El comerç de les substàncies estupefaents en gairebé tots els països del món és penat amb càstigs més o menys greus els quals, en alguns països (del sud-est asiàtic) poden arribar fins a la mort de l’acusat. Se sol penalitzar el tràfic o comerç de la droga però no el seu consum, tret de casos molt concrets. Segons l’informe de les Nacions Unides sobre drogues, el 2004 entre el 3% i el 4% de la població mundial era addicta a algun tipus de substància il·legal. D’aquest total, el 70% ho era del cànnabis, el 17,5%, de les drogues sintètiques (amfetamines, metamfetamines, èxtasi, etc), el 7%, de l’heroïna i el 6%, de la cocaïna. Els primers anys del s XXI, hom pot constatar una tendència clara al creixement del cànnabis i de les drogues sintètiques, i un estancament pel que fa a l’heroïna i la cocaïna. El continent americà encapçalava el consum total (sobre la base de les quantitats decomissades), seguit d’Europa, Àsia, Àfrica i Oceania. Hom constata una creixent superposició entre les zones de producció, de tràfic i de consum. A la dècada dels noranta i els primers anys del s XXI, les zones productores de coca se situaven en tres països andins: Colòmbia, el Perú i Bolívia. La producció principal es traslladà a mitjan anys noranta del Perú a Colòmbia, afavorida pel desgovern i la gran implantació de les FARC (que es finança amb la droga, fenomen conegut amb el nom de narcoterrorisme). Atesa la relativa proximitat d’aquests països als EUA, el govern nord-americà ha impulsat plans conjunts amb els respectius governs per a l’erradicació dels conreus i de lluita contra els narcotraficants (entre d’altres, l’anomenat Pla Colòmbia), amb un cert èxit: els anys 2000-04 hi hagué un declivi sostingut del conreu de coca (prop del 30% menys en total). Una de les dificultats d’aquesta lluita és trobar alternatives viables als conreus de la coca, dels quals depèn una gran part de la població rural. Pel que fa al cànnabis, el Marroc i el Líban en són els principals productors. També són importants Mèxic i les Antilles. El conreu de cànnabis, però, s’ha estès molt lluny de les zones d’origen, sovint a petita escala i per a consum domèstic. Quant a l’opi, hi ha dues grans zones de producció: l’anomenat “triangle daurat” (Myanmar, Laos i Tailàndia), en què el conreu és controlat bàsicament per guerrilles antigovernamentals de grups ètnics, i l’anomenat “creixent daurat”, on destaca amb molta diferència l’Afganistan, al costat de l’Iran i el Pakistan. Sotmès a un estricte aïllament, el règim dels talibans (1996-2001) es finançà amb la venda il·legal d’opi. Posteriorment, la inestabilitat i la fragilitat del nou govern no han evitat que l’opi i els seus derivats continuessin essent una activitat especialment lucrativa, especialment al Balutxistan (fronterer amb el Pakistan i l’Iran), i el 2003 hom estimava que tres quartes parts de la producció mundial d’opi procedien de l’Afganistan. Finalment, les drogues sintètiques, inicialment produïdes en zones més desenvolupades, entre les quals els Països Baixos, Polònia i els països bàltics, tendeixen a penetrar per altres regions, com ara el Sud-est asiàtic i, des del començament dels anys noranta, l’increment de la producció s’ha multiplicat per quatre. El tràfic de drogues pròpiament dit sol tenir com a centres de distribució països amb governs febles, inestables o corruptes, com ara Haití, els Balcans, Nigèria, l’Àsia central o Myanmar, però en d’altres predomina el component de la situació geogràfica, com ara Mèxic (ruta de pas obligada cap als EUA), la Xina i l’Iran (fronterers amb zones productores d’opi). La creixent liberalització del comerç ha afavorit també, com a efecte col·lateral, l’ampliació dels fluxos de narcòtics i la interconnexió entre les xarxes de narcotraficants a escala mundial. Quant als consumidors, l’antiga confluència a les metròpolis del món desenvolupat (on les drogues sintètiques tendeixen a substituir l’heroïna i la cocaïna) és cada cop més compartida pels països productors o en aquells on el tràfic és molt intens (Vietnam, Tadjikistan, Kenya, Rússia).
m
Dret penal