Els seus espectacles, sovint situats fora de l’àmbit escènic tradicional, cerquen la provocació de l’espectador mitjançant el recurs a emocions elementals, com ara l’agressivitat, l’angoixa i la por, expressades amb una mímica primitivista de gran impacte. Pel que fa a l’escenografia, utilitzen material heteròclit relacionat amb el món urbà i la iconografia futurista, i el tractament de la llum i del so emfatitza la contundència dels espectacles, entre els quals cal esmentar Accions (1984), Suz/O/Suz (1985), Tier Mon (1985), Noun (1990) i l’espectacle de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, basat en el mite d’Hèrcules. Des del 1989 la companyia desenvolupa una tasca pedagògica en col·laboració amb l'Institut del Teatre, i el 2015 cedí a aquesta institució el seu arxiu documental.
Han realitzat també alguns enregistraments musicals (Ajöe , 1986; Suz , 1987) i l’exposició Automàtics (1988). El 1994 estrenà MTM, un muntatge sobre la manipulació de la realitat dels mass-media, on eren emprades grans pantalles i, per primera vegada, la paraula. Resultat de la col·laboració amb el grup gal·lès Brith Gof, el 1995 presentaren Work in Progress simultàniament a Barcelona i Cardiff. La companyia s’enfrontà per primer cop a la lírica amb L’Atlàntida, una espectacular versió de la cantata escènica de Manuel de Falla, estrenada al Festival Internacional de Música de Granada del 1996, amb l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida per Josep Pons. Al maig del 1997 presentaren, al Teatre de l’Òpera de Roma, una versió de la cantata escènica El martiri de Sant Sebastià, de Debussy-D'Annunzio, dirigida musicalment per Georges Prêtre. La versió inaugurà, el mateix any, el Festival Internacional de Música Castell de Peralada. Per la seva part, Manes (1996) significà un compendi de la trajectòria escènica del grup i un simbòlic retorn als orígens.
Fidel al principi que el públic ha de ser partícip dels seus espectacles, la companyia ha estès el camp d’actuació al teatre digital i desenvolupa projectes a través d’internet. Amb F@ust 3.0 (1998) i Ombra (1998), el grup inicià una línia de creació inèdita en la seva trajectòria: el teatre de text i format a la italiana, bé que amb la incorporació d’una sofisticada tecnologia audiovisual.
Amb ØBS (2000) recuperà el llenguatge que caracteritzà la companyia des de la seva creació. Cal destacar també altres produccions com L’home del mil·lenni (1999) o les òperes La condemnació de Faust, que inaugurà amb gran èxit el Festival de Salzburg del 1999, i D.Q. Don Quijote en Barcelona (2000), coproduïda amb el Gran Teatre del Liceu. L’any 2002 estrenaren la peça XXX, basada en els textos del marquès de Sade. En el marc del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona presentaren el projecte Naumon (2004), un vaixell en ruta per la Mediterrània que contenia tres espectacles, Terramaquia, Naumaquia i Matria, que s’oferiren en diferents ciutats amb port. Posteriorment, estrenaren Obit (2004) al Festival Temporada Alta de Girona. Per a la inauguració dels Jocs Mediterranis d’Almeria 2005 crearen l’espectacle Al-Mariyat Bayyana, i el 2008 feren la representació operística d'El Diari d’un desaparegut, de Leoš Janáček, i El castell de Barbablava, de B. Bartók, amb escenografia de Jaume Plensa. Al setembre d’aquest mateix any estrenaren SUB, espectacle en un escenari flotant que explora les possibilitats de la percepció en el medi aquàtic. Aquest mateix any el grup rebé el premi Franco Abbiati per les produccions wagnerianes de Das Rheingold i Die Walküre en l’apartat d’escenografia i vestuari, presentades al Palau de les Arts de València l’any anterior. El 2009 el grup estrenà a Brussel·les l’òpera Le Grand Macabre, de György Ligeti , sota la direcció d’Àlex Ollé, i al desembre d’aquest mateix any presentà una versió escenificada de la cantata Carmina Burana, de Carl Orff.
El grup feu el 2001 la primera incursió en el mitjà cinematogràfic amb Faust 5.0 (2001), i l’any 2010 projectà i estrenà l’espectacle d’obertura de l’Exposició Universal de Xangai, Window of the City (2010), muntatge gegantí a base de cubs giratoris a través del qual evoca conceptes com l’amistat i la solidaritat. Al setembre del mateix any inaugurà el IV Festival d’art Gogolfest de Kíev amb l’espectacle Multiverse, centrat en la idea dels universos múltiples, i a l’agost del 2011 Terra baixa reload, versió de l’obra d’Àngel Guimerà que alterna l’actuació teatral amb l’exhibició cinematogràfica. El 1993 rebé el Premio Nacional de teatre. També els anys 2010 i 2011, a més de l’estrena de grans macroespectacles, a Perth (The Experience), Medellín (Flores cósmicas), Festival de Harare, Zimbàbue (Opening Carmina Burana), São Paulo (Cielo Arte) o Seül (Rainbow Drops), entre d’altres, posà en escena diversos muntatges operístics que els darrers anys han configurat l’agenda artística del col·lectiu, que s’ha enriquit amb aclamades posades en escena d’òperes com Tanhhäuser (Scala de Milà, 2010); Ascensión y caída de la ciudad de Mahagonny (Teatro Real de Madrid, 2010); Sonntag aus Licht (Òpera de Colònia, 2011); Quartett (Scala de Milà, 2011); Tristan et Isolde (Òpera Nacional de Lió, 2011), Orfeo ed Euridice (Festival de Peralada, 2011), Oedipe (La Monnaie de Brussel·les, 2011) i Turandot (Münchener Staatsoper, 2011). El 7 de maig de 2010 estrenà a Sant Sebastià Degustación de Titus Andronicus, una tornada als orígens del col·lectiu en què l’espectador comparteix espai escènic —i fins i tot, sopar— amb la companyia. Aquest mateix any, projectà i estrenà l’espectacle d’obertura de l’Exposició Universal de Xangai, Window of the City (2010), muntatge gegantí a base de cubs giratoris a través del qual evoca conceptes com l’amistat i la solidaritat, i al setembre, inaugurà el IV Festival d’Art Gogolfest de Kíev amb l’espectacle Multiverse, centrat en la idea dels universos múltiples. A l’agost del 2011 estrenà Terra baixa reloaded, versió de l’obra d’Àngel Guimerà que alterna l’actuació teatral amb l’exhibició cinematogràfica. Dels espectacles posteriors hom pot esmentar les òperes Elektra, de Richard Strauss, estrenada a Umeå (Suècia) el 2014; Der Fliegende Höllander de Richard Wagner (Lió, 2014) i Pélleas et Melisande de Claude Debussy (Dresden, 2015). Quant als macroespectacles cal esmentar M.U.R.S. (Barcelona, 2014), El Regalo de Ícaro (Puebla, Mèxic 2014) i la fusió d’òpera, teatre experimental i cabaret Cantos de Sirena (Lucerna, 2015). L'octubre d'aquest mateix any presentà Free Bach 212, una interpretació lliure de la partitura original de la Cantata dels Pagesos de Johann Sebastian Bach.