i premsa | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

premsa

substantiu femeníf
periodisme period
Conjunt de publicacions impreses, de caràcter informatiu, especialment els diaris i altres periòdics.

La premsa és la més genuïna expressió de la necessitat social d’informació que satisfà com a missió pròpia el periodisme. Els corrents liberals del segle XVIII i, sobretot, del XIX, amb la creixent aspiració a la llibertat de pensament i d’expressió, originaren la premsa diària de masses, preocupada primordialment per la informació sobre els problemes politicosocials i per l’orientació de l’opinió pública. El primer diari del món sembla que fou l’anglès Daily Courant, aparegut l’11 de març de 1702. El primer de la península Ibèrica fou el Diari de Barcelona (1792). La premsa diària, des del seu inici, en els diversos països i segons les vicissituds de les diverses èpoques, ha pogut estar al servei de les tendències polítiques, ha recollit i format alhora l’opinió del poble i sovint s’ha enfrontat críticament amb els poders estatals. D’aquí ve que hagi pogut ésser anomenada el quart poder de l’època moderna (al costat dels tres poders clàssics, legislatiu, executiu i judicial). La complexitat econòmica de la vida moderna ha motivat la formació d’empreses periodístiques editores de diaris. Aquest fet, que, d’una banda, ha pogut conferir estabilitat als òrgans informatius, n'ha pogut refrenar la confessionalitat ideològica, en benefici d’una més extensa informació neutral. La impossibilitat en què s’han vist els diaris moderns d’accedir a tota la informació necessària mitjançant els corresponsals propis ha fet néixer una nova institució periodística: l'agència de premsa. La transcendència social i política de la llibertat d’expressió de la premsa, causa lògica dels recels dels poders constituïts, ha motivat en molts països una major o menor intervenció estatal —segons els diversos règims polítics— en la premsa. No cal dir que els règims totalitaris han controlat sempre la premsa mitjançant legislacions especials i l’aplicació de la censura prèvia. A l’Estat espanyol el franquisme imposà la llei de premsa i impremta de l’any 1966, anomenada llei Fraga amb motiu de publicar-se sota la gestió del ministre M. Fraga Iribarne. Aquesta és encara parcialment vigent, ja que alguns dels seus articles han estat derogats amb l’aprovació de la Constitució del 1978, que reconeix el dret a la llibertat d’expressió i, per tant, aboleix tota mena de censura prèvia, i amb el desenvolupament de posteriors lleis orgàniques, com ara la del dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge (1982) i la del dret de rectificació (1984).

La premsa als Països Catalans

Als Països Catalans, les primeres publicacions més o menys periòdiques aparegueren a mitjan segle XVII, normalment sota el nom de gaseta —com la Gazeta publicada a Perpinyà el 1624— o bé amb el de relació, notes, mercurio, etc. , impulsades pels adveniments polítics i amb una intenció propagandística, a més de la purament informativa. Així, en foren publicades en gran nombre durant la guerra dels Segadors, la guerra de Successió (per exemple, Diario del Sitio y Defensa de Barcelona, 1713-14, o Noticias de diferentes partes publicadas en Valencia, 1706-07) i, ja més tard, la guerra del Francès, que donà lloc a un nombre molt considerable de publicacions —sovint en català, per augmentar la seva capacitat propagandística— a Barcelona, Girona, Vic, Manresa, Tarragona, València, Alacant, etc. Tanmateix, durant el segle XVIII ja havien començat a aparèixer publicacions de caràcter no purament polític, sinó amb una finalitat literària o de divulgació científica, com per exemple el Caxón de Sastre Cathalán (1761), el Diario Curioso, Histórico, Erudito y Comercial, Público y Económico de Pere Ángel Tarassona (1762-63), el Diario de Valencia (1790-1835) o el Correo de Valencia (1798). Els avanços tècnics del final del segle XVIII i començament del XIX donaren un nou impuls a la premsa en permetre l’inici de més grans tiratges, una periodicitat més constant i sobretot una major rapidesa a l’hora de donar les notícies d’arreu del món; el capdavanter en aquest sentit fou el Diari de Barcelona, creat ja el 1792 i que sota la direcció d’Antoni Brusi i Ferrer introduí maquinària nova d’Anglaterra, establí un servei de postes amb la frontera en quedar aquesta comunicada telegràficament amb París, etc. Paral·lelament a aquesta premsa diària i fixa —Diari de Barcelona, Diario de Valencia o Diario de Palma— el segle XIX es caracteritzà en gran part per l’aparició de gran nombre de publicacions polítiques, en general de curta durada, durant els períodes de règim liberal, caracteritzades per llur to polèmic i combatiu. Del període de 1812-14 en poden ésser un exemple molt clar, entre moltíssims d’altres, les mallorquines Diari de Buja (1812-13), absolutista, i la seva oponent Aurora Patriótica Mallorquina (1812). Després del 1814, un decret de Ferran VII ordenà la supressió de tota la premsa que no fos la Gazeta i el Diario de Avisos de Madrid, i alguns periòdics, com El Eco de Reus (1813-14), de Jaume Ardèvol, foren processats. Reaparegueren de nou durant el Trienni Constitucional amb extraordinària proliferació (només alguns títols poden ésser: Diario Constitucional, Político y Mercantil o El Indicador Catalán de Barcelona; El Vigía de la Libertad, Diario Patriótico de la Ciudad de Valencia o El Dómine Lucas de València; El Constitucional d’Alacant o La Vindicación d’Oriola), que perdurà fins al retorn de l’absolutisme. El decret sobre la llibertat d’impremta del 1834 i també la primera guerra Carlina foren altres motius per a una nova embranzida de la premsa política. D’altra banda, i en el camp cultural, una premsa continuadora de la del s. XVIII, caracteritzada pel seu afany de vulgarització científica (Revista Barcelonesa, 1840-47), convivia amb una d’innovadora que pretenia la introducció de les noves tendències romàntiques europees: ultra El Europeo (1823-24) i El Vapor (1833), hom ha d’esmentar les publicacions de V. Ayguals d’Izco —que foren les primeres difusores de la novel·la social— o les altres de Bergnes de las Casas (La Abeja o Museo de las Familias, amb traduccions de Heine, Schiller, etc.). És cap a mitjan segle XIX que cada vegada més la premsa periòdica es defineix com un mitjà d’informació —polític o no—, mentre que l’aspecte cultural, artístic o científic és tractat d’una manera específica per les revistes. Així, es crearen els grans periòdics independents, volgudament allunyats de qualsevol opció política concreta —per bé que aquest allunyament fos sovint més formal que real—, que aconseguiren en general un gran desenvolupament: a Barcelona, el Diari de Barcelona continuà mantenint aquesta línia, i es crearen El Noticiero Universal (1888), Las Noticias (1896) i sobretot La Vanguardia, creada el 1881 com a òrgan del Partit Constitucional, però que no aconseguí iniciar la seva gran popularitat fins el 1888, en allunyar-se de la política activa; a València, l’exemple millor pot ésser el de Las Provincias (1865), o també La Correspondencia de Valencia (1886) i El Correo de Valencia (1885); a Mallorca, La Almudaina (1894) o La Última Hora (1893). Dins la premsa política, hom pot distingir dos camins diferents: d’una banda, hi hauria la premsa que era òrgan explícit de partit, com poden ésser a Barcelona la integrista El Áncora (1850), La Actualidad (1852) del Partit Democràtic, El Federalista (1868) republicà, o, més tard, El Progreso (1906) de Lerroux; a Mallorca, El Iris del Pueblo (1855-56; 1869-74), òrgan del Partit Democràtic i després republicà federal, El Demócrata (1879) i Unión Republicana (1896) dins les esquerres i El Áncora, màxim representant de la dreta; a València, El Pueblo (1894) de Blasco i Ibáñez. D’altra banda, existiria també la premsa que, encara que lligada estretament a un partit o tendència política, no es presentava com a òrgan d’aquest i la missió de la qual era, més que la organitzativa o la de portaveu, la de difusora de les idees del partit determinat; foren precisament aquestes últimes publicacions les que aconseguiren, en general, una major audiència i una més llarga durada: El Telégrafo (1858), més tard El Diluvio (1879), La Campana de Gràcia (1870), El Correo Catalán (1876) o la primera Publicidad (1868) a Barcelona, El Comercio (1880) o El Isleño a Mallorca. Cal esmentar també l’existència d’una premsa econòmica, sobretot al Principat, representada pel Diario Mercantil (1887), més tard Diario de Comercio. Encara que una esporàdica premsa en català ja havia fet la seva aparició molt anteriorment (Lo Pare Arcàngel, 1841, a Barcelona; El Mole, 1837, a València), fou a partir de l’últim terç del segle XIX que, impulsada pel moviment catalanista, es desenvolupà d’una manera definitiva. Almirall, que el 1862 havia publicat encara en castellà El Estado Catalán, el 1879 publicà el Diari Català, i posteriorment van aparèixer en català La Renaixença (1882) i La Veu de Catalunya (1899), portaveu de la Lliga Regionalista; a Mallorca, el 1900 aparegué La Veu de Mallorca. Ja entrat el s. XX, els nous partits polítics catalanistes comptaren sempre amb òrgans de premsa —entre altres, El Poble Català (1905) d’Esquerra Catalana, La Publicitat (1922) d’Acció Catalana, La Nau (1927), El Matí (1929), vinculat a Unió Democràtica, L’Opinió (1931) i La Humanitat (1931), d’Esquerra Republicana, o La Rambla (1936), catalanista d’esquerres—, que, malgrat una certa popularitat, no aconseguiren mai de sobrepassar la difusió dels grans diaris independents redactats en castellà, especialment La Vanguardia. Encara que una primera premsa adreçada als obrers aparegué ja el decenni del 1840 al 1850 (com La Fraternitat, 1847-48, o El Padre de Familia, 1849-50, de Narcís Monturiol) no fou fins el 1855 que aparegué —redactada per catalans a Madrid— El Eco de la Clase Obrera, primera mostra de premsa estrictament obrera, la línia iniciada pel qual no tingué continuació fins el 1868, quan les condicions polítiques permeteren l’aparició d’una premsa ja internacionalista (La Federación de Barcelona o El Obrero de Palma ); hi hagué també una premsa col·lectivista, representada per La Asociación (1866) i El Obrero (1864) de Barcelona. Sota la Restauració, aparegueren publicacions anarquistes, alguna en català (La Tramontana, 1881, a Barcelona, o El Xornaler, 1883, a València) i sobretot en castellà (Los Desheredados de Sabadell, 1882; El Productor, 1887, Tierra y Libertad, 1888, de Barcelona, o El Porvenir del Obrero, de Maó, 1899), i es desenvolupà una premsa molt relacionada amb el moviment sindical anarcocol·lectivista (Revista Social, 1872, i sobretot Solidaridad Obrera, 1907) o socialista (El Obrero, 1880). Foren portaveus de la introducció del socialisme marxista Guerra Social (1891), de Barcelona, El Grito del Pueblo (1894), després El Mundo Obrero (1906), d’Alacant, o El Obrero Balear, de Mallorca. Amb la Segona República i la guerra civil, els principals òrgans de les diferents tendències polítiques del moviment obrer foren: La Batalla, comunista, ja creada el 1922, Justícia Social (1923), d’Unió Socialista de Catalunya, Treball, del PSUC, a Barcelona, i a València, Nosotros (1936), de la FAI, Adelante (1936), del PSOE, o Frente Rojo (1937), del PCE. La premsa comarcal, que havia anat apareixent de manera esporàdica des de començament del segle XIX, es desenvolupà amb molta força a partir de la segona meitat del segle —més concretament a partir dels anys seixanta— i vers el 1880 feu un viratge espectacular cap a la premsa en català, per més que els diaris pròpiament dits no foren gaire abundants. Aquest gran conreu de la premsa catalana continuà durant tot el segle XX i no s’aturà fins a l’acabament de la guerra civil. Durant aquesta, aparegueren alguns nous periòdics (Catalunya, 1937, Diari de Catalunya, 1937, o Hora, 1936, que durà quatre dies escassos, però que ha estat l’únic diari català de la història de la premsa al País Valencià), els independents de dretes foren confiscats, a vegades directament per partits (és el cas del Diari de Barcelona, confiscat per Estat Català), i, en general, els independents d’esquerres continuaren sortint després que els mateixos redactors els convertissin en cooperativa (La Noche). El final de la guerra representà la desaparició de pràcticament tota la premsa existent i continuaren sortint només els més grans diaris independents, de les capitals, alhora que el Movimiento creava també els seus òrgans de premsa: Solidaridad Nacional a Barcelona, Baleares a Mallorca i Levante a València, per exemple. Fins el 1964 no aparegué a Barcelona un nou diari de la tarda, el Tele/Exprés, amb una nova inquietud política, reflectida també en el matutí Mundo Diario (1974), hereu d’un inicial Diario Femenino (1968). La premsa diària en català —a part el cas de Poble Andorrà— no reprengué fins el 1976, amb l’aparició, també a Barcelona, del diari Avui. A la dècada dels vuitants, a Catalunya desaparegueren periòdics com Solidaridad Nacional i La Prensa (1977) —tancats arran de la dissolució de la cadena del Movimiento—, Tele/Exprés (1980), Mundo Diario (1980), Catalunya Express (1976- 80), La Hoja del Lunes (1983) i El Correo Catalán (1876-1986), que havia estat el primer a incorporar una secció en català (1970). El 1987, s’inicià en castellà El Día de Catalunya, que desaparegué l’any següent, i el 1990 es publicà durant uns mesos Las Noticias (diario de Catalunya). En castellà sorgí El Observador (1991-93), que publicà en català el setmanari Set Dies. A part, s’ha registrat una augment de la difusió i la influència de la premsa de Madrid fins arribar a l’aparició d’una edició feta a Barcelona d'El País (1982) i d'ABC (1988). Paral·lelament, s’ha produït la desaparició de les revistes catalanes d’informació general, i s’ha creat una successió de dependències de les de Madrid, mentre que les successives experiències de revistes en català no han reeixit amb les excepcions d'El Temps (1984), editat a València, i de Presència, especialment a partir del moment en què el 1982 es convertí en suplement del Punt Diari i posteriorment passà a ser distribuït conjuntament amb d’altres revistes comarcals. La desaparició de bona part de la premsa en castellà ha beneficiat La Vanguardia, que ha mantingut la seva tradicional condició hegemònica, i El Periódico de Catalunya (1979), diari popular, la versió catalana del qual aparegué el 1997. El 1987, després de tres anys de silenci, reaparegué el Diari de Barcelona integrament en català, que posteriorment inicià una nova etapa com a edició barcelonina del Nou Diari (1993-94) junt amb les altres quatre publicacions el grup Dalmau —propietari també de La Mañana de Lleida—: Nou Diari. Girona (1993-94), Nou Diari. Lleida (abans Diari de Lleida, 1860), Nou Diari. Tarragona (1990) i Nou Diari. Reus (1990). La premsa comarcal ha experimentat la seva consolidació, caracteritzada per l’ús del català i per un fort increment del nombre de diaris, periòdics i revistes, i de llur difusió. Des del 1979 es publica a Girona El Punt (primer Punt Diari), que fou el segon diari en català, que compta també amb edicions a Badalona (1994) i Mataró (1995); Regió 7, aparegut a Manresa el 1978 (i que Des del 1995 compta amb una altra edició a Igualada); Diari de Girona (1986), catalanitzat del tot Des del 1991; el Nou Diari. Reus (1990) i Segre (1997), completen el panorama dels nous diaris més remarcables del Principat. Al País Valencià, Diario de Valencia (1980-82) i després Noticias del Día (1982) foren dos intents de renovació de la premsa diària. A les Illes Balears aquesta renovació es produeix des de posicions conservadores a càrrec d'El Día de Baleares (1981), més tard El Día 16 de Baleares (1988-93), vinculat a Diario 16 de Madrid, i amb El Día del Mundo (1993), d'El Mundo del Siglo XXI de Madrid. Tot i això, cal esmentar també el suplement setmanal en català Ciència i futur (1994) del Diario de Mallorca (1953). La dinamització de la premsa valenciana i la mallorquina es produeix més en els nivells locals i culturals que no pas en els diaris de gran circulació, a excepció del setmanari El Temps (1984), que s’ha confirmat com un dels més sòlids i de més difusió dels Països Catalans. A la Catalunya del Nord, després de la crisi de la premsa política, resta només un sol diari d’informació general, L’indépendant, fundat el 1846. A part, si de cas, de la dinamització d’una premsa popular en català o bilingüe, caldria destacar l’intent d’edició com a setmanari de la Catalunya del Nord d'El Punt (Punt Diari. Catalunya del Nord, 1987), primer tot en català i bilingüe a partir del 26 de novembre de 1993 (al desembre del 1993 canvià a format de revista amb el nom de Punt Magazine i deixà de publicar-se l’abril del 1994). A Andorra es publica des de 1991 el Diari d’Andorra.

Col·laboració: 
JBru / R
Llegir més...