La seu és a Minsk (Bielorússia). El 2016 n’eren membres de ple dret Rússia, Bielorússia, Armènia, l’Azerbaidjan, el Kazakhstan, el Kirguizistan, Moldàvia, el Tadjikistan i l’Uzbekistan, i el Turkmenistan n’era membre associat (des del 2005). D’altra banda, Geòrgia abandonà l’organització l’any 2008. L’any 2014 el govern ucraïnès anuncià la sortida de la CEI, de la qual és membre (bé que no de ple dret), renúncia que no es féu efectiva oficialment fins dos anys més tard, tot i haver-ne suspès l’activitat. La CEI reconeix la sobirania, la integritat territorial i la inviolabilitat de les fronteres dels estats membres; així mateix, pretén assolir la cooperació interestatal en un gran nombre d’àmbits i també la creació d’un mercat únic. En matèria militar, estableix un control unificat sobre l’armament nuclear i la coordinació entre els exèrcits dels estats membres. Els òrgans de direcció són el consell de caps d’estat i el consell de caps de govern, constituïts per un representant de cada estat. Les decisions es prenen per consens, i la presidència és rotatòria.
La CEI nasqué poc després de la liquidació de l’estat soviètic (desembre del 1991). Formulà els seus principis en l’acord de Minsk, que fou signat pels caps d’estat de Rússia, Ucraïna i Bielorússia el 8 de desembre de 1991 i confirmat en la Declaració d’Alma-Ata (21 de desembre), a la qual s’afegiren la resta d’estats sorgits de l’URSS (tret dels bàltics, i Geòrgia i l’Azerbaidjan, que hi ingressaren el 1993). Dels estats que inicialment signaren la Carta de la CEI el gener del 1993 (totes les antigues repúbliques de la dissolta URSS, llevat de les bàltiques), no la ratificaren ni el Turkmenistan, que arran d'això passà a ser-ne membre associat, ni Ucraïna, malgrat ser-ne una impulsora, la qual, per tant, no n’és membre de ple dret. Els anys següents es crearen noves organitzacions entre els estats membres per aprofundir la integració: el 1995 fou signat l’Acord per a la Integració Econòmica i Humanitària, en el qual participaren Bielorússia, Rússia, el Kazakhstan i el Kirguizistan. Els dos primers d’aquests estats signaren el mateix any la Comunitat de Repúbliques Sobiranes. L’any 2000 Bielorússia, Rússia, el Kazakhstan, el Kirguizistan i el Tadjikistan signaren un acord per a la creació de la Comunitat Econòmica Eurasiàtica, i el 2003, Rússia, Bielorússia, el Kazakhstan i Ucraïna signaren un acord per a la creació de l'Espai Econòmic Comú.
A partir d’aquest darrer any, però, la CEI ha estat sotmesa a fortes tensions, que han desafiat el lideratge manifest de Rússia: el primer dels desafiaments tingué lloc amb l’accés dels prooccidentals al govern ucraïnès (l’anomenada “Revolució Taronja”), que intentaren apropar-se a la Unió Europea i a l’OTAN (2004-2006). Similarment, la victòria prooccidental a Geòrgia (2005) propicià l’hostilitat de Rússia, que culminà amb la curta guerra d’Ossètia del Sud (2008), un any després de la qual Geòrgia abandonà la CEI. El 2014 la revolta de l’Euromaidan enderrocà el govern prorús a Ucraïna. La guerra civil que tingué lloc a continuació, en la qual Rússia tingué una participació evident i, especialment, l’annexió de Crimea a Rússia comportaren l’anunci de la sortida d’Ucraïna de la CEI aquest mateix any (tot i que el 2016 el Parlament encara no havia votat aquesta mesura). D’altra banda, el conflicte del Transdnièster impedeix a Moldàvia gravitar definitivament vers Romania.
A banda dels acords en matèria econòmica i d’infraestructures, la CEI té un paper destacat en el terreny militar, centrat en el manteniment de l’hegemonia russa. Aquesta orientació tingué l’inici en la cessió ucraïnesa de l’arsenal nuclear i de la flota de la mar Negra de l’antiga URSS a Rússia l’any 1994. Però fou especialment d'ençà que el president rus Vladimir Putin fou nomenat cap del consell de caps d’estat de la CEI, l’any 2000, que l’organització prengué un caràcter més geoestratègic com més va més: aquest mateix any, la cimera de caps d’estat i de govern aprovà una declaració sobre el manteniment d’estabilitat estratègica, per la qual Rússia ratificava el tractat SOW-2, sobre prohibició de proves nuclears. El maig del 2002 fou acordada la creació de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva, integrada per Rússia, Bielorússia, Armènia, el Kazakhstan, el Kirguizistan i el Tadjikistan, amb forces i programa d’armament comuns, aliança que els anys successius Moscou ha maldat per refermar. El manteniment de l’hegemonia de Rússia a la regió, amenaçada per conflictes interns com els de Txetxènia, l’ascens de l’islamisme a l’Àsia Central i els intents de sostreure’s a derives prooccidentals com les de Geòrgia i Ucraïna han estat aprofitats pels règims postsoviètics, amb suport rus, per justificar una repressió sistemàtica. D’altra banda, d’ençà dels atemptats de l’onze de setembre de 2001, els Estats Units han intentat intervenir en la regió, sobretot arran del conflicte de l’Afganistan, cosa que ha obert certes tensions amb Rússia.