Situació i presentació
Orogràficament, és un municipi pla amb una suau inclinació cap a la mar. A l’extrem N, l’altura màxima de la planúria, constituïda per dipòsits quaternaris, és de 60 m. Prop de Salou és lleugerament accidentada per la part final de la unitat de relleu que forma, terra endins, el cap de Salou. Localment aquest sector es coneix amb el nom de les Garrigues. Hi afloren calcàries del Secundari i calcarenites del Terciari. A l’E del Racó comença la platja de la Pineda, de 3.510 m de llargada.
Diversos reguerots i barrancs travessen el municipi i desemboquen a la mar o als espais antigament ocupats per estanys darrere les platges, alguns d’ells a Salou. Cal destacar també la Séquia Major, obra artificial que es remunta al 1537, quan es va ordenar la seva construcció a fi de drenar els aiguamolls de la Pineda. Tot i que ha estat parcialment destruïda a causa de l’ocupació urbana, encara se n'observa un tram als Estanys.Els sòls presenten horitzons càlcics. Són bàsics, amb textura franca i un contingut baix en matèria orgànica i elevat de carbonats. En els sector plans, conreats majoritàriament, les comunitats vegetals naturals són escasses. Tot i això, hi ha colònies aïllades de pi pinyer al Racó i a la Pineda. A la Pineda hi ha encara comunitats vegetals dulciaqüícoles, especialment vora la Séquia Major, a l’Estany. En aquesta zona persisteixen els fartets, una comunitat de petits peixos en perill d’extinció en el conjunt dels Països Catalans. Finalment, s’observen comunitats de vegetació halòfila al sector no urbanitzat de la Pineda.
El terme comprèn el poble i cap de municipi de Vila-seca i els barris de la Pineda i de la Plana. Vila-seca gaudeix de bones comunicacions. Destaca la carretera N-340, la C-31B de Tarragona a Salou, la C-14 entre Salou i Reus i la carretera desdoblada de Salou a Port Aventura i Vila-seca. L’autopista AP-7, que passa a tramuntana del poble, enllaça amb les carreteres C-14 i N-340. En l’àmbit local, destaca la carretera que comunica Vila-seca amb la Pineda i el Cap de Salou. El poble de Vila-seca té estació de la línia de ferrocarril Barcelona-Saragossa, que passa a llevant del terme.L’any 1994 el terme i el cap municipal passaren a denominar-se Vila-seca, en substitució de Vila-seca de Solcina.
La població i l’economia
Les primeres dades sobre la població (vila-secans) es remunten als fogatjaments i repartiments del segle XIV que donaren per als llocs del municipi vila-secà els següents resultats: el fogatge del 1378 donava 25 focs a Vila-seca de Solcina i 30 a Vila-seca del Comú, mentre que la Pineda registrava 3 focs en el fogatge de la Comuna de l’any 1392. Les pèrdues de població a causa de les epidèmies del segle XIV encara eren perceptibles en el fogatjament del 1413, en el qual Vila-seca de Solcina tenia 23 focs i Vila-seca del Comú 34 focs, és a dir, juntes aplegaven 57 focs, elevats a 74 en el fogatge del 1553. L’any 1718 el municipi aplegava un total de 234 veïns, dels quals 220 vivien a Vila-seca, 12 a la Pineda i 2 al Mas de l’Abat. L’any 1763 havia experimentat un guany de 83 veïns, vuitanta dels quals corresponien a Vila-seca i la resta a la Pineda. El progrés demogràfic del municipi entre el 1763 i el 1773 fou considerable: 71 veïns; el guany correspongué exclusivament a Vila-seca, perquè la Pineda perdé quatre veïns i el Mas de l’Abat figura en la relació sense cap habitant. El cens de Floridablanca (1787) assignava a Vilaseca 2.820 h. Durant tota la segona meitat del segle XIX el municipi mantingué una població superior als tres milers d’habitants, amb un màxim de 3.413 el 1857. Les cinc primeres dècades del segle XX registraren xifres de població un xic inferiors a les del segle XIX, però es mantingueren superiors als 3.000 h amb l’excepció de l’any 1910, que solament tingué 2.996 h. A partir de la dècada de 1960 la població augmentà notablement, amb petites oscil·lacions. L’any 1970 hom comptabilitzà 8.947 h i el 1981 la xifra es duplicà amb 16.426 h, màxim de població del segle XX. El 1991 el nombre d’habitants disminuí a 11.528, fet que es justifica amb la desgregació de Salou, el 1989. El 2001 tornava a crèixer amb 13.420 h i el 2005 s’arribà a 15.875 h.
La transformació de la base econòmica del municipi a partir de la dècada de 1970 ha tingut conseqüències significatives sobre l’agricultura. Aquest sector s’ha convertit en un recurs gairebé testimonial. La fugida d’actius, l’envelliment dels que s’hi dediquen i l’increment de l’agricultura a temps parcial en són els trets característics. Aquesta dinàmica ha tingut dues conseqüències: la disminució de la superfície conreada i l’increment de la superfície de regadiu. Els principals conreus són les oliveres, els fruiters de fruita seca (sobretot l’avellaner), els cereals (civada i ordi) i les hortalisses. La vinya patí un retrocés clar durant la dècada de 1980 i posteriorment ha adquirit un caràcter residual. Quan a la ramaderia, hom cria principalment aviram, bestiar oví i conills. Hi ha el Celler de la Cooperativa (1917) on hom pot comprar vi.
La constitució d’un nucli petroleoquímic a partir de la de la dècada de 1960 a ponent de la ciutat de Tarragona ha estat bàsic per a l’actual industrialització de Vila-seca, que es fonamenta en el sector químic i en el del metall. També destaquen les manufactures, l’alimentació, la fusteria i algunes empreses del sector energètic. Unes 120 ha, de les quals només 24 són ocupades, formen part del polígon sud del complex petroleoquímic de l’àrea de Tarragona. L’any 1969 s’hi va instal·lar l’empresa Energia e Industrias Aragonesas, que va preparar l’arribada d’Aiscondel (abans Monsanto) l’any 1970 i Bayer Hispania Industrial l’any 1971. El 1972 va iniciar la seva producció l’empresa de gasos Carburos Messer. També Hoechst té instal·lacions en aquest sector, però cap planta productora. Després del 1975 no s’ha instal·lat cap altra empresa petroleoquímica a Vila-seca. Paral·lelament, s’han situat empreses petites i mitjanes en el polígon comprès entre el ferrocarril, el nucli urbà de Vila-seca i la carretera N-340. Hi destaca una empresa de muntatge de grans estructures metàl·liques.
Dues activitats més tenen una notable presència, la construcció i els serveis vinculats al comerç i al turisme. La construcció s’ha vist potenciada per l’intens aprofitament turístic a què s’ha sotmès la Pineda i, especialment, l’actual municipi de Salou. Cal no oblidar, això no obstant, factors com la immigració i el creixement industrial que, especialment durant la dècada de 1960 i al començament dels anys 70, van estimular intensament el sector.
En l’àmbit comercial cal destacar la presència d’empreses majoristes de productes alimentaris i d’empreses dedicades a les activitats immobiliàries i turístiques. El comerç minorista, ben diversificat, satisfà les necessitats locals bàsiques. El dijous hi té lloc el mercat setmanal.
El turisme fonamenta l’activitat econòmica de la Pineda. Hom disposa d’una àmplia oferta hotelera. Tanmateix, la proximitat amb el complex petroleoquímic de Tarragona va estroncar les inversions a partir de la dècada de 1970. Des del 1987, però, diverses actuacions públiques possible la regeneració de la platja i facilitaren la instal·lació del parc aquàtic Aquapolis. El 1992 s’iniciaven les obres del parc d’atraccions Universal Studios Port Aventura, culminat el 1995, completant aquest procés de revitalització. El parc està ubicat també dins el terme de Salou.
Quant a sanitat, hom disposa d’un centre d’atenció primària (CAP). Pel que fa a l’ensenyament, l’oferta bàsica es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius. L’any 1975 es va crear d’Escola Municipal de Música, que organitza cada any el Festival de Música de Primavera i que el 1979 es va convertir en el Conservatori de Grau Mitjà de Música.
El poble de Vila-seca
Vila-seca (45 m i 14.299 h el 2006) conserva restes de les antigues fortificacions, el castell i l’església parroquial. L’element més important de les antigues muralles és el portal i la torre de Sant Antoni, que resten dins el nucli urbà. Destaquen les dovelles de l’arc de la porta i de la torre encara es conserva la barbacana. El castell de Vila-seca de Solcina, que figura en documents del segle XV, és un dels edificis més significatius del municipi. Al començament del segle XVIII l’holandès Joan Kies Helmont el comprà a l’arquebisbe de Tarragona. El nou propietari va fer enderrocar la construcció antiga, menys la torre mestra, i al seu lloc alçà una edificació que recordava les cases holandeses de pagès. Antoni Kies i Muñoz vengué la mansió l’any 1899 a Isidre de Sicart i Torrents. Els Sicart remodelaren l’edifici i li donaren l’aspecte modernista actual. L’església parroquial de Sant Esteve és d’una sola nau i pertany a un estil de transició entre el gòtic i el renaixentista. El campanar, de planta rectangular, és cobert per un terrat i té sis finestrals; fou erigit l’any 1605. Al seu costat hi ha la Capella Fonda o del Santíssim, afegida al cos de l’església vers el 1880. La façana del temple és senzilla, amb la porta d’entrada coronada per un timpà damunt el qual hi ha una rosassa força remarcable.El nucli de Vila-seca té un teixit compacte. El seu origen es remunta al segle XII, temps en què era sota dues jurisdiccions, l’eclesiàstica i la senyorial. Al segle XVIII es va expandir extramurs. La segona etapa d’expansió, amb resultats menys homogenis, es va iniciar a partir de la dècada de 1960.
Diverses associacions donen dinamisme a la vida cultural del municipi. El Fènix (1875), el Centre Catòlic (1893), l’Ateneu Pi i Margall (1929) i Las Vegas (1959), amb diferents seccions cadascuna d’elles, són les quatre entitats recreatives que gaudeixen d’una major tradició. L’Agrupació Cultural, fundada l’any 1971, organitzada també en seccions, satisfà una part dels interessos culturals. El 2002 s’inaugurà l’Auditori Josep Carreras. L’Arxiu Històric Municipal i l’Arxiu Parroquial de Vila-seca completen la infraestructura cultural del municipi.
La festa major d’hivern se celebra per Sant Antoni Abat, amb els tradicionals Tres Tombs, una fira de cavalls i una trobada de gegants. La festa major d’estiu s’escau el 3 d’agost. Al segle XIX, el dia de la festa major d’estiu, es representava el ball parlat de Sant Esteve o de les Cent Donzelles. L’any 1965, aquesta dansa pròpia de Vila-seca, que no havia estat representada des del segle anterior, va ser tornada a ballar en públic per l’Esbart Sant Esteve; després de la seva desaparició, l’any 1975 es va crear l’Esbart Dansaire Ramon Olzina. Grups de geganters, castellers, grallers i diables animen també les festes locals.També té lloc el Festival de la Música, de març a juny, i la Fira de la Música al Carrer (1999), el primer cap de setmana de setembre. Des del 1999, per Nadal, es fa una exposició de pessebres de sorra a la platja de la Pineda. Són figures de sorra de 3 m d’alçada construïdes per artistes internacionals.
Altres indrets del terme
Entre els monuments del municipi de Vila-seca cal esmentar el pedró o piló del Rescat o piló de Sant Esteve, alçat l’any 1965 en el mateix lloc que el que fou destruït al juliol del 1936. Aquest monument recorda la llegenda de l’alliberament del baró Galceran de Pinós i del seu company Santserni de la presó d’Almeria gràcies a les intervencions de sant Esteve i sant Genís, els quals, a més, els dugueren a Salou tot just quan arribaven per embarcar-hi els vassalls de la baronia de Pinós, que duien el rescat exigit pel rei sarraí per deixar lliure llur senyor. El rescat, entre altres coses, comportava el lliurament de cent donzelles que la presència dels captius en terres cristianes estalvià de pagar. L’actual piló s’alça vora el camí del Racó de Salou, en l’indret conegut com la garriga del Rescat i a uns 2,5 km de Vila-seca; és un monòlit de pedra de sauló de 4 m d’alt, 2 d’ample i uns 80 cm de gruix, dreçat damunt una base de pedra picada i dos graons molt amples; el bloc té diversos elements decoratius i una inscripció. Per arribar al piló hom pot agafar el camí del Racó vers el nord, en l’encreuament que hi ha a l’autovia de Salou a Tarragona, 1 km després de la cruïlla de la Pineda, en direcció a Salou.
Al SE del terme hi ha el santuari de la Pineda, erigit cap a la segona meitat del segle XIII. El Dilluns de Pasqua se celebra un romiatge, documentat des del segle XVIII. L’any 1708, el senyor de la Pineda i sagristà major de la catedral, Joan Martí i Perelló, donà permís a les autoritats de Vila-seca per a restaurar i engrandir el santuari. Les obres començaren el 1712 i restaren enllestides el 1758. Els elements més importants del santuari són la imatge de la Mare de Déu, baix relleu en una placa de pedra, atribuïda a la segona meitat del segle XIV, i la torre medieval de defensa. Al S del santuari s’exten el barri de la Pineda (2.190 h el 2005) que es va originar vers la dècada del 1960 a conseqüència de l’expansió turística i dels procressos migratoris. En aquesta època es va originar també el barri de la Plana (559 h el 2005), al N del terme, el límit amb el de Reus, conseqüència de la parcel·lació il·legal de dues finques agrícoles. A la Plana celebren festa per Sant Joan, i a la Pineda, per Sant Jaume.
De les torres i masies disseminades pel terme es destaquen la Torre d’en Dolça, que fou erigida al segle XII i encara conserva restes importants de murs; el Mas de l’Esquerrer, heretat remarcable, amb un gran edifici restaurat posteriorment, i el Mas de Gual, que és una masia important i antiga que ha estat ampliada i reformada. La Torre dels Carboners, de planta quadrangular, es localitza molt a prop de l’ermita de la Pineda. Destaca per la inclinació dels seus murs en forma d’un lleuger talús. La Torre de Virgili, ben conservada, es localitza a uns 800 m de la platja, prop del límit amb el municipi de Tarragona; és de planta rectangular i pertany morfològicament als segles XIII o XIV.
A l’W del cap municipal hi ha Mascalvó, casal on va néixer sant Bernat Calbó (1180-Vic 1234), abat de Santes Creus, que, si bé pertany al terme de Reus, es troba al límit amb el de Vila-seca i eclesiàsticament pertany a aquest municipi. Hom hi celebra un romiatge el 24 d’octubre.
La història
El territori de Vila-seca ja era poblat en època preromana. Han estat trobades abundants restes romanes (sarcòfags, monedes, fragments d’estàtues, eines, àmfores, làpides i mosaics, com el dels peixos del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona). La colonització cristiana de Vila-seca es pot situar entre el 1162 i el 1168 gràcies a la donació feta pel rei Alfons I, l’arquebisbe Bernat Tort i Guillem d’Aguiló a favor del cavaller Ramon d’Olzina. Pere I confirmà aquesta donació l’any 1208 als fills de Ramon d’Olzina.
El terme de la Pineda fou adquirit, l’any 1211, per l’Església de Tarragona. El 1245 quedà assignat a la pabordia tarragonina. Amb motiu del bescanvi de possessions que l’any 1391 feren el rei Joan I i l’arquebisbe Ènnec de Vallterra, la Pineda va passar a la jurisdicció arquebisbal. El delme de la Pineda fou assignat a la cambreria i destinat a la manutenció dels canonges. El territori de la Pineda era considerable: abastava des de l’actual carretera de València fins a la mar i de la séquia de Riuclar, prop del Francolí, al santuari de la Pineda, la qual, justament, fou bastida a la divisòria dels antics termes de la Pineda i Vila-seca de Solcina; comprenia, entre d’altres, el Mas d’en Calbet, el Mas d’en Marc, el Mas d’en Montoliu, el Mas de l’Hospital, el Mas dels Canonges i el Mas d’en Manyer. La Pineda formà part de la Comuna del Camp i al segle XIX quedà repartida entre els municipis de Vila-seca, la Canonja i Tarragona.
En plena edat mitjana consta l’existència, al costat de la Vila-seca dels Olzina, d’una altra Vila-seca, anomenada del Comú, feudatària de l’arquebisbe de Tarragona. Vilaseca del Comú ocupava el cor de la vila actual i s’estenia des del portal de Sant Antoni, pel S, fins al portal de l’Església, pel N, i de la plaça d’en Magrinyà, per l’E, fins a la plaça de Sant Antoni, per llW. Vila-seca de Solcina era situada on avui comença la vila, si hom ve de la banda de la Canonja i el camí de Bellisens.
El rei Pere III concedí privilegi de franquesa als habitants de Vila-seca del Comú per document datat a Tarragona el 4 de maig de 1370; la concessió motivà qüestions entre els jurats de la vila i els cònsols de Tarragona, disputes que no cessaren fins a l’arbitratge de l’any 1413 fet per l’arquebisbe Pere de Sagarriga. Vila-seca aconseguí l’any 1599 la confirmació per part de Felip III de Castella del vell privilegi del rei Pere i la concessió d’un de nou pels drets de Salou i de Barenys.
El 1437, la senyoria de Vila-seca de Solcina passà a Bernat Saportella. Aquest senyor de Vila-seca fou diputat militar de la Generalitat, al gener del 1463 fugí de Barcelona en una galera i s’instal·là a Tarragona al servei de Joan I. La família Saportella conservà la jurisdicció de Vila-seca de Solcina fins el 1525, que Tadeu de Saportella la vengué a l’arquebisbe Pere de Cardona, senyor de Vila-seca del Comú. Un cop comprada, l’arquebisbe Cardona decretà la unificació de les dues Vila-seca i que prevalgués el nom de Vila-seca de Solcina.
Si s’ha de cercar una constant en la història de Vila-seca aquesta és la defensa del port de Salou. Des de l’edat mitjana fins a la meitat del segle XIX, Vila-seca no s’estigué d’acudir a Tarragona, Barcelona, Madrid i fins a Roma per defensar els drets que tenia sobre el port de Salou, el qual, a més de la vàlua militar, tenia una gran importància comercial i constituïa una font d’ingressos molt remarcable. Cal tenir en compte que Salou era per a Vila-seca, i per a molts pobles del Camp de Tarragona, el port natural del Camp; per això quan Ferran II, a petició dels tarragonins, prohibí l’ús del port de Salou, la Comuna del Camp va boicotejar el de Tarragona i construí la xarxa de camins que posa els pobles del Camp en comunicació amb el port vila-secà, la qual cosa li permeté de convertir-se, durant el segle XVIII, en la porta comercial del corregiment de Tarragona.Els pirates sarraïns constituïren per a les poblacions del terme de Vila-seca un autèntic flagell. Abans de la conquesta de les Illes els atacs provenien dels mallorquins, després els depredadors foren els algerins i els turcs. Vila-seca es protegí d’aquestes incursions emprant dos rengles de muralles i torres de guaita i defensa.
La guerra dels Segadors fou molt dolorosa per a Vila-seca. Les tropes de Felip IV de Castella, comandades pel marquès de Los Vélez, ocuparen la població i passaren per les armes els seus defensors. L’església parroquial i la casa comunal foren incendiades. Com que l’ocupació de la vila durant la guerra dels Segadors havia malmès una de les dues esglésies de Vila-seca i l’altra era molt antiga, els vila-secans decidiren d’engrandir l’església de Sant Esteve alhora que li canviaven l’orientació; per contribuir a les despeses de les obres s’enderrocà l’antiga església de Vila-seca de Solcina, dedicada a sant Joan, i es vengué el solar que en resultà.
Durant el darrer terç del segle XVII i fins l’any 1784, foren constants els plets entre l’arquebisbe de Tarragona, Vila-seca i els comerciants de Reus a causa dels drets fiscals pertanyents a la mitra i que l’ajuntament de Vila-seca tenia en arrendament, ja que l’actiu moviment comercial posava en joc sumes considerables de diners. L’esplendor del port de Salou començà a apagar-se a l’acabament del segle XVIII a causa de la construcció de les noves instal·lacions portuàries de Tarragona. El port quedà totalment suprimit a mitjan segle XIX i els seus edificis foren venuts en la desamortització del Bienni Progressista.
La guerra del Francès comportà greus pèrdues en vides i propietats i la desaparició del tresor de l’església parroquial. Un cop foragitats els francesos, el malestar de la població continuà, ja que les lluites entre absolutistes i liberals i també la primera guerra Carlina, impediren la total recuperació.
La venda de terres desamortitzades a Vila-seca representà el 27% del total de les propietats agràries incorporades a l’estat l’any 1835. Provenien dels preveres de la catedral i dels de Sant Miquel del Pla, tots de Tarragona. A més de les propietats agràries, foren alienades una casa, antiga possessió de l’ardiaca de Vila-seca a la plaça de Manyà, i una era amb pallissa del capítol catedralici.
Entre els esdeveniments del segle XVIII sobresurten la construcció de la casa de la vila l’any 1847, la inauguració del ferrocarril de Lleida a Reus i Tarragona, que dotà a la vila d’estació l’any 1856, i la del tramvia de Reus a Salou, inaugurat l’any 1887.
La milícia ciutadana de Vila-seca, juntament amb la d’altres pobles del Camp, s’alçà en armes a causa de les mesures antirepublicanes dictades pel govern de Madrid després de l’assassinat a Tarragona, el 20 de setembre de 1869, del secretari del govern civil, en funcions de governador, durant la visita a la capital del general republicà Pierrad. Els milicians vila-secans foren reduïts a Cornudella per les forces comandades pel general Gabriel Baldrich.
L’època republicana va ser inestable i culminà en l’esclat de la guerra civil de 1936-39, que provocà la mort de més de 70 joves en el front. Abans de l’inici d’aquest conflicte el Front Popular va aconseguir el 71% dels vots en les darreres elecccions republicanes. L’any 1959 un conflicte inicialment anecdòtic, conegut popularment com la guerra dels metges perquè un antic metge del poble s’oposava a la vinguda d’un altre, va trasbalsar la vida quotidiana del poble. A conseqüència d’aquest fet es va fundar la societat Las Vegas.
Superada la fase d’expansió econòmica dels anys seixanta i setanta i la crisi del començament dels vuitanta, l’any 1989 va estar marcat per dos esdeveniments sorprenents: d’una banda, l’adjudicació a l’empresa Anheuser Busch Companies, Inc. del concurs d’instal·lació d’un Centre Recreatiu Turístic de 833 ha a l’aleshores encara municipi de Vila-seca i Salou, és a dir, de Port Aventura i, de l’altra, la segregació del nucli turístic de Salou.