Objectius i estructura
Com el GATT, té com a objectiu l’establiment de tractats comercials entre països i l’establiment de regulacions generals amb vista a aconseguir la màxima obertura dels mercats possible i eliminar les barreres proteccionistes. L’organització és també un fòrum internacional de negociació i mediació de disputes comercials.
L’òrgan decisori màxim és la Conferència Ministerial, formada pels representants dels estats membres, que per regla general es reuneix almenys un cop cada dos anys en les anomenades rondes. Tot i que teòricament és possible prendre decisions per majoria, des dels inicis hom hi ha seguit sempre mecanismes de consens. El Consell General, amb seu a Ginebra, aplica les resolucions i les directrius de la Conferència Ministerial. Hom elegeix el director general cada quatre anys. Per a la mediació i resolució de disputes entre els estats membres, són de gran importància l’Òrgan de Regulació de Diferències i l’Òrgan d’Apel·lació, que actuen com a tribunals.
Història
Entrà en vigor l’1 de gener de 1995, en concloure l’anomenada ronda Uruguai. Aquest any, els 112 estats membres sumaven el 80% del comerç mundial.
Des d’aleshores l’OMC ha celebrat les conferències ministerials de Singapur (1996), Ginebra (1998), Seattle (1999), Doha (2001), Cancun (2003), Hong Kong (2005), Ginebra (2009 i 2011), Bali (2013), Nairobi (2015) i Buenos Aires (2017).
Els directors generals han estat Peter Sutherland (1993-95), Renato Ruggiero (1995-99), Mike Moore (1999-2002), Supachai Panitchpakdi (2002-05), Pascal Lamy (2005-09 i 2009-13) i Roberto Azevedo (2013), a qui l’any 2017 li fou renovat el mandat. El 2021 Ngozi Okonjo-Iweala es convertí en la primera dona i la primera persona africana a ocupar la direcció general de l’OMC.
En alguns casos, els termes i les condicions de la liberalització han estat sovint motiu de bloqueig pels desacords entre els estats. Aquest fou el cas de la ronda de Doha, iniciada el novembre del 2001, les converses de la qual es trencaren el setembre del 2003 a Cancun a causa de la resistència dels països desenvolupats a obrir els seus mercats als productes agrícoles de la resta de països. Aquesta qüestió crucial ha restat bloquejada en totes les negociacions posteriors. En la cimera de Bali del desembre del 2013 hom assolí un acord qualificat d’històric en la supressió de traves i costos burocràtics, però les repercussions reals pel que fa al nucli de la ronda de Doha fou objecte de debat. El desembre del 2015 un nou acord signat a Nairobi pel qual se suprimien tots els subsidis a les exportacions agrícoles com a molt tard el 2018, fou també saludat com a històric, tot i que els avenços per a desbloquejar altres barreres aranzelàries d’acord amb els objectius fixats en la ronda de Doha (2001) foren pràcticament nuls.
El 2002 la Unió Europea imposà als Estats Units, amb l’aprovació prèvia de l’OMC, la multa més alta per pràctiques proteccionistes, i l’any següent i el 2004 es repetiren les acusacions amb motiu dels subsidis a la producció d’acer i al cotó, respectivament.
Entre les incorporacions més destacades posteriors a la data de fundació, cal esmentar la de la Xina el 2001 (poques setmanes després, hi ingressà també Taiwan) i, l’agost del 2012, la de Rússia. El 2015, l’organització tenia 162 membres.
A partir de la segona meitat de la dècada de 1990, molt especialment a partir de la cimera de Seattle (1999), han estat habituals en les reunions de l’OMC manifestacions en contra de l’organització de grups antiglobalitzadors, ecologistes i de sectors molt crítics amb el capitalisme en general, vinculats a l’altermundisme.
Esdevinguda una de les institucions clau en la globalització econòmica, durant la presidència de Donald Trump (2017-21) els Estats Units protagonitzaren desavinences creixents amb l’OMC, en consonància amb l’adopció de mesures de tipus proteccionista. Acusaren també l’OMC d’afavorir la Xina en el comerç internacional en detriment del sector industrial nord-americà. Les tensions tingueren moments d’especial virulència al final del 2019, quan els Estats Units bloquejaren el nomenament de nous jutges de l’Òrgan d’Apel·lació, cosa que a la pràctica significà la paralització de les funcions d’arbitratge de l’organització, i des de mitjan 2021, quan bloquejaren l’elecció del nou director general.