i Robert Gabriel Mugabe | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Robert Gabriel Mugabe

ciències polítiques polít
Polític zimbabuès.
Kutama, 21 de febrer de 1924

Mestre en una escola missional, el 1963 esdevingué secretari general de la Zimbabwe African National Union (ZANU) i en 1964-74 fou empresonat pel govern de Rhodèsia. Amb la ZANU assolí la majoria absoluta el 1980. El 1987 fou confirmat en el càrrec de president, que revalidà els anys 1990, 1996 i 2000, en consultes marcades en diversos graus pel frau i la coacció.

Tot i el canvi en el context polític africà a partir de la dècada dels noranta (final de la guerra freda i del règim segregacionista de Sud-àfrica, al qual s’oposà), que fou seguit d’una moderada obertura política i la introducció de l’economia de mercat, el personalisme i l’autoritarisme de Mugabe no en resultaren substancialment afectats, malgrat el creixent descontentament de la població pel deteriorament del nivell de vida, conseqüència de la mala gestió econòmica i la corrupció.

L’any 2000, poc després de perdre un referèndum constitucional amb el qual pretenia perpetuar-se en el poder, inicià, emprant un discurs anticolonialista i antioccidental, una expropiació sistemàtica de terres dels grangers blancs, que passaren en la seva majoria a les mans dels veterans de la guerra d’independència. Dutes a terme en un clima d’enfrontaments, les expropiacions foren objecte de nombroses condemnes internacionals, que culminaren el 2002 amb la suspensió de Zimbàbue de la Commonwealth, la sortida definitiva de la qual Mugabe feu efectiva l’any següent.

El 2002 tornà a convocar eleccions que, tot i haver estat qualificades de fraudulentes per la comunitat internacional, el confirmaren en el càrrec. Endurí la repressió del seu règim amb la promulgació d’una llei sobre mitjans de comunicació (2002) que, de fet, institucionalitzava la censura. Enfrontat a l’opositor Moviment per al Canvi Democràtic (MDC), Mugabe empresonà (2003-2005) el seu líder, Morgan Tsvangirai, al qual posteriorment torturà. La repressió desfermada del règim aixecà les crítiques de la comunitat internacional (especialment de l’ONU, la Gran Bretanya i els EUA), que l’ha sotmès a un creixent aïllament.

La continuïtat de Mugabe topà amb un seriós entrebanc en les eleccions generals del març del 2008, quan el ZANU se situà per darrere de l’MDC en les legislatives (resultat que Mugabe no acceptà), i en les presidencials Mugabe perdé davant Tsvangirai, però aquest es retirà quan Mugabe imposà una segona volta. La disputa sobre el resultat de les legislatives del 2008 es resolgué al febrer de l’any següent amb un acord pel qual Tsvangirai esdevenia primer ministre. Els anys següents estigueren marcats per les pugnes entre govern i oposició, fins que ambdues parts arribaren a un acord per a pactar una nova constitució, que fou aprovada el març del 2013 en referèndum i que limitava molt els poders presidencials. Tanmateix, en les noves eleccions presidencials i legislatives del juny d’aquest mateix any, Mugabe assolí novament la victòria per a un setè mandat, i el ZANU, tres quartes parts dels escons, resultats que els partidaris de Tsvangirai impugnaren i que provocaren el boicot de l’oposició a la legislatura i la intensificació de les crides a la dimissió. Cada cop més qüestionat, fins i tot pels seus propis aliats, al novembre forçà la dimissió del vicepresident, mesura que fou interpretada com un intent de situar la seva dona i primera dama, Grace Mugabe, com a successora a la presidència. Poc després, el mateix mes l’exèrcit dugué a terme un cop d’estat i el ZANU destituí Mugabe de la presidència del partit. Pressionat pels militars, per l’oposició i pel seu propi partit, dimití la presidència el 21 de novembre, després de trenta-set anys en el poder. El 1994 havia estat investit sir per la reina Elisabet II, i el 2008 fou desproveït del títol. El gener del 2015 ocupà la presidència de torn anual de la Unió Africana.

Data de revisió: 
2017-11-21
Llegir més...