Situació i presentació
El municipi de Vilanova de l’Aguda, de 53,67 km2, s’estén pel sector de llevant de la comarca de la Noguera i la seva demarcació limita amb els municipis de Bassella (N, Alt Urgell), Pinell de Solsonès (NE, Solsonès), l’enclavament segarrenc de les Cases de la Serra (de Torrefeta i Florejacs, E), Sanaüja (E, també de la Segarra) i el territori principal de Torrefeta i Florejacs (al sector de Florejacs, SE) i amb els termes noguerencs de Tiurana (NW), Oliola (W) i Cabanabona (SW). El municipi és format per dos antics agrupaments històrics, el que centrava el castell de l’Aguda i el que depenia del de Ribelles. Ambdós es van fusionar definitivament per formar un sol municipi poc després del 1840.
Travessa l’allargassat terme el Llobregós, que marca una vall d’una altitud mitjana de 380 m. La resta de torrents o barrancs que drenen el terme conflueixen al Llobregós i la seva vall; els més importants són el torrent de Valldàries o de Vilanova, que s’origina a la serra del Pubill (691 m), situades vers l’extrem NW del terme, i els barrancs de Botines i de la Figuera, que recullen les aigües del serrat del Bancal (782 m), cap al sector llevantí de la part alta del terme. Al S, el terme s’allargassa i forma una llarga franja que es va aprimant.
El terme comprèn els pobles de Vilanova de l’Aguda, l’Alzina (o dit l’Alzina de Ribelles), Guardiola, Ribelles i Vilalta. Travessa el municipi pel sector central l’antiga carretera comarcal C-1412 entre Calaf i Ponts; d’aquesta surten els brancals cap a diversos pobles del terme. A l’Alzina, a Vilalta i a Guardiola també s’accedeix des de la carretera de Guissona a Ponts, que travessa el sector sud del terme. Pel NW passa la C-14 procedent de Ponts i que es dirigeix cap a la Seu d’Urgell; en surt un trencall cap al poble de Vilanova.
La població i l’economia
Vilanova de l’Aguda tenia 13 focs el 1378 i el poblament fou molt escàs al llarg dels segles XVIII i XIX, ja que els censos li atribueixen 131 h el 1718, 124 h el 1787 i només 109 h al moment de fusionar-se amb Ribelles. Ribelles va mantenir també durant tot aquest temps una població propera al centenar d’habitants i els altres pobles tenien entre 50 h i 60 h. Els censos globals del terme a partir de la seva fusió assenyalen 952 h el 1857 i 977 h el 1860. D’aquest moment en endavant la davallada de la població (vilanovins) va ser constant: 895 h el 1887, 743 h el 1900, 728 h el 1920, 637 h el 1936, 627 h el 1950, 446 h el 1970, 324 h el 1981 h, 279 h el 1991, 270 h el 1999 i 242 h el 2005.
L’economia del municipi es basa fonamentalment en les activitats agràries. El terreny és ondulat i, sobretot a la part alta, és ocupat per boscos de pins, roures i alzines. L’agricultura, llevat de petits sectors de la vall del Llobregós, és essencialment de secà. Hom conrea sobretot cereals (ordi, blat), que ocupen gran part de les terres de conreu, i farratge. La vinya i l’olivera, abans molt abundants, resten en alguns indrets. La ramaderia ha estat un subsector bàsic en el conjunt de l’economia del municipi; es destaca la cria d’aviram i de bestiar porcí, però es pot esmentar també l’oví i el boví.
El poble de Vilanova de l’Aguda
El poble de Vilanova de l’Aguda (409 m, 117 h el 2005) es troba ben emplaçat, sobre una margera, a la dreta del torrent de Valldàries o de Vilanova. La població de Vilanova s’originà entre els segles XI i XII com a centre administratiu i de poblament del vell castell de l’Aguda. Les seves cases formen un conjunt molt atapeït, amb una plaça davant l’esglesiola de Santa Maria, un edifici amb aspecte d’esglesiola rural, precedida d’un petit jardí, que ha esdevingut parroquial perquè hom destruí l’antiga parròquia de Sant Andreu, dita també del Roser, de la qual només resta l’alt campanar quadrat. És molt típic el carrer Major, travessat per carrerons secundaris amb un pas cobert d’arc apuntat, d’una gran bellesa. Un gran portal d’entrada, d’arc rodó, adovellat, situat al caire de la margera rocosa on s’assenta el poble i altres indicis de murs indiquen que la població havia estat primitivament emmurallada. Se celebra la festa major per la Mare de Déu d’Agost, la festa del Ranxo pel Carnaval, un aplec a l’ermita de Santa Perpètua el 7 de març i un altre el 12 d’octubre, a la mateixa ermita.
Al sector de Vilanova de l’Aguda hi ha alguns antics masos, com la masia del Bosc (a ponent del poble), amb una antiga església del segle XVI dedicada a sant Tomàs, o la més tardana (segle XIX) de Sant Josep, que es troba adossada al mas de Can Valls ( a llevant del poble).
Altres indrets del terme
La Mare de Déu de les Omedes, Santa Perpètua de l’Aguda i Sant Miquel de Valldàries
Dintre l’antiga demarcació de Vilanova o de l’Aguda hi ha la capella de la Mare de Déu de les Omedes, uns 2 km al NE de la població, al costat del mas de les Omedes. És un notable edifici romànic, restaurat, de nau amb absis llis, porta adovellada al mur de ponent i finestres espitllerades a ambdós costats de la nau. Pot ésser datat al segle XII avançat, i en procedeixen una antiga imatge de la Mare de Déu i altres de més tardanes, ara guardades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. El seu retaule fou venut a un museu de Sitges el 1934.
Al NW de les Omedes, en un despoblat vora el barranc de Formiguera i al peu de la serra del Pubill, hi ha l’ermita de Santa Perpètua de l’Aguda, una edificació rectangular construïda al segle XIX que ha estat restaurada.
Més al NE, a l’indret de Sant Miquel de Valldàries, o del Castell, a 621 m d’altitud, entre la serra del Pubill i la del Bancal, en un lloc aturonat, hi havia l’antic castell de l’Aguda, del qual resten alguns murs i la bonica església romànica de Sant Miquel. Aquesta església, documentada ja des del 1040, és un edifici d’una nau amb absis semicircular i amb coberta de dos vessants en la qual es poden detectar característiques del primer romànic, com el fet de no presentar façana organitzada, el tipus d’aparell utilitzat, petit i formant filades irregulars, o l’emplaçament del campanar de cadireta en el mur que separa l’absis de la nau. Els elements decoratius del marc exterior es concentren a l’absis, concretats en els relleus d’arcuacions cegues entre lesenes. L’accés, lateral i proper als peus de l’església, és una obertura amb llinda corba que probablement substitueix la porta romànica. Se celebra l’aplec de Sant Miquel el dissabte abans del 29 de setembre.
Es creu que la masia fortificada de les Agudes era l’antic castell o, almenys, que és el que resta de l’antic castell. Aquest castell és documentat el 1040 quan era propietat d’Arnau Mir de Tost, que l’havia rebut ja dels seus pares. El 1066 Arnau Mir el va oferir a la canònica de Santa Maria d’Urgell. Més tard va passar per diferents mans laiques i des del 1702 era de la jurisdicció dels Amat i dels seus successors, creats aquell any marquesos de Castellbell. Com a municipi fou sempre de la vegueria d’Agramunt i del corregiment de Cervera.
Ribelles i la Mare de Déu dels Esclopets
L’antiga baronia de Ribelles té com a centre històric el poble de Ribelles (68 h el 2005), a l’E del terme, a la dreta del Llobregós, prop del límit amb Sanaüja, i un conjunt de masos situats a la vall de Llobregós. Es destaca, dalt el turonet que es dreça sobre els pocs habitatges que formen el poblet, la gran església romànica de Santa Maria, d’una nau única, que conserva restes d’una decoració pictòrica molt malmesa. L’absis, sobrealçat, és ornat d’arcuacions i mitges columnetes a manera de lesenes, que són la darrera evolució del romànic llombard. La volta de la nau també es va sobrealçar i és coberta de voltes amb llunetes, típiques del barroc. Té a tocar una massissa torre quadrada, més fortalesa que campanar, amb un pis reduït a sobre, amb finestrals per campanar. Adossada a l’església hi ha la rectoria, emporxada; tot plegat, amb el castell, forma un conjunt bigarrat i molt modificat per les obres del començament del segle XX, fins al punt que es pot parlar d’una invenció neo-romàntica, formalitzada a través dels models d’una arquitectura medievalista, vinculada especialment amb la difusió i les noves valoracions dels esquemes romànics.
El gran castell de Ribelles fou pràcticament refet a l’inici del segle XX i forma un curiós conjunt amb l’església i amb el cementiri, on hi ha una singular capella i un gran panteó per als barons. Tot aquest conjunt que corona el cimadal (església, castell i cementiri) és envoltat de murs amb merlets i una porta fortificada, tot molt efectista i escenogràfic. Les cases del poble s’estenen per la part solella del turó, graonades i fent pinya a redòs del castell i l’església. Una obra també notable dels barons és el pont de pedra sobre el Llobregós, de quatre arcs de pedra, amb tallamar, fet entre el 1817 i el 1818, segons consta en una pedra dintre la masia de la Torre de Ribelles; té una presa o peixera, obra de pedra i d’un gran cost, que porta l’aigua a un molí fariner veí i a un altre d’oli. Ribelles celebra la festa major el 12 de setembre, el 25 de març es fa un aplec a l’ermita de la Mare de Déu dels Esclopets, al qual assisteix gent de les poblacions veïnes, el 23 d’abril se'n fa un altre per demanar per la collita, i el 27 de setembre, en acció de gràcies.
És important la trajectòria històrica de la baronia de Ribelles, que comprenia també els llocs de l’Alzina, Guardiola i Vilalta i més ho és encara el llinatge de Ribelles, originari del castell de Ribelles, restaurat al principi del segle actual pels Bofarull. Els primers Ribelles coneguts són Gombau (I) de Ribelles i Ramon de Ribelles, que eren vassalls (1072-95) dels comtes de Cerdanya pels castells de Castellnou d’Oluja, de la Manresana, de Brufaganyes i de les Oluges. Uns altres Ribelles, Ponç i Gombau (II), descendents dels anteriors, el 1149 participaren en la conquesta de Lleida com a magnats d’Ermengol VI d’Urgell i allà reberen propietats. Aquest llinatge s’enaltí cada vegada més i els seus membres participaren en les lluites dels Cabrera contra els comtes d’Urgell i, més tard, amb l’accessió dels Cabrera al comtat d’Urgell, Bernat Ramon de Ribelles (1238-59) esdevingué conseller i magnat de Ponç I d’Urgell. Alguns Ribelles foren hospitalers i un, Bernat de Ribelles, el 1274 arribà a comanador dcAmposta. Al principi del segle XV una branca d’aquesta família s’establí a Sardenya i una altra a València, ja en època de la conquesta d’aquell regne. En aquests darrers temps, però, la gran família dels Ribelles, que senyorejà diferents castells de l’Urgell, el Solsonès, la Segarra i la Conca de Tremp, i que donarà fills i filles a convents i monestirs, s’havia desvinculat de la baronia originària de Ribelles.
Des del segle XII una línia de la família Ponts era senyora feudatària de Ribelles. Entre el 1404 i el 1416 es deia senyor de Ribelles el convent de Santa Clara de Balaguer, que nomenava els batlles del lloc, però és evident que era un domini de feudataris o per algun empenyorament, ja Ramon Ponç de Ribelles, que des del 1362 es deia senyor de Guardiola, Vilalta i l’Alzina i que posseïa també les baronies de Montclar, Montsonís, Foradada i Artesa, el 1418 va vendre la baronia de Ribelles al seu cosí segon Gispert de Ponts. Això marcà la desvinculació total dels Ribelles del seu solar originari i del 1418 en endavant foren barons del lloc els Ponts.
El 1671 Pere de Ponts i de Guimerà va vendre la baronia de Ribelles a Francesc de Montserrat, primer marquès de Tamarit, venda que fou pledejada per la seva neboda Maria Teresa de Ponts i de Ros, que guanyà el plet el 1702. Tot i això, la baronia retornà aviat als marquesos de Tamarit, que la vengueren als Duran i aquests, vers el 1871, a Josep de Bofarull i Rafart, a qui fou reconeguda com a títol del regne el 1872 pel rei Amadeu I. Després, la baronia passà als Llabrés, residents a Palma de Mallorca.
No lluny de Ribelles, al SE, hi ha el santuari de la Mare de Déu dels Esclopets. És un edifici amb pòrtic, refet en bona part al segle XIX, però que té una imatge molt bonica de la Mare de Déu, del pas del gòtic al barroc. S'hi celebren diversos aplecs.
L’Alzina, Vilalta, Guardiola i la Figuera de l’Aguda
El poble de l’Alzina (o de l’Alzina de Ribelles), a 486 m d’altitud, és 2 km a l’esquerra del Llobregós, al SW de Ribelles. El 2005 hi havia 27 h. Va pertànyer a la baronia de Ribelles. Té una capella, antiga sufragània de Ribelles, dedicada a sant Salvador, un edifici de reminiscències romàniques amb un portal adovellat amb campanar sobre el mur de ponent. No té absis; només una petita edificació a manera de sagristia adossada al mur pla del final de la nau. Aquest poble celebra la festa major el segon diumenge d’agost.
El poble de Vilalta (21 h el 2005), a l’apèndix meridional del terme, al s. de l’Alzina, fou també de la baronia de Ribelles; la seva església de Sant Salvador depenia també de la de Ribelles. Aquesta és una edificació alta i esvelta, amb un cos avançat pel portal i un campanar de torre a la part dreta. Té una cúpula ben proporcionada i és una obra neoclassicista, còpia exacta de la capella de la Universitat de Cervera.
El poble de Guardiola (9 h el 2005), també dins l’antiga demarcació de la baronia de Ribelles, és a l’extrem s. del municipi. És un petit llogaret, que té com a centre l’esglesiola, rectangular, amb un campanar d’espadanya sobre la façana, dedicada a sant Martí. Era una clàssica sufragània, amb el cementiri prop seu. Se celebra la festa major el darrer diumenge d’abril. No lluny del poble hi ha la capella, reconstruïda, de Sant Magí, amb una monumental creu al davant.
A l’indret de la Figuera de l’Aguda, avui deshabitat, que dóna nom a una serreta i a un barranc entre Vilanova i Ribelles, a 582 m d’altitud, hi ha restes d’una església romànica, sense volta, dedicada abans a sant Martí, i d’un antic castell, amb una torre, d’origen romànic, incorporat a la masia de la Figuera. El terme del castell confrontava amb el de l’Aguda i amb el de Ribelles. Al segle XIV estava en mans del llinatge lleidatà dels Sacosta. El 1585 Antoni Sacosta, cavaller, encara es deia senyor de la Figuera de l’Aguda i d’Alentorn.