Vicenç Villatoro i Lamolla

(Terrassa, Vallès Occidental, 22 de gener de 1957)

Vicenç Villatoro i Lamolla

© Grup 62

Escriptor, periodista i gestor cultural i de mitjans de comunicació.

Estudià ciències de la informació. Ha destacat en el gènere novel·lístic. La seva primera novel·la, Evangeli gris (1982), que guanyà el premi Sant Jordi, tracta el món jueu i l’antisemitisme, temes cabdals en la seva obra, al costat d’altres com la identitat i la política catalanes o les grans confrontacions ideològiques del segle XX, sovint plasmats a través de recreacions històriques o d’al·legories. La seguiren País d’Itàlia (1983, premi Sant Joan) i Els anys a ciutat (1986), una crònica generacional. Les illes grogues (1987) i Entre batalles (1987) mostren una major narrativitat objectiva, i a Titànic (1990) i Hotel Europa (1991, premi Documenta) empra l’al·legoria per a exposar conflictes actuals. A Memòria del traïdor (1996) posa en relleu un dilema moral sorgit en l’antisemitisme de l’Alemanya nazi. La claror de juliol (1997, premi Ciutat de Palma) gira entorn de les ideologies al segle XX i La ciutat del fum (2001, premi Prudenci Bertrana) evoca la vida a Terrassa a la dècada de 1950. Seguiren La derrota de l’àngel (2004, premi Carlemany), ficció històrica a través de la qual confronta els conflictes actuals entre cultures i religions; La dona a la finestra (2005), que evoca esdeveniments des de la desfeta del 1714; La mirada del vampir (2006), incursió en el gènere fantàstic i de terror; Tenim un nom (2010, premi Ramon Llull), on parteix del sentiment de pertinença al FC Barcelona, i Moon River (2011), de rerefons autobiogràfic. L’any 2011 aparegué Sense invitació, obra a cavall entre el poemari i el recull d’aforismes, i el 2024 Urgell. La febre d’aigua, una novel·la que relata la construcció del canal d’Urgell.

Ha publicat també narració juvenil (Papers robats que cremen, 1981; premi Joaquim Ruyra); reculls d’impressions (A l’inrevés, 1989; L’ofici de mirar, 1998); el recull d’articles Apologies (1990); el reportatge històric Del call a la sinagoga. Els jueus a Catalunya (1992), i De part del pare (2000), recapitulació de la paternitat viscuda. A més, és autor dels assaigs polítics Catalunya després del tripartit (2004), Crear Europa, reconstruir Occident (2004), L’engany. El segon tripartit o la desnacionalització de Catalunya (2007), del volum divulgatiu Els jueus i Catalunya (2005), del dietari Llibre d’actes (1998-1999) (2012), Un home que se’n va (2014), reconstrucció del periple migratori del seu avi d’Andalusia a Catalunya i El retorn dels Bassat (2016), crònica que ressegueix el periple familiar d’aquesta família sefardita catalana. Amb la publicació de La casa dels avis (2021), sobre la història dels avis materns, tancà la trilogia iniciada amb els dos títols anteriors sobre la identitat i l’emigració en el context històric del segle XX. En col·laboració ha publicat, amb Joan Barril, L’espai immens. Quadern de Namíbia (2008) i, amb Francesc Torralba, Amb Déu o sense (2012), un diàleg sobre les religions. El 2021 publicà Entre el dolor i l’esperança, una conversa amb Jordi Pujol sobre el procés independentista català i sobre el llegat polític i la situació personal de l’expresident de la Generalitat, i el 2022 el relat breu Tren a Matarea.

L’any 2018 guanyà el premi Carles Rahola d’assaig per Massa foc, en què compara la manera d’entendre la política de Savonarola i Maquiavel. Els anys vuitanta formà part del col·lectiu d’escriptors Ofèlia Dracs.

Col·laborador del diari Avui, que dirigí en 1993-96 i on escriví una columna diària, com també, des dels inicis, del diari Ara i de revistes com ara El Temps, ha dirigit i presentat programes culturals a la televisió. Ha estat diputat del Parlament de Catalunya per Convergència i Unió del 1999 al 2002 i ha ocupat càrrecs públics i també en entitats privades: director general de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya (1996-99), director general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (2002-04) i membre del consell d’administració de Barcelona Televisió (2014-18). En l’àmbit privat, ha estat director cultural de la Fundació Enciclopèdia Catalana (2000-02) i president de la Fundació Ramon Trias Fargas (posteriorment Fundació Catalanista i Demòcrata) del 2004 al 2008, i és membre del patronat de la Fundació Catalunya Oberta. Del gener del 2011 a l’octubre del 2013 fou director de l’Institut Ramon Llull. El succeí en el càrrec Àlex Susanna. En 2014-18 fou director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. El setembre del 2021 fou nomenat director del Memorial Democràtic.