Amb seu a Viena, és formada per tots els estats d’Europa, els Estats Units d’Amèrica, el Canadà i els estats asiàtics de la CEI, per tal d’enfortir la democràcia pluralista a Europa, el respecte als drets humans i resoldre les disputes entre els estats membres. Establerta el 1972, l’OSCE constituí la reunió de nivell més alt entre els dos blocs enfrontats durant la guerra freda, per tal com aplegà tots els membres de l’OTAN i del Pacte de Varsòvia. Fins el 1990, les cimeres tingueren lloc irregularment i depenent de la situació política internacional, i les actes aprovades no eren vinculants per als estats signataris. La primera cimera (1973-75) aprovà el document conegut com a Acta Final de Hèlsinki, que establia els principals àmbits de discussió: seguretat a Europa (relacions entre els estats, inviolabilitat de les fronteres, no-intervenció en els afers interns de cada país, respecte als drets humans i a les llibertats, aspectes militars —interès a promoure el desarmament—, etc.); cooperació en els camps de l’economia, de la ciència i la tecnologia, i del medi ambient; i aspectes culturals i humanitaris. Les posteriors conferències, celebrades a Belgrad (1977-78), Madrid (1980-83) i Viena (1986-89) desenvoluparen aquests aspectes amb èxit divers.
La Carta de París per a una Nova Europa (1990) i el Document de Hèlsinki (1992) dotaren l’OSCE d’una organització i unes institucions pròpies i permanents. Entre el 1991 i el 1993 ingressaren a l’OSCE els estats sorgits de l’antic bloc socialista europeu. En la cimera d’Istanbul del 1999 els estats membres aprovaren la Carta sobre la Seguretat Europea, que fixava les funcions essencials de l’organització i els seus procediments, i trenta estats membres signaren també el text revisat del tractat FACE (Forces Armades Convencionals a Europa). El 2023 l’organització tenia 57 membres, és a dir, tots els estats europeus (inclòs el Vaticà), més els estats sorgits de l’antiga Unió Soviètica, així com els Estats Units, el Canadà i Mongòlia.
Quant a l’organització, el Consell de ministres d’afers estrangers dels estats membres, reunit anualment i de presidència rotativa anual, elabora les propostes que han de ser aprovades pel Comitè d’Alts Oficials, òrgan decisori de l’organització format pels caps de govern reunits cada dos o tres anys. Un secretari general (càrrec ocupat successivament per l’alemany Wilhelm Hoynck del 1993 al 1996, l’italià Giancarlo Aragona del 1996 al 1999 i des d’aquest any pel txec Jan Kubis, que revalidà el mandat el 2001) representa i coordina el Consell Permanent, format per representants dels estats membres, en les operacions de l’organització. Altres organismes són el Centre de Prevenció de Conflictes, l’Alt Comissionat per a les Minories Nacionals, el Representant per a la Llibertat dels Mitjans de Comunicació (creat el 1997) i l’Oficina per a les Institucions Democràtiques i els Drets Humans.
Des dels anys noranta, l’organització ha estat sobretot un fòrum de discussió dels conflictes derivats de l’ensorrament del comunisme, en particular la crisi dels Balcans que succeí a la desintegració de la Iugoslàvia comunista —i que el 1992 provocà l’expulsió de la República Federal de Iugoslàvia de l’organització fins al reingrés el 2005 de Sèrbia i Montenegro, hereu d’aquest estat—, Croàcia, Kosovo, Macedònia (on el 2001, arran dels enfrontaments entre la guerrilla albanesa i el govern, renovà la missió originalment establerta per a impedir l’extensió del conflicte de Bòsnia), Albània i, al Caucas, Geòrgia, el conflicte de Nagorno Karabakh, Txetxènia (on el 2002 Rússia, membre de l’organització, refusà renovar la missió de l’OSCE) i Moldàvia (conflicte del Transdnièster). A més del Caucas i els Balcans, l’organització ha estat especialment activa a Bielorússia (on, el 2001, l’organització entrà en conflicte amb el president Lukašenko), l’Àsia central (on ha denunciat l’autoritarisme dels règims en els estats postsoviètics, especialment a l’Uzbekistan, i ha alertat del perill de l’extremisme islàmic) i Ucraïna. Hom hi ha abordat, també, la problemàtica de l’ampliació de l’OTAN, organització a la qual l’OSCE és estretament vinculada.