lli cabrer o bé tenen caràcter d’erms rics en espècies anuals. Amb el regadiu s’han difós elements de vegetació més boreals, com el bosc de ribera amb vern, àlber, freixe de fulla estreta, etc., i, així mateix, canyissars i jonqueres.
La demografia i l’economia
La població de l’Urgell baixà fins al segle XVIII pel caràcter aleatori de les collites de gra, duplicà amb escreix la població del 1718 (prop de 20.000 h).
Paisatge de la conca del riu d’Ondara (l’Urgell)
© Fototeca.cat
Només Tàrrega assolia un miler d’habitants el 1718; el 1787 s’apropava a 3.000 i, també, Agramunt, Verdú, Guimerà i Bellpuig. Al s. XIX la població de l’Urgell varià poc. El creixement fort no arribà fins cap al 1860 (30.222 h), seguit d’un despoblament en iniciar-se els regatges del canal d’Urgell (28.938 h [1877]) i d’un ascens sostingut, gràcies a l’aprofitament del regadiu, fins el 1920 (32.166 h). D’aleshores ençà l’agricultura s’ha racionalitzat, però no s’ha pogut intensificar més, com ho revela l’estancament demogràfic, amb un màxim sense relleu l’any 1936 (32.797 h) i una tendència actual regressiva (29.789 h el 1991). Aquesta disminució, però, tingué lloc únicament durant el quinquenni 1970-75 (2,5%) car d’aleshores ençà la població s’ha mantingut a causa de la crisi econòmica i a les escasses perspectives de trobar un lloc de treball segur en la indústria. Tot i així, durant el període 1970-91 cinc municipis experimentaren un augment: Tàrrega, el cap de comarca (11.233 h el 1991), Agramunt (4.803 h), Bellpuig (3.916 h), la Fuliola (1.329 h) i Sant Martí de Riucorb (781 h).El 1998 s’hi censaren 30.495 h, i el 2001 la població era de 31.026 h, amb una densitat de 52,9 h/km2. i un creixement absolut de 706 h en el període intercensal 1998-2001 (en l’interval 1991-98 l’increment havia estat de 531 h). El saldo vegetatiu fou del -2,4‰, el saldo migratori, del 7,5‰ i el creixement total de la població, del 5‰. Malgrat l’augment de població a la comarca, la majoria de municipis veieren el seu cens disminuït respecte a les dades del 1998; així doncs, perderen població Agramunt (de 4.950 h a 4.759 h), Anglesola (de 1.242 h a 1.219 h), Castellserà (de 1.126 h a 1.103 h), Ciutadilla (de 226 h a 220 h), la Fuliola (de 1.255 h a 1.230 h), Maldà (de 289 h a 271 h), Nalec (de 104 h a 101 h), els Omells de na Gaia (de 153 h a 152 h), Preixana (de 431 h a 423 h), Sant Martí de Riucorb (de 718 h a 699 h), Tornabous (de 822 h a 796 h) i Vilagrassa (de 431 h a 402 h). Tàrrega, el cap comarcal, concentrava el 41,4% de la població, amb un cens de 12.848 h i un creixement absolut de 667 h en el període 1998-2001. Tan sols cinc municipis més superaven el miler d’habitants i aplegaven el 30% del cens: Agramunt, Anglesola, Castellserà, la Fuliola i Verdú, aquest últim amb 1.004 h.
El mateix any, l’estructura d’edats presentava una població envellida, atès que el 13,5% del cens estava per sota dels 15 anys, el 63,7% era població adulta i el 22,8% sobrepassava els 65 anys. La població activa estava constituïda per 14.335 persones, amb una taxa d’atur del 5,9%. Per grans sectors d’activitat, les persones ocupades es distribuïen de la manera següent: l’11,6% treballava en el sector primari, el 28,1% en la indústria, l’11,7% en la construcció i el 48,7% en els serveis. Els índexs més alts de disminució de població, que es donen principalment a la part més propera a les Garrigues i a la Conca de Barberà, on predomina el secà, s’han produït a Guimerà, Maldà, Nalec, els Omells de na Gaia, Ossó de Sió i Verdú. La resta de municipis, encara dins la tendència de disminució de població, han mantingut un caràcter més estable pel fet que a les terres de conreu hi té una gran importància el regadiu. Aquest estancament global emmascara l’evolució que continua originant el canal. Quant al poblament, només l’angle NE d’Urgell, pertanyent a la ribera de Sió, i les costes segarrenques, són àrea antiga de masos. El regadiu de la plana ponentina ha originat una disseminació intercalar que desdibuixa el seu poblament colonitzador exclusivament concentrat. El procés urbanitzador també ha estat sensible. L’any 1860 Tàrrega s’apropava als 4.000 h, Agramunt als 3.000 i Verdú, Donzell, Bellpuig, Guimerà, Sant Martí de Maldà, Anglesola, Belianes i Vallbona de les Monges, per aquest ordre, tenien entre 2.000 i 1.000 h. Quant al nombre de viles de més de 1.000 h, la situació ja es mantingué estable. Però la urbanització moderna destacà tres d’aquests nuclis i en substituí d’altres, importants durant segles, per viles que es mostren més adaptades a l’economia moderna. El 1900 la distribució ja era semblant a l’actual: Tàrrega havia assolit 4.500 h, Agramunt i Bellpuig superaven els 2.000, i Verdú, Anglesola, Guimerà, Belianes, Sant Martí de Maldà, Castellserà i Vallbona de les Monges, el miler. Tots els nuclis que han consolidat la població ho han aconseguit dins l’àrea regada amb el canal d’Urgell, bé que Agramunt i Anglesola restin fora de l’àrea totalment regada.
Panoràmica de la comarca d’Urgell al terme d’Agramunt
© Fototeca.cat
És lògic que l’economia de la comarca es basi en l’agricultura. Gairebé el 91% (1991) de la superfície comarcal és terra conreada, de la qual tres quartes parts són de secà. Aquestes últimes ocupen tota la part més oriental, situada entre les Garrigues i la Segarra, i també la part de la ribera de Sió, al N de la comarca. El 2003, la superfície agrícola es calculà en 46.995 ha de terres conreades (31.405 ha de secà i 15.590 ha de regadiu). Els conreus més importants són els cereals, que ocupaven 28.629 ha, principalment l’ordi (21.053 ha) i el blat (4.236 ha); també en destaquen els fruiters (6.462 ha), com ara l’ametlla (4.076 ha) i la poma (1.634 ha); les oliveres (3.083 ha), la vinya (1.425 ha) i els conreus farratgers (2.587 ha). Els conreus de secà més importants són els cereals d’hivern: el blat i sobretot l’ordi. Segueixen en importància els fruiters, l’olivera, la vinya i els farratges. A grans trets hom pot comprovar que els cereals són el conreu més extens arreu de la comarca i que els darrers vint anys hi ha hagut un augment de la superfície de conreu de fruita fresca i una disminució o un manteniment de la resta de conreus. La ramaderia també ha experimentat una forta transformació; de la ramaderia tradicional subsidiària de l’explotació familiar s’ha passat a la ramaderia integrada. L’any 2003, el cens ramader sumava 306.234 caps de bestiar porcí, 17.802 de boví (amb una producció lletera de 1.042 tones el 2003, que suposà el 0,2% del total del país), 21.146 caps de bestiar oví i 1.228 de cabrú.
La indústria
La indústria ocupava el 28,1% de la població activa el 2001. La indústria més important de la comarca era la relacionada amb les tasques ramaderes i agrícoles; així, l’elaboració de productes alimentaris i l’empresa agropecuària en són les més destacades. També tenien rellevància la indústria tèxtil i la del calçat. Així mateix, sobresurt el ram metal·lúrgic (maquinària agrícola i material de transport a Tàrrega i Agramunt), del material per a la construcció (Agramunt, Belianes, Bellpuig), que aprofita l’anomenada pedra d’Urgell , i la del paper (sacs de paper a Agramunt, impremta a Tàrrega). Són tradicionals els càntirs i, en general, la terrissa de Verdú. Les comunicacions se centren, des del temps dels romans, en la ruta que per Tàrrega i Bellpuig mena de Barcelona a Lleida i Saragossa, seguida pel ferrocarril i la carretera i l’autovia actuals, i en la perpendicular de Salou i Reus a Tàrrega i Agramunt, d’on es pot continuar cap a Artesa de Segre i Tremp. També són transitades la de Vilagrassa a Balaguer per la Fuliola i la de Bellpuig a les Borges Blanques i Flix. El comerç és molt actiu. Cal destacar la fira de Sant Marc, que es començà a celebrar el 1378 a Verdú i fou una de les grans fires catalanes. Hi havien concorregut 14.000 ovins fins entrat el segle XX; el 1932 Pau Vila n’hi pogué veure 4.000 i, cosa encara més important, 8.000 caps de peu rodó (especialment bestiar mulatí). La decadència d’aquest bestiar ha comportat la devallada de la fira; però la iniciativa comercial es manifesta avui en la fira de l’automòbil i el tractor, de Tàrrega. L’Urgell es divideix en dues àrees de mercat: la d’Agramunt, que comprèn la ribera de Sió, i la de Tàrrega, amb la resta de la comarca. Tàrrega és el segon centre comercial de la regió de Lleida.
La història
De la prehistòria a la romanització
L’evolució de l’Urgell durant la prehistòria i l’edat antiga és semblant a la de les comarques veïnes de la planta occidental de Catalunya (el Segrià i el sud de la Noguera). Els documents són molt escassos abans de la fi de l’edat del bronze, mentre que a partir de l’època hallstàttica el poblament és intens, i sovint els poblats ibèrics continuen els d’aquest període. Els poblats ibèrics, documentats entre els segles V-IV aC, apareixen a tota la comarca; cal destacar-ne els del molí d’Espígol, a Tornabous, i del tossal del Mor, a Tàrrega, però en general són molt petits. Devien pertànyer al grup dels ilergets, i uns foren abandonats a la primeria de la romanització (segle II aC), mentre que d’altres continuaren. D’ençà de l’època romana imperial la comarca és poblada per moltes vil·les, que demostren una colonització agrícola intensa (no manquen a cap terme municipal), i algunes, com la de Vilagrassa, eren construïdes amb sumptuositat (mosaics policroms, etc.). Bé que algunes sofriren la crisi del segle III dC, el panorama demogràfic i econòmic durant el Baix Imperi indica que la vitalitat es mantingué. No hi havia a la comarca cap ciutat romana, fet que es pot explicar per la proximitat dels nuclis urbans d’Ilerda (Lleida) i Iesso (Guissona).
De l’edat mitjana ençà
El territori que forma l’Urgell inclou una part del sector oriental del pla d’Urgell, que la conquesta cristiana repartí entre els comtats d’Urgell i, també, de Cerdanya (dins la marca de Berga, que arribava fins a Altet), tots dos eclesiàsticament dependents de la diòcesi d’Urgell, que correspon al sector pertanyent a la ribera de Sió, i el d’Osona-Barcelona (dins l’anomenat comtat de Manresa), eclesiàsticament de la diòcesi de Vic (des del segle XVI, de Solsona), que correspon al sector pertanyent a les valls del riu d’Ondara, el Cercavins i el riu Corb. La vall del riu Corb passà el 1154 a la diòcesi de Tarragona. La divisió en vegueries, que es concretà als s. XII i XIII, però que anà modificant-se fins a la fi del segle XVII, acabà apartant-se, en aquest sector, de les antigues divisòries comtals i diocesanes, a diferència de la major part del Principat; la vall del riu Corb, en aquest sector, fou dividida, seguint el curs del riu, entre les vegueries de Tàrrega, al N, i de Montblanc, al S. La vegueria de Tàrrega, per tant, tal com apareix a la fi del segle XVII, no solament incloïa l’extrem occidental de l’antic comtat i de la diòcesi d’Osona, sinó que incloïa llocs de la diòcesi de Tarragona (Sant Martí de Maldà, Guimerà), al S, i de la diòcesi i comtat d’Urgell (Ivars, Barbens, el Poal, Linyola, Boldú, el Bullidor, la Figuerosa, Tornabous, Claravalls, Bellver, Mont-roig, a més d’Altet), al N. Tot el sector septentrional de la comarca que havia pertangut a la vagueria d’Urgell acabà esdevenint el nucli d’una nova vegueria d’Agramunt. Anglesola i Montornès de Segarra, en canvi, restaren incloses a la vegueria de Cervera. El 1716, amb la Nova Planta, la vegueria d’Agramunt fou agregada al nou corregiment de Cervera, la de Tàrrega al de Lleida i la de Montblanc al de Tarragona. No fou fins el 1833, amb la divisió provincial, que, en fixar-se el límit entre les províncies de Lleida i Tarragona, s’establí el límit meridional actual de la comarca. La divisió en partits judicials del 1834 atribuí Tàrrega i gran part de la comarca al partit de Cervera, Belianes al de Lleida (fins a la creació del de les Borges Blanques el 1910), i Agramunt, Donzell, Puigverd, Castellserà, la Fuliola, Tornabous, Barbens, Ivars d’Urgell, Vila-sana i Castellnou de Seana al de Balaguer. La divisió territorial del 1936 configurà la comarca d’acord amb la influència econòmica de Tàrrega i li restituí la capitalitat administrativa. La creació de la nova comarca del Pla d’Urgell el 1988 representà que Barbens, Castellnou de Seana, Ivars d’Urgell, Vila-sana i Vilanova de Bellpuig se segreguessin de la comarca de l’Urgell. L’any 1990, una nova modificació de la divisió comarcal de Catalunya també afectà la comarca i féu que Montornès se segregués de l’Urgell i s’agregués a la Segarra.