i indústria tèxtil | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

indústria tèxtil

substantiu femeníf
Indumentària    Indústria i tecnologia
indústria tèxtil tèxt
Nom donat genèricament al conjunt d’indústries lleugeres directament relacionades amb l’obtenció de fils i amb llur tissatge.

Inclou les indústries dels filats, dels teixits, de la confecció, dels acabats i dels aprests. Segurament que la primera tècnica tèxtil fou el trenat a mà. Cada poble començà a teixir amb la fibra que li proporcionava el medi, fos animal o vegetal. A Egipte fou emprat el lli i, més tard, la llana. Els teixits precolombins del Perú eren de cotó o de vicunya. La Xina, inventora de la manipulació de la seda, la difongué arreu. Hom suposa que els pobles més avançats de l’Orient conegueren abans que no pas els d’Europa l’art de teixir, almenys en labors sumptuoses, i hom té notícia dels primers exemplars famosos a Babilònia, Síria, Palestina i Bizanci.

A la península Ibèrica arribaren els teixits de seda i or a través dels àrabs, els tallers dels quals aconseguiren aviat una gran reputació, primerament a Almeria i, tot seguit, a Granada, Sevilla, Toledo, etc. La tècnica de llurs telers rudimentaris no fou superada fins després del segle XIV. Itàlia començà a ésser la capdavantera en teixits preciosos vers el segle XIV, i no fou fins a la fi del XVII que França prengué el timó de l’estudi tèxtil i de la seva indústria i creà tallers a diversos punts del país. La ciutat de Lió fou la que assolí més renom en aquest ram, principalment en teixits de seda amb mescla de fils d’or i d’argent. La fabricació de productes tèxtils constitueix en certs països subindustrialitzats gairebé l’única mostra d’activitat manufacturera. Com a factors de localització de la indústria tèxtil han predominat, més que no pas les matèries primeres, l’existència d’un mercat consumidor, l’estat de la tècnica, les disponibilitats de mà d’obra i de fonts d’energia i també una tradició industrial. Darrerament, però, s’accentua la tendència dels països productors de fibres a la instal·lació de les pròpies plantes tèxtils, la qual cosa constitueix sovint la base de llur procés d’industrialització.

La revolució actual en el sector tèxtil es produeix pel gran increment de la producció de fibres sintètiques: d’un total mundial de 300.000 t el 1955 es passà a 7,5 milions de t el 1974 i a 13,7 milions de t el 1986; representen avui, juntament amb els productes tèxtils artificials, la tercera part de la producció total de fibres. Al decenni 1964-74 la producció de llana s’estabilitzà al voltant d’1,5 milions de t i el 1986 s’arribà als 3 milions de t, amb Austràlia, l’URSS i Nova Zelanda com a capdavanters. La producció de cotó s’incrementà ensems moderadament, d’11,9 milions de t a 15 el 1986. Ocupen el primer lloc els EUA i l’URSS, amb quasi 5 milions de t. Una expansió també prou ràpida experimenten les produccions de l’Índia i de la Xina, i augmenta també el nombre de productors mitjans (Egipte, el Sudan, Síria, Turquia, el Brasil, Mèxic, el Pakistan, etc). Les fibres artificials provenen dels grans països industrials (els EUA, el Japó, l’URSS). Les fibres sintètiques són produïdes principalment pels països que gaudeixen d’una poderosa indústria petroquímica: els EUA produeixen un terç del total mundial, un altre terç l’Europa occidental i una sisena part el Japó. La situació mundial resta modificada pel que fa a la producció de teixits i indústries derivades: els alts costs de producció obstaculitzen com més va més l’exportació de teixits vers els països del Tercer Món. Només troben una col·locació fàcil alguns teixits especialitzats, dissenys i certes fibres sintètiques. Per obviar a aquesta tendència, els EUA intenten la installació de refineries i de plantes petroquímiques a determinades regions subdesenvolupades, la qual cosa, d’altra banda, comporta menys problemes de contaminació al propi país. Aquesta evolució s’ha intensificat arran de la crisi del petroli, puix que els països productors tracten de desenvolupar en llur territori les activitats de refinatge, i s’aprofiten alhora de les activitats induïdes, entre les quals hi ha la producció de fibres sintètiques.

La indústria tèxtil als Països Catalans: de l'edat mitjana a inicis del segle XIX

Als Països Catalans la indústria de la llana (drap) fou la més important de les indústries tèxtils medievals i sobretot del s. XV al XVII. El gremi de paraires hi exercí des del començament un paper empresarial i directiu, puix que controlava la llana des de la compra fins al seu aprest i la seva comercialització. Li estaven supeditats els gremis de teixidors —que constituïen l’element obrer—, de tintorers, abaixadors i d’altres especialitats (batedors, cardadors, pentinadors, filadors). El procés manufacturer era minuciosament reglamentat en totes les seves operacions. La indústria de la seda començà a tenir importància des del s. XIV, sobretot a València i a Xàtiva, on seguia una tradició musulmana. A mitjan s. XV fou introduïda a Barcelona, però la seva prosperitat es veié repetidament compromesa per les disposicions contra el luxe. Amb tot, al País Valencià, el gremi de velluters, el més important dels dedicats a la seda, fou erigit a València el 1686 en col·legi d’art major de la seda. La indústria del lli, del cotó i del cànem no tingué mai l’envergadura de la draperia. La del lli i del cànem manufacturat a diversos indrets alimentà només les necessitats locals; els teixidors de lli, a diferència dels de llana, foren sempre menestrals independents.

La manufactura del cotó se centrà principalment a Barcelona i a València, però no adquirí realment importància sinó a partir del s. XVIII. La transformació favorable de l’economia catalana a la darreria del s. XVII es basà en una bona part en l’auge de les manufactures tèxtils. Les mesures de protecció preses els darrers anys de la dinastia dels Habsburg hispànics, tot i ésser precàries i insuficients, es combinaren amb els efectes de les guerres contra França (que suposaven l’exclusió de la competència dels productes d’aquest país mentre duraven les hostilitats) i foren en part responsables de la popularitat d’aquesta dinastia entre els catalans, precisament en el moment que s’extingia i la monarquia passava a mans de Felip V de Castella, primer rei de la dinastia dels Borbó. Aquest confirmà els decrets proteccionistes a la cort de Barcelona de 1701-02, però en la pràctica la necessària vinculació del nou monarca a França feu inoperants les prohibicions. El 1704 paraires i seders encara reclamaven l’aplicació de les normes confirmades a les corts. Tampoc el rei arxiduc no satisfeu les aspiracions dels manufacturers tèxtils catalans, en permetre la introducció de productes dels països aliats.

No fou altra la política de Felip V després de la derrota catalana del 1714, fet que provocà la decadència lenta de les manufactures llaneres; els paraires no assoliren de donar una estructura capitalista a aquesta indústria i els intents de concentració toparen amb una estructura gremial que els paralitzava. Les altres manufactures resistiren millor els inconvenients de la postguerra del 1714 endavant. A més, el camp dels gremis de la seda, del lli i del cotó era menys ben delimitat que el d’altres, i això afavorí la vinculació de menestrals d’aquests gremis a la indústria cotonera, quan en començà l’auge. D’altra banda, el govern de Felip V adoptà mesures econòmiques que, influïdes per l’eficiència superior de l’administració francesa, tendiren a la protecció de les activitats econòmiques i industrials. Així, des del 1726 fou reintroduïda, en una certa mesura, la protecció i l’estímul a les indústries en general (encara que el sistema predilecte de la nova administració fou la creació de fàbriques reials privilegiades). Amb tot, subsistien d’altres dificultats per a la indústria tèxtil, com l’adquisició de les primeres matèries, colorants, etc, i la comercialització, sovint limitada a petites botigues pròpies d’abast i volada molt limitats. A tot això cal afegir la manca de capital en gran escala; els mercaders muntaven petites societats per a fundar fàbriques amb un reduït nombre de menestrals a sou. Aquest fou el cas de la primera fàbrica d'indianes important de Catalunya, la fundada per Esteve Canals i Guerau i Antoni Serra (1738), amb la intervenció de Bonaventura Canet i Femades a partir del 1739. L’èxit assolit per aquesta fàbrica li valgué privilegis i exempcions de drets, alhora que els fabricants s’enginyaven a crear-se condicions favorables de treball en establir relacions amb els exportadors maltesos de cotó, mentre el fill d’E. Canals, Joan Pau Canals i Martí culminava les seves investigacions sobre colorants amb l’estímul al conreu de la roja, a Catalunya i a Castella, d’una manera científica. Alhora que es desenvolupava la fàbrica Canals, en sorgien d’altres que assoliren una dimensió semblant, com la de Bernat Glòria i Bosc, la de J. Canaleta i moltes més.

L’èxit de la indústria tèxtil a la segona meitat del s. XVIII, especialment en els rams del cotó i la seda, impulsà els avanços tècnics, tots assolits al marge de les corporacions gremials, més i més anquilosades. Josep Canaleta introduí a Barcelona les primeres filatures de cotó; també es millorà la construcció de telers per a fer mitges (a partir del 1769) i els galoners progressaren amb el teler d’usos diversos de Carles Gelabert (1774). Els velluters innovaren llurs productes, que assoliren una qualitat molt notable. La creació de la Junta de Comerç de Barcelona (1758) suposà un altre pas important cap a la prosperitat de la indústria tèxtil, especialment quan, alliberada del ferreny control del capità general marquès de La Mina (mort el gener del 1767), pogué pressionar el govern de Madrid (i subornar-ne els oficials, sovint) per obtenir mesures proteccionistes per a les manufactures catalanes, l’exempció de drets en l’adquisició de primeres matèries, cosa que s’assolí, en part, a través de la Companyia de Filats de Cotó, i, amb caràcter general, la llibertat de comerç de Catalunya amb Amèrica (1778), alhora que amb les seves escoles millorava el nivell cultural i professional de les classes treballadores. D’altra banda impulsà la formació de pintadors d’estampats de cotó i seda i pagà viatges d’estudis a l’estranger per aprendre-hi tècniques noves. La indústria llanera restà més al marge d’aquest moviment de renovació, però el fabricant Vicenç Vernis es destacà per la modernitat de la maquinària de la seva fàbrica, admirada pel viatger anglès Townsend (1786). El regnat de Carles III fou el més favorable per a la indústria tèxtil catalana, gràcies als governants il·lustrats, que comprengueren la importància de la prosperitat comercial i industrial catalana, però la situació es deteriorà progressivament a causa de les guerres internacionals dels darrers anys del regnat. L’acció governamental ferí de manera definitiva el sistema corporatiu (gremi). La situació de la indústria tèxtil a la darreria del s. XVIII, agreujada per la Guerra Gran (1793-95), en tots els seus rams, era d’un cert estancament, que arribaria al col·lapse amb la guerra del Francès (1808-14).

La indústria tèxtil als Països Catalans: del segle XIX ençà

El 1815, acabada la guerra, hom tendí a restablir l’equilibri regional anterior: la indústria mallorquina patí del retorn al Principat d’empresaris, tècnics i capitals que s’hi havien refugiat; al País Valencià persistí un cert desgavell fins cap al 1830, però la represa de les exportacions de seda i la introducció posterior del vapor (1835) expliquen la persistència d’uns 1 300 telers de seda i possiblement el manteniment dels 2.100 telers de llana i 11.000 treballadors (Vall d’Albaida, Alcoià) amb què havia començat el segle. Al Principat persistí l’especialització en sedes de Barcelona, Manresa i Reus, i es configurà el triangle llaner Sabadell-Terrassa-Barcelona, s’estancaren les filatures de lli i de cànem i es dinamitzaren les empreses cotoneres, on la figura del fabricant (que reuneix els treballadors en un sol edifici, la fàbrica) desplaçà la del paraire, que anava per les cases.

La introducció de teixits francesos sota els governs absolutistes fou compensada per les estades de futurs empresaris a França i Anglaterra, on es posaren al dia, de manera que cap al 1830 s’inicià una forta embranzida (1832, primer vapor a Barcelona) tècnica i comercial. La primera estadística del ram del cotó li assignava, el 1842, 1.298.000 pues i 28.200 telers, que ocupaven conjuntament 97.400 persones, en primer lloc a Barcelona i voltants, i per a teixits també al litoral (Mataró, Vilanova i la Geltrú, Reus), preferit pels vapors perquè el carbó importat hi arribava fàcilment i mancaven rius per substituir-lo; els filats preferien les ciutats tradicionals vora el Llobregat, el Ter, el Fluvià i llurs afluents. A mitjan segle el tèxtil es desenvolupa a cada un dels Països Catalans. A Mallorca el 1857 hom compta 37 filatures de llana i 117 de cànem, 918 telers i una variada exportació d’estampats. Les contingències aranzelàries produïren en general un retrocés en els rams de la seda (de 7.000 treballadors al Principat el 1840 a 1.700 el 1847) i la llana, en contrast amb l’eufòria cotonera al Principat, que passà de 231 telers mecànics l’any 1840 (d’un total de 28.000) a 900 el 1860, mentre que al País Valencià sembla que aquest ram s’estacionà després del Bienni Progressista i arribà al 1860 amb 362 telers. Però, en canvi, n'hi havia uns 460 de lli i de cànem, 666 de llana i 1.300 de seda. I el 1866 la crisi semblava superadaa i els treballadors tèxtils valencians eren uns 18.600, 6.266 dels quals treballaven el cotó.

Al Principat l’impuls cotoner fou realment excepcional, fins a situar-se els anys 1850 en el tercer lloc mundial d’aquesta indústria, darrer Anglaterra i França. Però la guerra de Secessió nord-americana (1861-65) desabastà els mercats cotoners i alguns fabricants (a Sabadell tots els cotoners) es giraren vers la llan, que el 1869 ja és l’especialitat del Vallès Occidental, i a la fi del segle produïa 6 milions anuals de metres de llana, la meitat a Terrassa i l’altra meitat a Sabadell. Aquest increment s’explica per l’expansió del mercat: Cuba, Puerto Rico i les Filipines foren considerades des del punt de vista duaner territoris espanyols metropolitans i arribaren a absorbir un terç de les vendes tèxtils catalanes. Però el 1902 aquestes exportacions ja havien decaigut. Des d’un punt de vista tècnic, han influït decisivament en l’especialització llanera de Sabadell i Terrassa els dos centres de Condicionament Tèxtil i l’Escola Industrial de Terrassa, única encara avui que pot formar enginyers tèxtils superiors. Al País Valencià s’especialitzà Alcoi en el mateix ram, fins a produir un milió de peces el 1923. Val a dir, però, que treballava en una bona part amb fibres de regeneració. El 1904 la província d’Alacant (bàsicament les comarques de l’Alcoià i el Comtat) tenia 465 dels 871 telers mecànics de llana i estam al País Valencià. Però a la resta d’aquest país eren més importants els altres teixits, si hom prescindeix dels de cotó, en franca decadència. Hi havia 1.060 telers de seda, 754 de lli i de cànem, 1.884 de mescles, etc. Ja el 1885 havia aparegut l’electricitat a Catalunya. La seva transcendència havia d’ésser extraordinària, en independitzar la localització industrial dels salts dels rius i del carbó portuari.

El primer terç del s. XX ha portat a la indústria tèxtil una mobilitat excepcional, que es podria resumir, a més de la generalització de l’energia elèctrica, que en possibilità una localització lliure, en tres fets: el canvi operat en les fibres dures, amb la desaparició gradual del lli, del cànem, substituïts pel cotó i pel jute; la invenció del raió, que aniria desplaçant la seda, i en general de les fibres artificials, que no han parat d’envair camps afins; i les vicissituds històriques excepcionals d’unes gueres anihiladores, exteriors i interiors, que han impedit totalment el comerç o han provocat escreixos brutals de demanda. Així s’han succeït: la crisi de sobreproducció del començament de segle, per la pèrdua de les colònies ultramarines, parcialment compensada per l’augment de la demanda a les Canàries, el Marroc i alguns països del Llevant mediterrani i, sobretot, de l’Espanya interior; les fabuloses exportacions als estats bel·ligerants en la Primera Guerra Mundial (les exportacions llaneres del 1915 foren quaranta vegades les del 1913); la crisi de sobreproducció subsegüent, en part pel desprestigi degut a qualitats deficients (se superà en part amb la primera racionalització fabril i comercial); les conseqüències de la crisi dels EUA el 1929, que arriben a l’Estat espanyol el 1931 i que a Catalunya s’agreujaren després: els estats europeus adoptaren mesures proteccionistes i les explotacions tèxtils, que rarament havien superat el 10% de la producció dels Països Catalans, gairebé desaparegueren; la Guerra Civil de 1936-39, que, a més d’anorrear el comerç i part de la indústria, impedí d’aprofitar les necessitats importadores dels bel·ligerants de la Segona Guerra Mundial (el mercat interior, en canvi, abandonà les exigències qualitatives); i la liberalització gradual dels mercats exteriors i l’aprovisionament en primeres matèries de qualitat i en béns d’equip han comportat en el darrer trentenni una millora de qualitat, una substitució gradual de fibres naturals per fibres artificials i sintètiques, i una contracció laboral de les unitats productives reestructurant la indústria, especialment la cotonera, que ha perdut la meitat dels treballadors sense canviar sensiblement la producció.

Al decenni dels 80, les indústries tèxtils han ocupat als Països Catalans 240.000 treballadors (sense comptar-hi la confecció, de tendència expansiva i computada amb la indústria de la pell) i representen el 65,6% de l’ocupació tèxtil espanyola i un percentatge gairebé igual en valor de la producció; el 75,7% són ocupats a les zones de Barcelona, Manresa i Vic, i entre el 6,3 i el 6,5% a les zones de Girona, València, i Alacant i sud de Xàtiva. El 5% restant es distribueix entre les zones de Castelló de la Plana, Tarragona, Lleida, Mallorca, etc. Per fibres el cotó ha restat arraconat a les comarques d’antiga tradició, com el Barcelonès (amb empreses imporants a Badalona, Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Adrià de Besòs), el Bages (Manresa, Súria, Sant Vicenç de Torelló, les Masies de Voltregà, Manlleu, Vic), el Berguedà (Puig-reig, Berga, Gironella, Casserres), el Vallès Oriental (Granollers, Sant Celoni, Mollet) i l’Occidental (Castellar, Caldes de Montbui, Sentmenat, Montcada i Reixac), el Baix Llobregat (santa Coloma de Cervelló, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Martorell), el Ripollès (Ripoll, Sant Quirze de Besora, Sant Joan de les Abadesses), el Maresme (Premià de Mar, Mataró, Malgrat), Anoia (Igualada, Capellades), Garraf (Vilanova i la Geltrú), la Selva (Anglès), la Garrotxa (Sant Joan de les Fonts), Girona; amb Alfarràs (Noguera), Alguaire (Segrià) i Xest (Foia de Bunyol) la localització comença a diversificar-se. El ram de la llana i l’estam ha accentuat la concentració a Sabadell, Terrassa i, a gran distància, Barcelona, Olesa de Montserrat, Alcoi, Olot i Sant Joan de les Fonts. La seda natural és molt poc treballada fora del País Valencià i substituïda per fibres artificials, que predominen als filats i teixits fabricats fora d’Oriola i d’Almoines (Safor); a Palma, Reus, Manresa i Santa Maria d’Oló (Bages), a Molins de Rei, Sant Boi, Cornellà i Sant Feliu de Llobregat, a Vilassar de Dalt i Arenys de Munt (Maresme), a Rubí (Vallès Occidental), a Girona i Bescanó (Gironès).

Les fibres dures (jute sobretot, lli i altres) requereixen molta d’aigua i una primera matèria importada. Els nuclis tèxtils que s’hi dediquen més són Banyoles (Gironès), Sant Vicenç de Castellet (Bages), Igualada, Terrassa i Sabadell i, vora mar, Sant Feliu de Guíxols, Calella, Canet de Mar, Mataró, Badalona, Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat i Gavà. Al País Valencià s’hi barreja l’especialitat de xarxes de pesca; els nuclis notables són Benicarló (Baix Maestrat), Castelló de la Plana; Foios, València, Burjassot, Vinalesa, Paterna (Horta), Llíria; l’Alcúdia de Crespins (Costera); Xest i Xiva de Bunyol; Ontinyent i Alfarrasí (Vall d’Albaida); Alcoi, el més important; Cocentaina, Alacant, Callosa de Segura. Especialitat valenciana són els teixits de recuperació, que han emigrat d’Alcoi a la Vall d’Albaida (Ontinyent: mantes, nucli principal dels Països Catalans; Bocairent, Albaida) i a Énguera. El gènere de punt pot emprar qualsevol fibra (llana, cotó, fibres artificials) i s’oposa als teixits a la plana. Fou l’especialitat tèxtil del Maresme, com a continuadora de les puntes de coixí i tecnificada a l’Escola de Peritatge de Canet de Mar. Encara avui Mataró és, amb Canet, Calella (amb antigues fàbriques esdevingudes establiments turístics), Pineda, Arenys de Mar i Malgrat, el nucli més compacte dels Països Catalans, en competència actualment amb el nuc li aïllat d’Igualada, que ha instal·lat sucursals al Rosselló. Olot, Terrassa i Barcelona són els altres tres grans nuclis del Principat (amb Badalona i Girona). Al País Valencià hi ha tres focus, menys importants, a l’Alcoià (Alcoi, Banyeres de Mariola), la Costera (Canals) i l’Horta (Quart de Poblet, València) i, a més, Castelló de la Plana. La confecció presenta característiques especials, fins al punt que a les estadístiques espanyoles sol aparèixer associada amb les indústries de la pell. La localització sol anar lligada amb els nuclis consumidors, la mà d’obra femenina (en part no comptabilitzada perquè treballa a domicili) i les creacions de la moda. És una indústria típica de Barcelona i voltants (l’Hospitalet, Molins de Rei, Badalona i Santa Coloma de Gramenet), amb nuclis aïllats a la Bisbal d’Empordà, Terrassa, Sitges, Vilafranca del Penedès, Lleida, Tarragona i Reus. Al País Valencià, fora el cas excepcional de Crevillent (Baix Vinalopó), que fabrica la quasi totalitat de les catifes i els tapissos dels Països Catalans, també és una indústria de València i rodalies (Xirivella, Montcada de l’Horta), disseminada, a més, per Castelló de la Plana, l’Eliana (Camp de Túria), Almussafes (Ribera Baixa) i Elx.

La indústria del gènere de punt es començà a desenvolupar al s. XVIII, i vers la fi del XIX esdevingué l’especialitat tèxtil del Maresme, més dedicat fins aleshores als teixits plans de cotó. El 1921 la diputació de Barcelona establí, a Canet de Mar, l’Escola Especial de Teixits de Punt, encara avui l’única de l’Estat espanyol que conrea aquesta especialitat de l’enginyeria tècnica. La crisi de postguerra fou afrontada amb més èxit que no l’afrontaren altres rams del tèxtil. El 1957, a Catalunya sol, hi havia prop de 30.000 treballadors en gènere de punt, més d’un terç dels quals a Barcelona i a Mataró. En 1963-64, iniciada ja la reestructuració de la indústria tèxtil, hom censà al Principat 30.576 treballadors de gènere de punt, dos terços dels quals a la regió de Barcelona (11.055 al Maresme: Mataró, Canet de Mar, Calella, Pineda, Arenys de Mar, Malgrat, Sant Andreu de Llavaneres, el Masnou; 4.626 al Barcelonès: Barcelona, Badalona; 3.586 al Vallès Occidental: Terrassa, Sabadell). La resta se centra a les regions de Manresa (5.418, la major part a Anoia, on Igualada ha esdevingut, després de Mataró, el primer nucli dels Països Catalans) i Girona (4.116, bona part a la Garrotxa: Olot, i també al Gironès: Girona). L’expansió continuà fins el 1971, amb 34.241 treballadors al Principat, amb una exportació fora de l’Estat espanyol d’unes 4.000 t de gènere. Abundà, però, el minifundi industrial (1.041 empreses). Les empreses de certa importància (de 50 treballadors en amunt) eren 137, amb un total de 21.285 treballadors el 1968. L’any 1971 aquestes empreses importants ocupaven 28.171 treballadors, amb certs canvis en la distribució territorial. El País Valencià ocupa el 10,3% dels treballadors, especialment a la regió de Xàtiva, on l’Alcoià ocupa 917 treballadors en empreses mitjanes i grans (Alcoi, Banyeres de Mariola), i 857 la Costera (Canals). A la regió de València, l’Horta n'ocupa 800 (Quart de Poblet, València). La regió de Barcelona ha augmentat el seu pes relatiu (71,2% del Principat i 64,4% dels Països Catalans), malgrat la minva relativa del Maresme (6.771 treballadors: Mataró, Canet de Mar, Calella, etc) davant l’embranzida del Barcelonès (8.573: Barcelona, Badalona) i de Terrassa (2.264 treballadors, al Vallès Occidental). Són relativament aïllats els altres nuclis importants: Igualada (4.457), que s’expandeix pel Rosselló, Olot (1.240), Montblanc (247) i, al País Valencià, Castelló de la Plana (213).

Col·laboració: 
EnP
Llegir més...