i Castell i Platja d’Aro | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Castell i Platja d’Aro

Nom oficial del municipi deCastell-Platja d’Aro, la Vall d’Aro
Municipi
Baix Empordà
Nom oficial del municipi deCastell-Platja d’Aro, la Vall d’Aro
Sector de costa de S’Agaró (Castell i Platja d’Aro)
© Rossend Gri i Casas
Municipi del Baix Empordà, que ocupa des dels contraforts costaners de les Gavarres fins a la platja d’Aro.
Població: 
10.376 h
[2009]
Extensió: 
22 km2

Situació i presentació

Limita amb Sant Feliu de Guíxols (S), Santa Cristina d’Aro (W), Calonge (N) i amb la mar a llevant. S’estén per tot l’extrem oriental de la vall d’Aro i comprèn el poble de Castell d’Aro, centre històric, el nucli turístic de Platja d’Aro, actual cap administratiu del municipi, el centre residencial de S’Agaró i els antics veïnats de Fenals d’Amunt i Fenals d’Aro, a més de nombroses urbanitzacions i antics masos esparsos.

La vall d’Aro forma una petita subcomarca separada de la resta del Baix Empordà pels contraforts de les Gavarres que toquen a la mar (els quals formen un sector de costa accidentada entre la badia de Palamós i la platja d’Aro) i és drenada pel Ridaura. Al S hi ha la serra de Sant Grau o de les Cadiretes i els seus contraforts de llevant, a tocar dels quals hi ha la ciutat de Sant Feliu de Guíxols, capital d’aquest espai geogràfic. La costa del municipi s’inicia al S, a l’extrem de llevant de la platja de Sant Pol, en un petit promontori rocallós on hi ha el nucli de S’Agaró. Acabat aquest hi ha la platja de la Conca, limitada en tota la seva semicircumferència per un alt talús cobert de pins. Segueix després la llarga extensió de la platja sorrenca d’Aro, al centre de la qual desemboca el Ridaura, i on formen un continu els nuclis de Platja d’Aro i el barri de Fenals, limitats al N per les platges de sa Cova i de n’Artigues. Els vessants de les Gavarres són de poca elevació (324 m prop de l’antic monestir de Vallvanera) i cauen suaument sobre la plana. Antigament la zona era coberta per boscos de pins, però les nombroses urbanitzacions han degradat una bona part del sector boscós.

Travessa el terme pel sector costaner la carretera comarcal de Santa Coloma a Palamós. A la sortida de Santa Cristina d’Aro un ramal d’aquesta carretera comarcal que va per l’interior també porta a Palamós, passant prop de Castell d’Aro i Calonge. El 1991 es va inaugurar la variant de Platja d’Aro, per tal d’evitar l’acumulació de circulació al centre del poble. Diverses carreteres locals comuniquen els nuclis de costa amb Castell d’Aro.

La població i l’economia

Vers el 1370 la població (valldarencs) era, conjuntament amb Santa Cristina d’Aro, de 73 focs (unes 325 persones), que en el primer cens del segle XVIII havien augmentat només a Castell d’Aro fins a 659 h (1718). Dins una tendència molt freqüent a la contrada, continuà augmentant al llarg del segle (1.089 h el 1787) i fins el 1860 (1.453 h), per iniciar una corba de signe descendent (1.185 h el 1900, 1.128 h el 1930), que no canvià fins els anys seixanta, amb el boom turístic (1.358 h el 1960, 2.473 h el 1970, 3.841 h el 1979, 5.282 h el 1990 i 9.239 h el 2005). Pel que fa a la població ocupada per sectors, el 2,4% es dedicava al sector agrícola i ramader, el 9,6% a la construcció, el 15,8% a la indústria i el 71,6% als serveis, aquesta darrera xifra, la més alta de la comarca (dades del 2001).

L’economia havia estat tradicionalment agrària, complementada amb el sector de la ramaderia i l’explotació d’alzines sureres del sector muntanyós de les Gavarres en la indústria tapera d’aquest sector costaner. L’agricultura, que es localitzava al sector planer del fons de la vall (cereals, vinya, arbres fruiters), ha estat substituïda pel sector derivat del turisme. Pel que fa a la ramaderia, hi predomina el bestiar boví.

Com en altres indrets de la costa baixempordanesa, en la indústria trobem un predomini total de les empreses de la construcció i d’activitats derivades (fusta i metall). Sempre lligat amb la incidència del turisme, hom disposa d’una gran quantitat de botigues (galeries comercials amb una especial incidència del sector de la pell i el cuir). La major part d’aquests comerços són establerts a Platja d’Aro. El mercat setmanal es fa el divendres.

L’evolució del turisme al municipi difereix lleugerament de la dels pobles veïns, ja que augmenta extraordinàriament el sector hoteler per comparació a Begur o Pals. De fet, la capacitat d’acolliment turístic d’aquest municipi és una de les més elevades de la Costa Brava a causa del fenomen de Platja d’Aro. A l’estiu hom arriba a calcular en unes 100.000 persones la població flotant. El turisme ha comportat la creació d’instal·la cions esportives i de lleure, com ara dos camps de golf, un port esportiu i un parc aquàtic.

El poble de Platja d’Aro

El poble de Platja d’Aro (6.467 h el 2005) és el cap de municipi, i es caracteritza per ser una autèntica aglomeració turística, malgrat la bellesa de la seva platja, amb nombrosos blocs d’apartaments, galeries comercials, discoteques i sales de festa, bars i restaurants. Els nous edificis, sovint molt alts i de baixa qualitat, envaeixen les terres interiors, anteriorment camps de conreu molt fèrtils. Els darrers anys del segle XX s’ha portat a terme una sèrie d’obres destinades a millorar la morfologia urbana de Platja d’Aro.

A Platja d’Aro hi havia el Museu-Exposició del Carnaval –obert només durant la celebració—. Per als habitants de Platja d’Aro la festa més important de l’any és el Carnaval, que inclou una gran desfilada de carrosses. El poble celebra la seva festa major pel 15 d’agost, així com dos aplecs, el de Sant Marc al final d’abril, i el dels Escalencs, pel setembre. Al juliol es fa la Fira del Dibuix i la Gran Cantada d’Havaneres a la zona de Cavall Bernat. Des del final de la dècada de 1980 se celebra, per l’octubre, la Fira de la Cervesa. Durant els mesos d’estiu es pot gaudir de cantades d’havaneres, sardanes i altres actuacions musicals dins els programes “Nits de Jazz” i “Estiu Musical”. Per finalitzar, cal dir que al llarg de l’any se celebren diverses campanyes gastronòmiques amb la col·laboració dels restaurants de la zona.

Altres indrets del terme

Castell d’Aro

El poble de Castell d’Aro (1.535 h el 2005) es troba al cim d’un pujol de 42 m d’altitud, vora els contraforts de les Gavarres, dominant la riba esquerra del Ridaura. El nucli antic, situat entorn de l’antic castell medieval i de l’església, és un conjunt arquitectònic amb cases que mostren elements dels segles XV-XVIII, amb carrers estrets i costeruts. Tot el nucli ha estat declarat monument historicoartístic. El castell d’Aro o de Benedormiens conserva poques restes d’època medieval, ja que ha estat objecte de diverses reformes que li llevaren l’aspecte de fortalesa. La destrucció de les estructures medievals es deu, en part, a un incendi que provocaren els remences el 1462 i a un altre incendi fortuït, el 1879. Les sales del castell acullen una sala d’exposicions.

La capella del castell, l’església de Santa Maria de Castell d’Aro, fou des de la consagració (1078) sufragània de la de Santa Cristina d’Aro. Fins el 1691 no apareix com a parròquia independent, formant un sol districte amb la de Santa Maria de Fenals. L’edifici, que no conserva restes de la primitiva edificació, és d’estil gòtic tardà, amb la façana barroca, i té una nau amb capelles laterals i capçalera poligonal. La portalada és decorada amb pilastres acabades amb falsos capitells i sobre la llinda hi ha una fornícula emmarcada amb relleus. El campanar és una torre de planta quadrada amb arcades de mig punt i coberta d’un pinacle. La nau es pot datar als segles XVI i XVII i la façana, exemple típic del senzill barroc local, a la segona meitat del segle XVIII. A l’antic edifici de l’ajuntament hi ha el Museu de la Nina, on es recull una àmplia mostra de nines del món.

Al poble de Castell d’Aro té una gran tradició la representació del pessebre vivent per Nadal, i la celebració de la festa de Sant Isidre pel 15 de maig, festivitat del sant. La festa major del nucli es fa del 8 al 11 de setembre, mentre que la festa petita es fa per la segona Pasqua (festa de Pasqüetes). Al final d’agost el poble celebra un mercat medieval.

El castell de Castell d’Aro
© Fototeca.cat

Fenals d’Aro i Fenals d’Amunt

El poble de Fenals era antigament de masies escampades a l’extrem oriental de les Gavarres, no gaire lluny de la mar. Des del segle XVII s’estengué vers els vessants meridionals i es formà un agrupament a mig quilòmetre de la costa, on es bastí la nova església parroquial. El primitiu emplaçament s’anomena Fenals d’Amunt i la majoria dels masos es troben abandonats, mentre que Fenals d’Aro, vora la vall i prop de la mar, conserva encara masies dels segles XVII i XVIII, però les construccions turístiques han arribat a ajuntar gairebé el petit nucli amb la gran població estiuenca de Platja d’Aro. L’església vella de Santa Maria de Fenals es troba dalt d’un turó prop del Mas del Monjo o Mas Castelló, a l’extrem septentrional del terme. Abandonada des de fa molt de temps, serví de pallissa a la masia veïna fins que aquesta quedà deshabitada. És un notable edifici romànic, del segle XI, d’una llarga nau i absis semicircular on apareix la decoració llombarda de tres arcuacions entre lesenes o faixes. L’església nova de Santa Maria de Fenals, a Fenals d’Aro, és una construcció del segle XVIII molt senzilla, d’una nau amb absis semicircular i capelles laterals i campanar de planta quadrada, inacabat. Es conserva una làpida gòtica de l’edifici anterior.

El lloc de Fenals i la seva església es troben esmentats en un precepte del rei Lotari del 968 a favor de Sunyer, abat de Sant Feliu de Guíxols. En el document abans esmentat del 1041, s’al·ludeix a la parròquia de Santa Maria de Fenales.

S’Agaró

La urbanització de S’Agaró s’estén a la costa, entre la platja de Sant Pol i la de la Conca. Fou iniciada el 1924 per l’industrial Josep Ensesa i Gubert en col·laboració amb l’arquitecte Rafael Masó i Valentí i rebé el nom d’un rierol proper (el torrent de Segueró o Sagaró, formes ambdues documentades al segle XIV, que evidencien l’arbitrarietat de la grafia actual). La primera casa fou lògicament la casa Ensesa —que adoptà el nom ja existent a l’indret de Senya Blanca—, del mateix 1924. Però la veritable gran empenta constructiva de S’Agaró no es produí fins el 1928, amb obres com la casa del mateix Masó (1928-29), l’Hostal de la Gavina (1929-34), la casa Sibils (1929-30), la casa Gorina (1934) i la casa Bonet (1934-35), entre altres projectades per Masó. A S’Agaró prengué cos un urbanisme de l’alta burgesia, de caràcter marcadament autòcton —malgrat les inevitables influències— i d’arrel inequívocament noucentista. A la mort de Masó es feu càrrec de la urbanització Francesc Folguera, autor de l’església neobarroca de Nostra Senyora de l’Esperança (1940), que incorporà elements gòtics del convent de Sant Francesc de Girona (arcades del claustre) i dos sepulcres gòtics de Foixà a l’interior. A més, feu el camí de ronda (1940), la definitiva disposició de l’Hostal de la Gavina (1945) —que el 1970 s’enriquí amb la Venus de S’Agaró, de marbre, obra de Joan Rebull—, els jardins i la característica loggia brunelleschiana de Senya Blanca, a la finca dels Ensesa, i moltes cases particulars i reformes. Mort Folguera el 1960, fou Adolf Florensa qui continuà la urbanització. La dignitat arquitectònica i urbanística d’aquest nucli ha estat acompanyada des de la seva primera època d’un elevat prestigi social: l’Hostal de la Gavina ha tingut, de sempre, una clientela cosmopolita. A S’Agaró hi ha diversos serveis socials i una televisió local, TV Costa Brava. Entre les manifestacions de tipus cultural i esportiu té un especial relleu el Festival Internacional de Música que se celebra cada estiu a l’església de la població.

Glorieta al camí de ronda de S’Agaró
© Rossend Gri i Casas

Les masies, Vallvanera i les restes arqueològiques

Entre els masos esparsos pel terme es destaquen algunes masies fortificades com a defensa de les incursions dels pirates. A llevant de Castell d’Aro hi ha la torre Seguera (del Mas Xai o Cal Rei, del segle XVI), cilíndrica i emmerletada. El veïnat de la Crota, pròxim al poble, té Can Riambau (amb una torre cilíndrica del segle XVI) i Can Daussà (també amb una torre). El Mas Pouplana, a la carretera de Castell a Platja d’Aro, té portal adovellat, restes d’una torre quadrada i una capella dels segles XVII i XVIII construïda amb rajols. Al Mas Eroles, que pertanyia al monestir de Sant Feliu i que se situa a la carretera del poble a Sant Feliu, hi ha la capella del Remei, feta probablement al segle XVII, on es fa un aplec molt concorregut el segon diumenge d’octubre. Altres masies fortificades són el Mas Sicars, Can Xifre i Can Bas (aquesta prop de Fenals d’Aro).

A la part septentrional del terme, damunt les Gavarres, hi havia hagut el priorat de monges benedictines de Vallvanera, que depengué del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Antigament s’anomenava Sant Cugat Desfar, i posteriorment és convertí en ermita dedicada a la Mare de Déu. Segons Lluís G. Constans, la capella era romànica i s’hi celebrava un aplec el tercer diumenge de setembre. Saquejada i destruïda el 1936, damunt les restes s’ha construït una casa d’estiueig.

Dins el terme s’han fet diverses troballes arqueològiques. A la rajoleria del Pinell (al SE) hi havia una necròpolis neolítica de sepulcres de fossa (algunes de les peces trobades són al Museu Arqueològic de Girona). Entre els monuments megalítics destaquen els menhirs de sa Pedra Aguda o Pedra de les Goges, a la part muntanyosa del N del terme, del Mas Ros i del Terme de Belliu (aquest al límit amb el municipi de Calonge), a l’antiga parròquia de Fenals. L’estació romana del Pla de Palol o de la Platja de n’Artigues, a la costa limitant amb Calonge, és una de les més extenses de la zona i la gran quantitat de ceràmica romana que s’hi ha trobat demostra l’existència d’una vil·la o poblat important. A l’indret on hi ha les restes d’una torre anomenada Senya de Moros hi ha restes preromanes. Al camí d’entrada a S’Agaró hom troba un forn romà de notables proporcions, on aparegueren ceràmiques dels segles III i IV dC.

La història

El poble de Castell i Platja d’Aro és anomenat per la gent de la rodalia la Vall d’Aro, cosa que ha motivat confusions en estudiar els documents antics. Els primers textos que parlen de la vall d’Aro (referint-se realment a la vall) són del 898 (Vallis Aracae), del 914 (Valle Arace) i del 1016 (Valle Arazi). La fortalesa del castell d’Aro, amb el seu nom primitiu de castell de Benidormiens, apareix el 1041, quan fou donat en custòdia als monjos de Sant Feliu de Guíxols; el monestir rebia diversos drets i alous i quedava obligat a defensar el litoral de la zona. El 1078 es consagrà l’església de Santa Maria “in loco que dicitur Valle Aradis” (i aquí el document es refereix a l’actual Castell d’Aro), precedent de l’actual parròquia del lloc. A la fi del segle XVII era cap d’una batllia reial de la Vall d’Aro, convertida al segle XIX en municipi, del qual fou cap i li donà el nom (al mateix segle XIX se segregà Santa Cristina d’Aro).

Llegir més...